Els Estats Units: a l’ull de l’huracà?

Divendres, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que l’epicentre de la pandèmia ja no era la Xina, sinó Europa, però ben aviat la situació més crítica podríem tenir-la als Estats Units. Que els Estats Units se situïn a l’ull de l’huracà sembla polvoritzar la tesi, llançada ja al febrer pel centre antiimperialista Global Research, que l’origen de la pandèmia va ser als Estats Units i que el seu Govern la utilitzava “per posar l’economia xinesa de genolls”.

L’aiatol·là Khamenei, líder suprem de l’Iran, ha seguit aquesta petja i ha dit que la pandèmia podria ser un “atac biològic” contra la Xina i l’Iran, però, en vista dels fets, del que es tractaria més aviat seria d’un gran nyap i d’una enorme estupidesa.

L’únic mitjà per controlar l’epidèmia és, precisament, matar l’economia

No és que la pandèmia hagi posat “l’economia xinesa de genolls”, sinó “l’economia” en general. I no solament perquè el primer fet impliqui el segon (tenint en compte la mida i el paper global de l’economia xinesa), sinó per la simple raó que l’únic mitjà per controlar l’epidèmia és, precisament, matar l’economia.

Això és una cosa que ja diuen els analistes i estrategs de mercat habituals. El més probable és que la pandèmia no sigui continguda fins al juny, si tot va bé. Europa, diuen, estarà en recessió en el primer i segon trimestre. Itàlia, segurament tot l’any 2020, igual que Alemanya, el fort vector exportador de la qual es revela ara com a taló d’Aquil·les. França, en canvi, per malament que vagin les coses, podria sortir una mica menys malparada a causa d’una major diversificació de la seva economia. Respecte als Estats Units, segurament coneixeran recessió en el segon trimestre, i la seva taxa de “creixement” es reduirà a un 1%… Tot això són detalls a banda de les possibles repercussions sobre els mercats financers.

Com advertia Thomas Piketty abans de la pandèmia, la situació de les finances és més crítica ara que el 2007, en vigílies de l’enfonsament. Les bombolles s’han inflat, l’estructura financera global està encara més degradada i és més inestable que llavors. Com explica Nomi Prins, després de la crisi del 2008, la política de diners barats i fins i tot amb interès negatiu dels bancs centrals va convertir-los en una mena de caixers automàtics per al sistema bancari mundial i per als mercats financers, fet que va fer créixer les bombolles. Una gran part d’aquests diners barats dels bancs centrals i els seus beneficis van anar a parar a les mans de l’1% més ric. “Com en el cas del doctor Frankenstein, l’experiment es va convertir en el monstre i va incrementar encara més les desigualtats”.

Les sumes de diners adoptats a la Unió Europea per prevenir noves fallides són manifestament insuficients. I el que és pitjor: el recurs a una nova expropiació de les classes mitjanes i baixes en favor dels superrics, a força de retallades i de conversió de deute privat en deute públic, serà tota una invitació a la revolta social, ja que un segon atracament difícilment serà comprès. És clar, tot depèn de quant duri la paràlisi de la pandèmia, aquesta “mort de l’economia”, però tot indica que s’obriran condicions extraordinàries per a un replantejament general d’aquesta “economia”, de la nostra manera de viure. Si per una vegada allò humà —la salut pública— es posa per davant del benefici, per què no prosseguir per aquest camí i, de passada, solucionar, per exemple, la crisi climàtica?

“Les emergències sanitàries fan que els països cancel·lin normes sagrades per al capitalisme i prenguin mesures molt potents sense esperar consensos internacionals. Ara mateix els governs estan aprovant mesures unilaterals sense esperar la resta. Si se’ls dona a triar entre el comerç o protegir la població, trien la segona opció, i això és una cosa que no està passant amb la crisi climàtica”, constata Javier Andalús en un clarificador article d’Alejandro Tena a ‘Públic’: “La crisi climàtica: una altra gran pandèmia però sense mesures urgents“.

Tornant als Estats Units, Bernie Sanders va dir dilluns que, al seu país, l’impacte de la pandèmia, en morts, “serà en l’escala d’una gran guerra”. “Ningú sap quantes morts tindrem, però podrien igualar o superar les víctimes americanes que vam veure en la Segona Guerra Mundial”. És un pronòstic sostingut per científics com ara el director del National Institute of Allergy and Infectious Diseases, Anthony Fauci. Si Trump, que ja ha declarat matèria reservada tots els debats de la Casa Blanca sobre la pandèmia, és incapaç d’entendre això, caldria posar la crisi en mans d’una “autoritat d’experts capaç de guiar-se per les recomanacions científiques i pels fets”, diu Sanders. Perilla la reelecció de Trump? Podria obrir-se un moment Roosevelt-New Deal en la societat dels Estats Units?

La pandèmia conté una invitació a replantejar la solidaritat i pal·liar la desigualtat

Des d’avui, Sanders farà bandera del sistema de sanitat universal al país. La pandèmia converteix la seva absència no solament en un assumpte de justícia, sinó també de seguretat nacional. En un país en què, segons es va revelar el 2017, tres persones (Bill Gates, Jeff Bezos i Warren Buffett) són més riques que la suma de la meitat de la població menys afavorida de país (160 milions), els 38 milions de ciutadans que viuen per sota del llindar de pobresa, els 15 milions de llars que pateixen precarietat alimentària i els més de mig milió de sense sostre sumaran ara les penalitats de la pandèmia, els efectes de la qual seran diferents per als rics i per als pobres. La consideració val globalment per a tots els pobres del món, de manera que la pandèmia conté també una invitació a replantejar la solidaritat i pal·liar la desigualtat entre sectors socials i territoris.

Escalfament, desigualtat i proliferació militarista de recursos de destrucció massiva són els tres reptes del segle que la humanitat té al davant. El missatge és allà, com a oportunitat dins de la pandèmia, per si volem atendre’l. En els pròxims mesos, si els Estats Units entren a l’ull de l’huracà, podrien convertir-se en el millor terreny de prova.