29/11/2016 | 00:05
“Per la democràcia. Defensem les nostres institucions”. Em vaig horroritzar quan vaig llegir el lema. Espero no haver estat l’única. És l’eslògan amb què les plataformes sobiranistes del país van convocar a una gran concentració el passat diumenge 13 de novembre a l’avinguda de Maria Cristina, a Barcelona.
Potser no m’horroritzaria tant si a la convocatòria només s’hi sentissin interpel·lades les persones i partits d’ordre. Però moltíssima gent honesta de l’esquerra independentista i dels moviments populars es van sentir emplaçats a la convocatòria i van aplaudir un escenari on hi havia regidors i alcaldessa imputats pel seu compromís desobedient amb l’Estat, però també l’expresident Artur Mas, el diputat Francesc Homs i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, entre d’altres.
Em direu que es tracta de defensar els càrrecs electes encausats pels tribunals espanyols per les seves accions per avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. I aquí els qui mantenen la bandera independentista a la façana consistorial, els qui en ple reivindiquen la desobediència o els qui obren l’ajuntament el Dia de la Hispanitat malgrat les prohibicions, m’hi trobaran. Però cal lligar-ho a la defensa de les institucions? Segur que són les nostres institucions? I en tot cas, a qui inclou aquest “nostres”?
Quan faig repàs mental del que ha succeït des que el 15 de maig de 2011 es van començar a omplir les places d’indignació, una de les aturades obligatòries és el dimecres 15 de juny d’aquell any que va sacsejar tantes consciències i actituds. Milers de persones van encerclar el Parc de la Ciutadella, a Barcelona, per impedir que el Parlament aprovés uns pressupostos que comportarien dures retallades en els serveis públics. Defensar les institucions? Estàvem davant d’un greu atac neoliberal i tocava plantar-hi cara. Hi havia la constatació que seria molt difícil impedir-ho, però valia la pena intentar-ho. La condemna i criminalització dels manifestants va ser unànime per part de tots els mitjans del sistema (és a dir, per totes les televisions, ràdios i diaris en paper i digitals que no posen en qüestió l’actual sistema polític i econòmic). Tot l’espectre va tancar files. Les mirades i anàlisis còmplices que havien sorgit arran de l’ocupació inicial de plaça Catalunya es van esvair. I amb tota l’artilleria mediàtica en contra, una convocatòria va començar a córrer per les xarxes, pels missatges de mòbil: diumenge 19 a les 17h a plaça Catalunya, “El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi”. Hi van respondre més de 200.000 persones. 200.000 persones a qui els mitjans havien girat l’esquena. 200.000 persones que sabien que la cosa no anava de defensar les institucions, sinó de defensar els drets de la gent.
Si “democràcia” és sinònim de l’actual sistema polític i econòmic que genera tant de patiment a les classes populars, que amb mi no hi comptin per defensar-la
Des que som petites que ens parlen de la democràcia com un bé inqüestionable. I creixem creient-nos-ho, perquè els mitjans no es cansen de repetir-ho. Però des que vaig començar a qüestionar-me les veritats apreses, he pensat que si “democràcia” és sinònim de l’actual sistema polític i econòmic que genera tant de patiment a les classes populars (per les conseqüències de desigualtat, explotació, exclusió i misèria que comporta), que amb mi no hi comptin per defensar-la. El qüestionament comença en solitari, però es reforça i creix amb les companyes de lluita al llarg del camí, en assemblees, en manifestacions, en lectures, en xerrades. I és aquest procés el que va portar desenes de milers de persones aquell 15 de juny a concloure que el Parlament no era una institució democràtica a defensar, sinó que era un espai de producció de patiment i injustícia, i que calia confrontar-lo.
