Ramón Reig: “La premsa està molt més determinada pel món financer que en èpoques anteriors”

Ramón Reig és catedràtic d’Estructura de la Informació a la Universitat de Sevilla. El seu darrer llibre, ‘Crisis del sistema, crisis del periodismo‘ (Gedisa, 2015), suposa una mirada diversa a la realitat sistèmica i mediàtica al món posterior al ‘crack’ financer de l’any 2007. L’autor indica els lligams que els grans grups de la comunicació mantenen entre ells i amb altres conglomerats empresarials. Afirma que aquesta omnipresència del poder econòmic emmordassa els professionals i acaba amb la possibilitat d’un pluralisme real en la informació.

Fa uns mesos, els principals diaris estatals van arribar als quioscos amb la mateixa publicitat en portada, pagada pel Banc Santander. Ho elevaries a la categoria de símbol?

És un fet normal, però mostra com el món de la premsa està molt més determinat pel món financer que en èpoques anteriors. El mateix Banc Santander està a l’accionariat tant del grup Prisa (‘El País’) com de Vocento (‘ABC’).

Segurament es tractava d’arribar al màxim nombre de receptors saturant el mercat de la premsa amb un sol missatge publicitari… sense pensar que la iniciativa desprenia un cert aire a filototalitarisme de mercat. Alguns han perdut el pudor?

Aquests ressons a filototalitarisme de mercat, o a neototalitarisme de mercat, els detecten una minoria de persones. Des del punt de vista del màrqueting, la campanya era una demostració de força. Segurament va complaure als clients importants, als quals els hi agrada veure que el seu banc es pot permetre aquests gestos. I potser va agradar també a petits impositors. Als Estats Units, el ciutadà mitjà considera que les grans corporacions són molt beneficioses per a la societat i no es planteja que puguin tenir facetes negatives. Crec que aquesta mentalitat s’està imposant lentament a Europa. A la societat actual li comencen a quedar lluny certes perspectives, certs mètodes d’anàlisi.

Una de les coses que destaca de ‘Crisis del poder, crisis del sistema’ és que poses en relació, ja des del títol, el periodisme amb el sistema polític i econòmic.

És que no es poden separar. És la visió estructural, el primer que explico als alumnes. A la meva generació, la de la transició política, hi havia més gent que tenia interioritzada aquesta perspectiva estructural d’interrelació de les coses. S’està perdent la consciència que tot està relacionat amb tot. Els grans mitjans de comunicació pertanyen a grans grups mediàtics que al seu torn estan participats per empreses de tota mena. Això és evident i obvi, però s’ha de seguir explicant perquè estem en una societat d’eines informàtiques que ens donen informació però no ens la connecten.

Refutes la pluralitat informativa d’una manera molt decidida: “El pluralisme es defineix com les orientacions radicalment diferenciades en els codis culturals. No existeix aquesta diferència als mitjans de comunicació”.

No existeix als mitjans de comunicació que estan als quioscos, els quals, bàsicament, reflecteixen el bipartidisme. Alguns mitjans que estan a la xarxa són diferents. Perquè Internet li va conferir el poder a la gent, i allà és on s’ha refugiat el pluralisme… encara que la xarxa sigui de propietat privada i comencen a sorgir dificultats. Els ciutadans també han entès la deriva del periodisme massiu: no solament han deixat de comprar premsa per la crisi, sinó també perquè els diaris no parlen d’allò que els importa i els angoixa.

A la teva anàlisi, apuntes una sèrie de límits difícilment franquejables, d’una sèrie de tabús i consensos de l’opinió publicada.

S’aplica la dita: qui és amo governa. La Federació Internacional de Periodistes, per exemple, ha alertat sobre la concentració de la propietat dels mitjans a Europa, a l’Amèrica Llatina, als Estats Units… I això comporta que hi hagi temes intocables o que no són fàcilment tocables, perquè les empreses propietàries de diaris i televisions també es dediquen a l’armament, l’aeronàutica, la construcció o la moda. Fiat posseeix ‘El Mundo’ i fabrica míssils Patriot, a més de cotxes. Entre tota la galàxia empresarial d’una de les grans fortunes del món, Carlos Slim, està la seva participació a ‘The New York Times’. Els periodistes d’aquest diari són independents a l’hora d’informar sobre els altres negocis d’Slim? Aquestes coses no es qüestionen. En canvi, sí que es parla de la batalla política, de Ciutadans o de Podem. Pierre Bordieu parlava del poder invisible que posa en primer pla allò que sí que es permet que s’abordi, com el rebombori partidista. En canvi, la part submergida de l’iceberg roman oculta.

Tot i així, sovint preocupa més la influència del poder polític que la dels poders empresarial i financer. Et sembla il·lògic, en el context actual?

És clar que sí. El ciutadà mitjà encara entén que la Moncloa és el poder. Però Rajoy o Zapatero passaran. Els que romandran seran els Botín, els Rockefeller, els Rothschild… Obama volia tancar Guantànamo i transformar el sistema sanitari, i les coses segueixen com estaven. Hi ha un poder amb majúscules que és conseqüència d’una evolució històrica. I el poder polític, neoliberal, considera que aquest poder amb majúscules és el motor de la societat, que cal seguir donant-li suport encara que causi alguns estralls. Fins i tot considera que se l’ha d’ajudar amb diners públics. Aquesta és la concepció que es té. Si algú intenta sortir-se del guió marcat, com Syriza o l’esquerra llatinoamericana, no podrà defugir les conseqüències.

