“La gent és idiota”

Però la lliçó més important amb la qual pots sortir 
és que els idiotes que t'envolten, de fet, no ho són gens, d’idiotes. 
Són persones dignes de respecte, comprensió i valoració
Thomas Erikson

Mentre escrivia aquest llibre tenia el supervendes de Thomas Erikson, Surrounded by idiots, al damunt de la taula. L’estava revisant per refrescar els quatre tipus de personalitats que, segons aquest autor suec, ens defineixen com a éssers humans: el vermell, el groc, el verd i el blau.

Un dia vaig trobar a faltar el llibre. No el trobava. Buscant i rebuscant el vaig trobar a l’habitació de la meva filla de setze anys. Se l’estava llegint. Feia servir una carta de la baralla espanyola com a punt. El dos de bastos. Encuriosit li vaig preguntar com era que li interessava el tema, i que què li semblava el llibre. La seva resposta va ser: “És que m’hi sento tan identificada! La gent, definitivament, és idiota!”.

Una de les advertències que ens fa Erikson és que les personalitats dels i les adolescents encara s’està construint, per la qual cosa no hauríem de valorar-les, i encara menys tipificar-les, en aquestes edats tan tendres. M’estalvio doncs aventurar-me de dir si l’interès de la meva filla es deu al fet que se sentia identificada amb un color en especial. Allò que sí que em sembla rellevant, en canvi, és la contundència amb què va deixar anar “la gent és idiota!”.

Si us atureu uns instants a repassar el vostre entorn hi trobareu segur més d’una persona que en algun moment haurà fet servir aquesta expressió. Potser fins i tot vosaltres mateixos.

Quan parles en privat amb algú del món de la comunicació és fàcil que aquesta persona caigui en la temptació de titllar d’idiotes les persones que fan política. Així mateix, quan parles amb homes i dones del món de la política, sempre hi ha qui, de manera més o menys explícita, titlla els i les periodistes, si més no alguns, d’idiotes. I en una tertúlia, ja sigui a través d’un mitjà de comunicació o en acabat d’una bona calçotada, és força habitual que algun col·lectiu acabi essent titllat d’idiota, generalment polítics i periodistes, tot i que també poden rebre d’altres grups, segons professió (funcionaris, esportistes, artistes), ideologia (feministes, ecologistes), nacionalitat (espanyols, francesos, americans, catalans), o qualsevol altre criteri. Vaja, gent en general.

Dir que “la gent és idiota” ha esdevingut una mena de crossa per posar en evidència que no estic d’acord amb una idea, una proposta, una decisió…

Dir que “la gent és idiota” ha esdevingut un mantra, una mena de crossa per, u, posar en evidència que no estic d’acord amb una idea, una proposta, una decisió, i dos, deixar palès que els altres no en tenen ni idea i que jo ho faria molt millor (el que sigui), on vas a parar.

Des que el vaig llegir que no puc evitar jugar al joc dels colors: “Aquesta persona és clarament un vermell, aquesta un verd, i aquesta? No ho sé, potser un groc avermellat?”.

Sens dubte el joc pot resultar divertit, sempre que es jugui en la intimitat, però té un punt de perillós. Les etiquetes sempre tenen un deix reduccionista, fals i injust. Certament, hi ha gent inequívocament vermella (“hi ha dues maneres de fer les coses, la meva i l’equivocada”), groga (“la vida és bella, malgrat les desgràcies, gaudim-la”), verda (“així és com són les coses, què vols fer-hi?”) o blava (“les coses no es poden fer de qualsevol manera, s’han de fer bé, amb mètode i rigor”). Però el mateix Erikson ens adverteix que allò més habitual és que les nostres personalitats es defineixin per una combinació de dues o fins i tot tres tonalitats. És a dir, que siguem gent vermella amb tocs grocs, o blava amb un punt de verd i un pessic de vermell. 

De fet, segons Erikson, al 80% de la gent la defineixen dos colors dominants, al 15% tres colors i només al 5% restant, un sol color. Encara més, possiblement nosaltres mateixos ens comportem lleugerament diferent en funció del moment o del lloc en què ens trobem. La vida és, doncs, una paleta de colors barrejats, matisats, mesclats.

Per si algú encara no té clar de què parlo, quan parlo de les tonalitats d’Erikson, comparteixo a continuació un quadre resum del seu plantejament i com relaciona diferents comportaments amb un color determinat:

La gent que em coneix bé molt possiblement em descriurà com una persona bàsicament blava (organitzada, metòdica, racional), amb alguns trets vermells (expeditiva, executiva). Potser algú em veurà una mica verd (estable i amb vocació de servei), i tant de bo algú em considerés, si més no, una mica groc, per allò de sociable, dinàmic i entusiasta, per exemple. En canvi, algú que no em conegui en persona i que l’única imatge que tingui de mi sigui la que li transmeten els mitjans de comunicació que consumeix, pot ser que cregui que soc un verd de manual, o un groc clàssic, i en canvi mai pensaria que pugui ser un vermell pur, o un blau. O potser sí, ves a saber. “La gent” és un concepte molt ampli. I els mitjans de comunicació són uns constructors d’imatges implacables.