També em vaig posar fa poc les mans al cap amb un altre lema; en aquest cas el del darrer 11 de setembre: «A punt». Era com dir: “A les seves ordres”. A les ordres de qui? Dels governs que fa quatre anys que ens tenen esperant que arribi el gran moment, però que quan s’apropa tornen a xutar la pilota uns quants mesos més enllà? No seria el moment d’empènyer, enlloc d’obeir? A les ordres d’un govern que mentrestant continua deteriorant la sanitat pública i l’educació pública, que continua passant a mans privades amb afany de lucre la gestió pública de les nostres vides? A les ordres d’un govern que no té cap intenció de deixar d’actuar amb paràmetres neoliberals?
Però no s’anava a les institucions a fer una esmena a la totalitat del sistema, a revertir-lo, a capgirar-lo?
Com ens ho hem fet per passar d’encerclar les institucions a reivindicar la necessitat de defensar-les? Però no s’anava a les institucions a fer una esmena a la totalitat del sistema, a revertir-lo, a capgirar-lo?
El que em temo és que hem quedat engolits pel circ mediàtic i pels jocs de la política institucional. I que estem patint una derrota. “Som on som, més val saber-ho i dir-ho”; no ens aniria pas malament seguir la recomanació del poeta.
Quan va començar la crisi i durant els anys posteriors es va produir un fenomen esperançador: mai tanta gent havia compartit amb nosaltres, amb la gent dels moviments combatius, el diagnòstic que el sistema era criminal i que calia canviar-lo d’arrel. El 15M va ser l’esclat d’aquesta nova realitat. Alguns prèviament, d’altres més tard, van plantejar la necessitat d’assaltar electoralment les institucions i desbordar-les, com una eina que havia de permetre avançar cap a la transformació radical del sistema que reclamaven les places i que també reivindicaven les posteriors vagues generals. (També hi ha els qui mai van compartir la decisió d’entrar al joc de la política institucional). I es van reforçar les CUP, van florir noves candidatures municipalistes alternatives, els comuns van irrompre a l’escena.
Els resultats de l’aposta electoral eren impensables fa pocs anys: la cara visible de la PAH, alcaldessa de Barcelona; les CUP i candidatures aliades governant diversos ajuntaments i presents als plens de les principals ciutats; la CUP a més amb un paper decisiu a la vida parlamentària, i els comuns i Podem convertits també en actors claus de la política institucional.
I aleshores, com és que parlo de derrota? No ho faig per les limitacions amb què les persones provinents de moviments populars han topat a les institucions en entrar-hi per la via de les urnes. Ja era previsible que, si no trencàvem la baralla del sistema, això passaria, i per ara el joc de cartes continua sencer. És cert que aquí i allà s’està mostrant que amb voluntat política es poden fer polítiques concretes a favor de les classes populars trencant les dinàmiques anquilosades durant decennis d’estar al servei dels lobbies locals, i també es posen en qüestió alguns dels límits, especialment pel que fa a la desobediència independentista. Però encara estem molt lluny del que hauríem volgut (en part perquè el salt a les institucions ha buidat entitats i col·lectius de base que podrien garantir des de fora polítiques realment transformadores), i caldrà veure com es pot fer una sacsejada.
Si hem de defensar les institucions, com ens ho fem per plantejar alhora que cal destruir-les per construir un món nou?
Quan parlo de derrota ho faig en constatar que ens han transformat el llenguatge, que ens han atrapat dins de la seva retòrica, i que la transformació del llenguatge ens pot arrossegar a una gradual modificació de la nostra manera d’entendre la realitat i actuar sobre ella. I que tot plegat ens allunya del que anàvem a fer a les institucions. I és que, si hem de defensar les institucions, com ens ho fem per plantejar alhora que cal destruir-les per construir un món nou? És allò que no es pot repicar i anar a la processó. Pots acabar sent una caricatura de tu mateix.
Al llarg dels darrers quatre anys, els grans mitjans han seleccionat i promocionat el que ells han decidit que són els líders, i aquestes persones han acabat esdevenint les que en bona part delimiten els paràmetres del debat que els moviments populars que han apostat per les institucions estan disposats a acceptar. Per què ho dic? Involuntàriament (o voluntària) han acceptat plantejaments que fins fa poc eren inconcebibles per l’esquerra independentista i anticapitalista, i tots plegats els acabem abonant i hi arrosseguem tot el moviment. I participem de consensos dels quals fins no fa massa temps els plantejaments combatius n’estaven al marge. I així es com ens acabem creient que sense pressupostos no hi haurà independència, i que ni tant sols hi haurà referèndum.
