Crític Cerca
Opinió

Reivindicació de l’anticlericalisme: resposta a Santiago Alba Rico

02/03/2017 | 20:00

Vaig llegir l’article de Santiago Alba Rico aquí a CRÍTIC “L’esquerra i l’islam: malentesos i fanatismes” el 14 de desembre de 2016 i vaig quedar estupefacte. No em podia creure que fos possible escriure des de l’esquerra arguments d’aquesta mena. Vagi al davant que el senyor Alba és un filòsof i escriptor d’esquerres que demostra quasi sempre un nivell intel·lectual i una sensibilitat que em mereix un respecte reverencial. Si ho hagués escrit de l’Opus Dei, no hauria fet l’esforç de rebatre’l.

Té raó en afirmar que a Europa hi ha hagut islamofòbia de la mateixa manera que hi ha hagut antisemitisme. Ara bé, cal dir que han estat els ateus, els anticlericals i la gent esquerranosa els que des de sempre han lluitat per la llibertat religiosa i de consciència. Qui si no? Com diu Matthew Tree, “la millor cultura s’ha creat al marge de la religió o directament en contra d’ella”. Per què afirma que la islamofòbia “compromet un ampli sector d’esquerra”? Als camps de concentració nazi, al costat dels jueus hi havia ateus —la major part— comunistes, anarquistes i socialistes espanyols.

No entenc que, en referir-se a França, la titlli d'”extrem-laica”. Es pot ser laic de forma extremista? Quina mena de concepte és aquest? Si hom és extrem laic, vol dir que vol la separació de l’Església i la religió de l’Estat de forma radical. I això és dolent? A França hi ha una gent que vol que les nenes vagin a l’escola tapades, que no vagin a classe junts amb companys masculins, que no vagin a la platja, que no facin natació, que no se’ls expliqui el darwinisme… Amb qui hem d’estar? Crec que, quan les crítiques a França vénen des d’Espanya, cal anar amb molt de compte. A França s’ha tingut respecte a la llibertat de consciència i religiosa des de fa molts anys; aquí mentrestant es perseguien totes les religions que no fossin les catòliques. Mentre a França a les escoles s’explicaven totes les opcions religioses i filosòfiques, aquí als llibres de text es deien coses com aquesta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si a Espanya hi ha hagut històricament islamofòbia i antisemitisme, és gràcies fonamentalment al catolicisme intolerant. Recordem l’expulsió dels moriscos i dels jueus? Recordem el Tribunal de la Inquisició? Proposar la separació de l’Església de l’Estat és dolent? Tornem al nacionalcatolicisme i al fet que ens mani en la vida personal la Conferència Episcopal Espanyola? O, el que és el mateix, els governs teocràtics i dictatorials del golf Pèrsic?

El laïcisme, l’anticlericalisme i el feminisme són principis que han inspirat l’esquerra des del segle XIX a casa nostra

Alba Rico defensa la idea d’Alain Gresh que hi ha una “creixent islamofòbia d’esquerres” i parla que hi ha una autèntica “fòbia en relació amb l’islam”. Hi deu haver de tot, però crec que és trampós acusar de racisme aquells que critiquem la religió musulmana amb els mateixos arguments que hem criticat i critiquem la catòlica. L’extrema dreta agafa, precisament, la bandera que ha abandonat l’esquerra. L’esquerra ha estat crítica amb el catolicisme encertadament; ara no pot criticar l’islam?

A veure si ens entenem: el laïcisme, l’anticlericalisme i el feminisme són principis que han inspirat l’esquerra des del començament del segle XIX a casa nostra. I forma part de les pàgines més brillants d’aquesta esquerra i del nostre país. Què és l’anticlericalisme? La reacció de les esquerres davant del poder il·limitat de l’Església catòlica en les institucions de tots. “Por la gracia de Dios”, deia en les monedes referides a Franco. Només ens faltaria que Alba ara reivindiqui com a part de l’esquerra Sardà i Salvany i el seu llibre ‘El liberalismo es pecado’. No fotem!

Afirma que “El laïcisme i el feminisme són, per tant, els arguments “d’esquerres” que nodreixen la islamofòbia rampant europea”. Si a l’esquerra li traiem la lluita per la laïcitat i pel feminisme, què ens queda? Superstició, teocràcia i masclisme?

Santiago Alba fa aquesta afirmació: “Quan s’utilitza el laïcisme per perseguir i criminalitzar un credo determinat, en aquest cas l’islam, el laïcisme deixa de ser laic i passa a ser tan “religiós” com el wahhabisme a l’Aràbia Saudita o el xiisme duodecimà a l’Iran”. D’aquí en derivem que França és com l’Aràbia Saudita? Potser ens hem passat tres pobles, oi? Laïcisme religiós és un oxímoron. A més, per què no diem que són les dictadures teocràtiques del petroli del golf Pèrsic els que financen una determinada concepció d’extrema dreta de l’islam?