De vegades, convertim en mites persones per un fet, una declaració, un gest, i al cap de pocs dies les aboquem a l’abisme per una equivocació, o senzillament perquè nosaltres havíem decidit com havia de ser aquesta persona, i quan comprovem que efectivament no és com la vàrem imaginar, ens sentim decebuts, i l’executem. 

I a l’inrevés, de vegades sentim una gran animadversió envers algú, sense conèixer la persona, simplement per com ens n’han parlat als mitjans, i tot d’una, un dia qualsevol, el o la coneixem en persona i descobrim que és totalment diferent a com pensàvem que era.

Tothom som en realitat tres persones a la vegada: la que voldríem ser, la que veuen la resta de la gent i la que som en realitat

Per altra banda, hi ha gent que té una concepció de si mateixa molt per sobre de la que percep la resta de la societat, i hi ha gent que, tot al contrari, se subestima fins a nivells d’autoanul·lació incomprensibles. Hi ha qui, de tan bona persona com és, la prenen per idiota, i hi ha qui no té cap recança a tractar la resta d’idiotes, ignorant en canvi que, per a la resta, ell o ella és l’idiota número u. 

En altres paraules, tothom som en realitat tres persones a la vegada: la que voldríem ser, la que veuen la resta de la gent i la que som en realitat. De vegades les tres personalitats coincideixen, però la meva impressió és que aquesta triple coincidència és poc habitual. Allò més probable és que les tres personalitats vagin cadascuna per la seva banda. I, amb la proliferació de les xarxes socials, aquest fenomen encara és més evident. 

Un amic meu deia, en castellà: “a la gente se nos suele sobreestimar o menospreciar, pero raras veces se nos justiprecia“. Un altre molt bon amic respon davant d’aquestes paradoxes amb una fórmula infal·lible: “tot és veritat alhora”.

La meva tesi és que la imatge que projectem de nosaltres mateixos és tan important com la imatge que d’altres projecten de nosaltres. En l’era de la comunicació global i total, res del que es digui o s’escrigui resulta innocu. Tot té un efecte, una conseqüència. Tant és si és cert o no. 

Per desgràcia (almenys a mi no em sembla que sigui gaire engrescador) en l’actual era del simplisme i la banalització, molt sovint és més rellevant allò que d’altres diuen que dius i fas, que no pas allò que realment dius i fas. La qüestió (per a mi) és fins a quin punt som o no conscients d’això, i per tant si tenim la capacitat de filtrar la informació que ens arriba en funció del grau de credibilitat que vulguem donar-li. I sobretot, si en són els transmissors o emissors d’imatges (mitjans de comunicació).

Construir una societat millor, és a dir, més respectuosa, no és només responsabilitat d’uns col·lectius determinats, sinó de tothom

Totes i tots som responsables de la societat que tenim. Construir una societat millor, és a dir, més respectuosa, no és només responsabilitat d’uns col·lectius determinats, sinó de tothom. Per això aquest llibre no va d’”ells” o dels “altres”, va de totes i tots nosaltres, com a col·lectiu, com a comunitat. 

Sigui com vulgui, el cas és que el llibre d’Erikson em va ajudar a desbrossar el camí per escriure aquest Idiota. Breu manual sobre el respecte.

I és que, com diu Erikson en la citació amb què encapçalo aquest prefaci, una de les lliçons més importants amb la qual ens hem de quedar és que, en general, els idiotes que ens envolten, de fet, no ho són gens, d’idiotes. Són persones dignes de respecte, comprensió i valoració. Aquesta premissa és indiferent de criteris com la professió, nacionalitat, gènere, raça, orientació sexual, edat o qualsevol altre criteri. Dic “en general” perquè, com tantes coses a la vida, sempre hi ha excepcions. 

En altres paraules, no crec que “la gent”, dit així en genèric, sigui idiota, però és fàcil que entre tanta gent com som, més tard o més d’hora ens topem amb algú que ens ho sembli. I per descomptat, que algú ens en prengui a nosaltres, per idiota.

En les pàgines que segueixen suggereixo algunes maneres d’afrontar-ho.

• 

  'Idiota!', darrer llibre de Raül Romeva

  Aquest prefaci pertany al darrer llibre de Raül Romeva i Rueda, Idiota! (Pagès Editors, 2023), que té com a subtítol “Breu tractat sobre el respecte”. Està concebut com un manual amb vocació pràctica per combatre la banalització i la normalització de dinàmiques que empenyen cap a l’antipolítica i l’ascens de l’extrema dreta i dels feixismes en la nostra societat.

  Segons l’autor, “l’absència de respecte ens aboca a una societat simplista, dividida, trencada, excloent. I per tant malalta, en termes democràtics”.