Tot plegat succeeix a una velocitat vertiginosa que és impossible de seguir per part de l’assemblearisme tant reivindicat. I alhora tant estigmatitzat i ridiculitzat el darrer any per part dels opinadors.
Òbviament que hi continua havent assemblees, reunions, jornades, on es debat i es decideix col·lectivament. Però quin pes té el que pugui expressar un nucli local davant del que digui un representant electe en ‘prime time’ o de la decisió precipitada que hagi de prendre un òrgan nacional? I és que, tot i que es digui que l’opinió de tothom val igual, qui s’atreveix a qüestionar aquell qui té la càrrega d’haver-se d’encarar als periodistes i que pot ser l’assot dels tertulians quan no els agradi el que planteja? A més, quin militant no està ja cansat de ser l’ovella negra als mitjans i d’haver-se de sentir dir de tot menys bonic? I si aquí s’hi afegeixen filtracions interessades, la taula per al desencís està parada.
Si mantenim els plantejaments que hem anat construint i si el que defensem queda fora dels consensos mediàtics, potser deixarem de ser convidats tant sovint als platons
Sabem que si mantenim els plantejaments que col·lectivament hem anat construint i si el que defensem queda fora dels consensos mediàtics, potser deixarem de ser convidats tant sovint als platons de televisió, a les tertúlies radiofòniques o de ser elogiats pels columnistes més reputats. És cert. I aleshores, què? Retornar a la marginalitat? No és això el que reivindico. El que ens cal és rearmar-nos per al combat.
Vam néixer com a moviments autònoms a la intempèrie dels grans mitjans del sistema i de les institucions, sovint tenint-los tots ells a la contra. Vam anar creant petits espais arreu dels Països Catalans a través dels quals debatre, combatre, construir. Vam okupar edificis, vam obrir casals i ateneus, vam crear assemblees de joves, vam crear eines comunicatives pròpies que ens van permetre generar debats i propostes fora dels focus del ‘mainstream’. I vam anar enxarxant-nos i creixent.
La batalla continua sent, com quan vam començar, un combat per la vida digna per tothom i la construcció d’un país lliure i de persones lliures
Dues dècades després, un cop fet el salt quantitatiu i qualitatiu dels darrers anys com a moviments combatius, i quan una bona part hem quedat atrapats a la gola del llop mediàtic i institucional, hauríem de recordar d’on venim. No per retornar a aquells inicis, sinó per recordar que la batalla no està en aconseguir més o menys presència als mitjans, ni en excel·lir en les intervencions als plens de les institucions.
La batalla continua sent, com quan vam començar, un combat per la vida digna per tothom i la construcció d’un país lliure i de persones lliures. I serà molt difícil sortir-nos-en si continuem atrapats dins les lògiques parlamentàries, de les rutines dels consistoris i dels platós de televisió. No hem d’abandonar pas aquests espais, però sí que ens hauríem de replantejar què hi estem fent. I veure com podem recuperar autonomia deliberativa fora dels grans focus mediàtics per no quedar atrapats en nous consensos que ens portin a «defensar les nostres institucions»; també escoltar les alertes de companyes de lluites que no ens van seguir quan vam decidir anar a les institucions, i veure com podem recuperar l’empenta al carrer que va omplir les places ja fa més de cinc anys i que continua viva en molts projectes que bateguen en barris i pobles. El repte és enorme, perquè a més hauríem de sortir de la zona de confort dels espais de la militància per arribar encara més enllà.
Sempre seria més senzill anar a estimar la lluna blanca, a conèixer el cau de la sirena; però, malauradament, encara queda molt combat per poder viure les primaveres lliures.