Al llibre, dediques moltes pàgines al tractament mediàtic que han rebut dirigents com Hugo Chávez o Rafael Correa.

Sí. S’ha pogut comprovar que, quan s’ha intentat democratitzar la comunicació a l’Amèrica Llatina, els grans monopolis del sector a aquell continent, lligats amb conglomerats empresarials i amb grups mediàtics multinacionals, han reaccionat virulentament. Tots s’indignen quan la presidenta argentina, Cristina Fernández, toca el grup Clarín… inclosa la banca d’inversió Goldman Sachs o el grup Prisa, que en són accionistes. Es construeix un relat simplificat, es fabriquen diables mediàtics. El discurs oficial dels grans mitjans, determinat pel mercat, indica qui és bo i qui és dolent, qui és demòcrata i qui no ho és. Em refereixo al discurs genèric que monopolitza les capçaleres, no a firmes concretes que poden ser divergents i donen una il·lusió de pluralisme.

Potser un exemple d’aquestes mancances del pluralisme és que algunes de les teves consideracions difícilment es recollirien en un programa televisiu de màxima audiència de qualsevol canal. Et preguntes, per exemple, “quantes oportunitats se li han de donar a l’anomenat capitalisme ètic”.

Crec que haurien d’abordar-se aquests tipus de temes, les causes profundes de les situacions que vivim, en ‘prime time’. Moltes d’aquestes preguntes me les faig perquè crec que de vegades cal ser rotund. Vivim sota un sistema que controla i emmordassa el periodisme mitjançant els grans grups empresarials. Els meus alumnes solen acabar trobant-se amb aquestes estructures de poder. I hem de denunciar-ho constantment, perquè sí que s’aconsegueixen algunes coses. Per exemple, la CNN ja no gaudeixi del monopoli de la informació internacional. Ara hi ha altres canals, encara que també pertanyen al mercat. I aquí és on tothom hauria de saber preguntar-se qui està al darrere de cada mitjà, perquè aquest mitjà li explica les coses de la manera que ho fa, etcètera. S’hauria d’impartir educomunicació tant pels joves com pel públic adult.

“La il·lusió de llibertat (…) és un dels pilars sobre els quals s’assenta el domini del mercat”, escrius…

És que el sistema de mercat és un sistema de domini molt ben aconseguit. Funciona de manera oposada als totalitarismes tradicionals, que dominaven a través de la prohibició. A Occident, s’ha dominat una societat oferint-li molta informació, aconseguit que es consideri lliure. Si tota aquesta informació no es converteix en coneixement, en estratègia política i econòmica de la gent organitzada, tenim un trencaclosques amb les peces desordenades.

En aquest sentit, utilitzes el terme “infobessitat”: el públic consumeix moltes visions parcials, en una mena de ‘fast food’ informatiu…

Sí, parlo d’infobessitat o d’infoxicació. Un nombre excessiu de missatges paralitza una funció cerebral, i això no ho dic jo sinó la neurociència. I ara s’usen una multitud d’aparells que et fan arribar una multitud d’estímuls. En aquest escenari, el ciutadà sembla que se senti feliç… i el poder, també. Com s’aconsegueix que Internet, que és una gran eina, no s’usi per fer més Wikileaks? Fent que el procés educatiu no proporcioni eines per a la comprensió del món. Només així pot funcionar aquesta il·lusió de llibertat. I això és el que explico als futurs periodistes: que el món funciona així. Si pot transformar-se o no… és un altre debat.

Sembla que situïs els professionals de la informació en un laberint. Els grans mitjans responen als interessos del gran capital, i els mitjans no poden alçar la veu fins a esdevenir un contrapunt efectiu. L’emprenedoria és una trampa i una fugida endavant del sistema. Davant aquestes consideracions, què pot fer un periodista?

Es poden fer coses a petita escala. Però no crec que es tracti de crear diversos mitjans de dimensions reduïdes, perquè davant tenim un poder que s’ha anat formant durant dos segles, com a mínim. Potser la societat ha començat a organitzar-se lentament, però fins ara només veig petites realitats que no estan articulades entre elles. El lliure mercat té molt clar què vol transmetre, inclosos uns programes d’entreteniment que també emeten ideologia. És un poder enorme que pot tenir discussions internes, però que sap què està fent. Perquè hi ha molts grans grups de comunicació, però estan interrelacionats els uns amb els altres. S’hauria d’articular una alternativa política, social, periodística, d’àmbit internacional. De moment, no la veig.

Amb motiu de la crisi, hauràs notat com han empitjorat les condicions laborals dels estudiants que s’incorporen a la pràctica periodística. A banda d’això, has percebut diferències en la seva actitut vers la seva professió, el seu futur?

Detecto una mena de depressió col·lectiva que també pateix la societat, una sensació de desemparament. Els joves tenen menys il·lusió que abans. I els he d’aclarir que, quan els hi explico el que els hi explico, no busco que se suïcidin: senzillament, crec que s’ha de saber com estan les coses per poder millorar-les. Perquè el periodisme està greument ferit, com diuen les associacions professionals. Alguns alumnes s’acomoden, diuen que no hi ha sortida i no fan res, però altres es van defensant. Es necessita empenta i iniciativa. I s’ha d’emprendre, és clar, però explicant la veritat: que vuit de cada deu intents fracassen ràpidament, que s’han de tenir influències, que s’ha de disposar d’un fons econòmic…