09/11/2020 | 06:00
Ara fa cinc anys, les Nacions Unides apostaven fort per avançar cap a un món més just i sostenible socialment, econòmicament i mediambientalment, en què els drets humans en siguin el pal de paller. El resultat d’aquesta aposta és l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, un full de ruta amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites a complir l’any 2030. L’Agenda, que incorpora de manera prioritària la perspectiva dels drets dels nens, nenes i adolescents recollits a la Convenció sobre els Drets de l’Infant, aborda els problemes del món del segle XXI i fa una crida a tots els països sense excepció perquè la facin seva i la converteixin en una guia d’acció de les polítiques públiques a tots els nivells.
Enguany és un moment especial, perquè hem entrat en els últims deu anys per al compliment de l’Agenda i el 2020 suposa l’inici del compte enrere. Això té una especial rellevància ja que, malgrat que ja n’han passat cinc des de la seva aprovació, ens trobem que problemes com la pobresa infantil, la segregació escolar o l’abandonament prematur dels estudis continuen sent un autèntic maldecap a Catalunya, que les polítiques no aconsegueixen redreçar. A aquesta realitat s’hi ha sumat la Covid-19 i els seus efectes, que estan tenint un fort impacte en la infància i l’adolescència, especialment en els nens i nenes que ja vivien en situacions de més vulneració. La pandèmia ha passat de ser una emergència sanitària a una emergència social que amenaça totes les esferes de la vida dels infants, de manera que no prendre mesures a l’altura de les circumstàncies comprometrà molt més encara el seu benestar i desenvolupament i, en conseqüència, l’èxit de l’Agenda 2030. Però compte, perquè les mesures no poden ser només pal·liatives. La Covid-19 ha fet emergir de manera abrupta la fragilitat de la nostra realitat i no es tracta, doncs, de tornar a la situació anterior a la pandèmia, sinó d’avançar en la vertebració de noves realitats a partir de les evidències que tenim sobre la taula. I en aquest camí, l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i la Convenció sobre els Drets de l’Infant són fonamentals.
El 2018 UNICEF Comitè Catalunya va elaborar l’informe No val a badar. L’Agenda 2030 en clau d’infància a Catalunya, que analitza els ODS des de la perspectiva dels drets dels infants i estableix una sèrie de prioritats en alguns d’ells. Ara tocava revisar-lo i fer-ne una actualització per tal de reforçar els reptes identificats o assenyalar-ne de nous en pro de l’eficiència i el compromís de voler avançar. Amb aquesta voluntat, hem publicat el document L’Agenda 2030 en clau d’infància a Catalunya. 10 anys per a l’acció, una reflexió col·lectiva de la mà de diversos experts sobre l’estat actual dels ODS analitzats l’any 2018 i apuntar les accions prioritàries d’ara endavant.
Si tenim en compte la molt preocupant evolució de les dades de pobresa i exclusió social de la infància i l’adolescència ja abans del 2020 —segons les darreres dades disponibles de l’Enquesta de Condicions de Vida, 2019, el 32,8% dels infants de Catalunya es troba en risc de pobresa o exclusió social, més de 9 punts percentuals per sobre del conjunt de la població i la pitjor dada des del 2014— és evident que no anem pel bon camí i que cal prendre les mesures necessàries per capgirar aquesta situació que ens allunya encara més de l’ODS 1 sobre l’eradicació de la pobresa. La major precarietat laboral, l’augment del cost de l’habitatge o el limitat impacte de les polítiques redistributives per reduir la pobresa infantil en són algunes de les causes. Necessitem, per tant, abandonar inèrcies i incrementar la inversió social en la infància i les famílies, avançar en la garantia de rendes que responguin a les necessitats dels infants i donar resposta efectiva al problema de l’habitatge. Com ha assenyalat el relator especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans, la pobresa és una opció política i han de ser les polítiques, en el seu conjunt, les que canviïn aquesta realitat que arrosseguem fa massa temps.
