Reduir les emissions no soluciona la crisi ecològica

A principis dels anys vuitanta, l’historiador i activista Murray Bookchin va escriure una carta oberta al moviment ecologista que avui torna a ressonar. Afirmava que l’energia solar, la força eòlica o l’agricultura orgànica variaran molt poc el nostre desequilibri amb la naturalesa si deixen intactes la família patriarcal, l’empresa multinacional, la política centralitzada i els sistemes de propietat.

Fa 40 anys, l’ecologisme social de Bookchin integrava, en el mateix conflicte, el domini humà de la natura amb l’explotació de classe, la dominació ètnica, el control de la societat per l’Estat i el poder colonial. La qüestió de fons és que aquest conjunt de relacions no són una llista de problemes d’origen exòtic, sinó dimensions d’un mateix problema que només es pot resoldre amb mesures dirigides per un enfocament estructural i un horitzó ambiciós.

En realitat, la carta de Bookchin assenyalava les mancances d’uns diagnòstics que donaven per bones solucions parcials de la crisi ecològica en considerar únicament la seva dimensió mediambiental. El missatge no és que el canvi climàtic sigui un tema menor enfront de l’explotació laboral, les relacions de propietat o les desigualtats socials. La veritable conclusió és que, en separar la dimensió mediambiental de la resta, el diagnòstic acaba sent parcial i les alternatives més aviat són fantasies si és que no acaben empitjorant les coses. El renovat moviment ecologista que exigeix mesures contundents als governs per frenar el canvi climàtic és una crida a l’esperança, però una mirada monotemàtica del problema pot acabar donant per bones falses solucions.

Tot resulta més evident si revisem els anomenats Green New Deal, que es presenten com a programes de polítiques públiques per a la transició cap a una economia de baix carboni. Aquestes “solucions verdes” de la crisi estan lligades a una trajectòria històrica on les col·laboracions publicoprivades han estat les protagonistes.

Les aliances publicoprivades s’han basat en la socialització de la inversió i del risc enfront de la privatització dels beneficis

En la pràctica, les aliances publicoprivades s’han basat en la socialització de la inversió i del risc enfront de la privatització dels beneficis. Sota la promesa del trickle down, aquestes privatitzacions han produït sobrecostos, han destruït el medi ambient, han desplaçat poblacions originàries dels seus territoris i han ocultat l’endeutament públic. Aquestes tendències no semblen estar desapareixent amb els plans verds, sinó més aviat tot al contrari.

Un bon exemple és la contractació del gegant financer estatunidenc Blackrock per part de la Comissió Europea. El més gran inversor del món en combustibles fòssils i accionista líder en actius bancaris té la missió de, ni més ni menys, integrar la sostenibilitat en la regulació bancària. Al mateix temps, el Ministeri per a la Transició Ecològica contracta Deloitte per a la captació i l’execució dels fons europeus. Resulta que aquesta mateixa consultoria global elabora informes per facilitar que els seus clients puguin accedir als fons.

Però la festa publicoprivada no acaba aquí. A Espanya, més de 100.000 milions del pla de recuperació Next Generation han estat sol·licitats per empreses de l’Ibex-35. Si bé es promet que només el 18% dels fons seran per al sector privat, és indiferent que la resta incrementi les arques públiques si després es contracten els típics mastodonts locals o transnacionals. Cal no oblidar que 360.000 milions del total dels fons corresponen a préstecs que hauran de retornar els estats.

Es pot dir més fàcil: la Unió Europea assumirà deute encobert que no pagaran els actors privats beneficiats, sinó el total dels contribuents. No és una novetat. Des que la taxa de benefici mundial va començar el seu descens a finals dels anys seixanta, el negoci capitalista ha funcionat gràcies a l’endeutament públic i a la reducció de salaris.

Les formes de propietat i de domini que han saquejat el planeta es normalitzen com la millor solució

L’economista Daniela Gabor denomina “Consens de Wall Street” el conjunt de principis sobre els quals caminen les aliances publicoprivades lligades a la transició cap a economies baixes en carboni. Tant les infraestructures com la natura passen a ser modelades com a actius financers seguint els criteris dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. Les mateixes formes de propietat, de centralització i de domini que han saquejat el planeta es normalitzen com la millor solució. El resultat és que, amb tones de diners públics, es facilita una expansió de l’acumulació per la via verda conduïda pels mateixos oligopolis i relacions de propietat que van crear el problema.

Som en un punt d’inflexió històric, i definir millor la crisi a la qual ens enfrontem no és un entreteniment per a puristes, sinó l’ineludible primer pas per a una estratègia emancipadora. El moment actual necessita fórmules radicalment diferents al business as usual i a les relacions de propietat existents. També del tot allunyades d’estratègies que, si bé prometen reduir les emissions en algunes zones del Nord global, reprodueixen les desigualtats socials, mediambientals i territorials en la resta del món.

Suprimir la utilització de combustible fòssil exigeix un canvi profund en els sistemes de propietat. Un primer pas en aquesta direcció requereix una planificació pública desvinculada dels grans actors privats i que doti de marc legal i recursos comunitats sostenibles vinculades al territori. Les causes de la crisi ecològica tenen la seva arrel en una manera d’organitzar la producció, el consum i les relacions socials dominada per l’imperatiu del benefici i les relacions de propietat capitalista. Tot això queda intacte si el nostre objectiu últim és reduir les emissions i el nostre únic horitzó és respondre com sigui a la urgència del canvi climàtic.

[Una anàlisi més detallada del contingut d’aquest article es pot trobar en l’informe ‘La Solución Verde’]

Rubén Martínez és investigador social i soci treballador de La Hidra Cooperativa, empresa política especialitzada en economia urbana, béns comuns i habitatge. Membre de la xarxa Fundació dels Comuns. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Isidro López és antropòleg. Participa en la xarxa Fundació dels Comuns. Va ser investigador a l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya durant més d’una dècada. Conjuntament amb Emmanuel Rodríguez, és autor del llibre ‘Fin de ciclo: financiarización, territorio y sociedad de propietarios’.