Gaudir de benestar i d’una infantesa sana és essencial per al dia a dia dels nens i de les nenes i el seu adequat desenvolupament (ODS 3). No obstant això, són especialment vulnerables als determinants socials de la salut —com ara les condicions de vida, l’educació o l’accés als serveis sanitaris— i això provoca que no tots els infants gaudeixin del més alt nivell de salut. La pandèmia ha afegit una major necessitat de fer un seguiment acurat de la salut dels més joves, especialment pel que fa a la salut mental, un àmbit que ja patia de mancances sistèmiques i que té tots els números d’esdevenir —si no ho és ja— una greu emergència.
Pel que fa a l’educació inclusiva i equitativa de qualitat (ODS 4), les dades ens mostren com l’abandonament prematur dels estudis en lloc de reduir-se, ha tornat a augmentar fins al 19% (IDESCAT, 2019), el que ens situa a la cua dels països de la Unió Europea. A això cal afegir la situació d’emergència educativa en què ens trobem i que la Covid-19 ha posat encara més de manifest les bretxes prèviament existents que molts nens i nenes pateixen en el seu dia a dia i que van més enllà de la bretxa digital. Per aquest motiu, cal una estratègia de present i de futur en favor de l’educació, que sigui acordada entre tots els actors, i incrementar-ne la inversió. I per començar, garantir la gratuïtat real de l’educació obligatòria i enfortir l’educació primerenca com a pilars bàsics d’una adequada experiència educativa per a tots els nens i nenes.
La violència contra els infants continua sent una realitat emparada per una invisibilitat que la Covid-19 ha agreujat. El confinament va eliminar alguns dels entorns protectors per als infants, com l’escola, la qual cosa dificulta encara més la seva detecció i denúncia. També cal parar atenció a la situació dels infants i adolescents que estan en el sistema de protecció i la dels nois i noies migrats que arriben sols al nostre país.
Si a més de procurar per una infància protegida i lliure de violències, volem avançar en unes institucions inclusives des del punt de vista dels drets dels infants (ODS 16), és necessari articular més i millors fórmules que garanteixin que la seva opinió és escoltada i tinguda en compte en tots els àmbits i decisions que afecten les seves vides. Si un punt clau ha desvetllat la pandèmia és que cal posar en marxa un mecanisme eficient per avaluar l’impacte que qualsevol política tindrà sobre els drets i la vida del nois i noies, i que això és un pas previ a la seva aprovació, tal com resa la Convenció sobre els Drets de l’Infant.
La Covid-19 també s’ha presentat com a una oportunitat per accelerar transformacions en les esferes del canvi climàtic i els seus efectes sobre la infància (ODS 13) i en el disseny inclusiu de l’espai urbà per tal que les ciutats siguin amigables per als nens i nenes i es tinguin en compte els seus drets i necessitats (ODS 11). De l’atenció que posem en aquests elements en els propers anys no només condiciona la salut i el benestar dels infants, sinó també la sostenibilitat social i mediambiental de la societat.
L’èxit de l’Agenda 2030 depèn del que passi a casa nostra i del que passi arreu del món. D’aquí la importància de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (ODS 17). A Catalunya, les partides de la Generalitat destinades a la cooperació van patir un greu retrocés amb la crisi del 2008 i ens preocupa l’impacte que provoqui la crisi derivada de la Covid-19. Augmentar la contribució econòmica a la cooperació catalana (fins al 0,7%) i incorporar-li un enfocament d’infància són dos elements clau per complir amb l’objectiu.
El 2030 és a tocar i som plenament conscients que la Covid-19 i les seves conseqüències han irromput com un gran obstacle en el camí per a l’acompliment de l’Agenda 2030. De les decisions que prenguem ara per a la infància i del caràcter urgent o no amb què les impregnem, en dependrà quines condicions de vida i de benestar podran gaudir com a nens i nenes. Fem d’aquest punt d’inflexió i dels deus anys en endavant una oportunitat efectiva per a l’acció.