Alba té una capacitat bestial per girar els arguments al revés i intentar desconcertar els lectors: “Quant al feminisme, cal recordar d’entrada que les víctimes preferides de la islamofòbia europea són les dones musulmanes”. Això és fer trampa: les dones musulmanes són principalment víctimes de la religió musulmana que les anul·la i que els treu tots els drets humans que puguin tenir. No entenc que una persona d’esquerres defensi, en el conflicte entre dones lliurepensadores i dones alienades, el punt de vista de l’alienació. És com si l’esquerra actual agafés com a referència política, ideològica i ètica els esquirols rebentavagues. Ho trobo inacceptable. Les dones que vénen fugint de països musulmans volen drets humans universals, fer el que vulguin amb el seu cos, no haver de demanar permís al marit, no subjectar-se a les barbaritats dels imams radicals —les mateixes que vam haver de patir aquí dels bisbes nomenats per Franco. Ara bé, afirmar que defensar el feminisme equival a defensar el colonialisme és una barbaritat inacceptable. Les feministes d’aquests països, senyor Alba, no són tan diferents de les d’aquí. En parlarem més endavant.

El vel, els vels, impedeixen la comunicació de les dones i els anul·len la identitat

Les noies obligades o alienades que porten vels un dia s’adonaran de la quantitat de patologies psiquiàtriques que els comporta la seva invisibilitat, algunes ja no seran a temps de recuperar el temps perdut. Les dones tapades patiran tota mena de problemes fins que morin. Sofreixen depressions brutals derivades de la seva invisibilitat social en l’entorn. Les nenes d’aquests ambients d’extrema dreta ideològica creixen en ambients violents i misògins que les marquen per a tota la vida i els dificultaran tenir relacions personals raonables. L’expressió verbal, com ens ha explicat molt bé Sebastià Serrano, és només una petita part de la nostra capacitat de relacionar-nos. El vel, els vels, impedeixen la comunicació, anul·len la identitat. Trobo al·lucinant haver-ho de dir a un dels més notables intel·lectuals d’esquerres.

Podeu pensar: per què ets tan radical? Doncs perquè tot això passava en la dictadura franquista. Vídues de 21 anys obligades a vestir de negre de cap a peus per a tota la vida. Jo ho he vist. El feminisme és igual el d’aquí que el del Marroc, l’Iran o l’Aràbia Saudita. Si no ho sabeu, us recomano dos llibres: ‘Cosas que he callado’ i ‘Leer Lolita en Teherán’, de l’escriptora iraniana Azar Nafisi. Quina cultura! Tots aquells que parlen de “les cultures” ho haurien de fer després de llegir una dona com aquesta. Tindrien molts dubtes: la cultura és un llenguatge universal. Ens explica que a Pèrsia hi havia un partit comunista ple de joves —com ella— que protestaven contra el xa.

Abans de la revolució de Khomeini, una part molt important de les dones no portaven cap mena de vel. La revolució la van iniciar grups marxistes i posteriorment la van secundar grups islamistes radicals. Quan la revolució va triomfar, els primers que van caure van ser els d’esquerres, iniciadors de la revolta, que van ser perseguits, empresonats i afusellats de mala manera pels que en teoria havien estat els seus aliats. I, un cop consolidada, els partidaris de Khomeini van començar a pegar a les dones que no portaven vel. Els col·legues progres “laics i progressistes” (diu textualment) els deien: “Per què s’han de fer tants escarafalls per un tros de tela?”. Us sona? El mateix que diu ara Santiago Alba. A poc a poc, la revolució islàmica es va anar desenvolupant. Khomeini considerava el sufragi femení una forma de prostitució.

El laïcisme no pot ser fanàtic, perquè llavors ja no és laïcisme, sinó una altra cosa

Després va fer un edicte pel qual promulgava l’obligatorietat del vel, i es va haver de retractar quan va veure la potència de les organitzacions de dones i de les grans manifestacions al crit de: “La llibertat no és oriental ni occidental; la llibertat és global”. Al final, els policies atacaven les dones que no portaven vel amb tota mena d’estris: àcid, tisores o navalles. Valents, aquests guardians de la religió! Després va rebaixar l’edat de matrimoni per a les dones dels 18 als 9 anys, va legalitzar la poligàmia i va tornar a la lapidació per castigar l’adulteri i la prostitució. Després de ser vençudes en totes les batalles contra el vel, no s’hi val que ara gent demòcrata i pretesament benintencionada digui que és una decisió lliure de les dones que vénen d’aquests països.

Alba diu: “La islamofòbia d’esquerres, en definitiva, legitima les pràctiques racistes”. El que jo trobo racista és tenir dues vares de mesurar, una per a les que són com nosaltres i una altra per a les que vénen de lluny. Cap català no toleraria que la seva filla fos tapada i limitada en la seva expressió. Això és violència masclista, aquí i allà; no fem servir més eufemismes!

Alba diu: “A tot arreu, l’esquerra, aïllada i sense contacte amb la realitat, ha de trencar —al costat d’altres tradicions nefastes— amb la seva herència antireligiosa”. Perdoni, però jo sóc ateu, gràcies a Déu, com deia aquell. Venim de la tradició racionalista d’esquerres del segle XIX i gràcies a aquests militants ateus ara tenim llibertat religiosa. Qui va lluitar per la llibertat de consciència, perquè es fessin capelles protestants a Barcelona, qui tradicionalment ha defensat els jueus —amb qui es van trobar als camps nazis, com dèiem abans—, han estat els ateus i els anticlericals. O ara reescriurem la història i direm que els carlins lluitaven per la llibertat religiosa?

Alba diu: “El laïcisme pot ser fanàtic, teològic i colonial, i la religió pot ser laica, republicana i anticolonial”. Sí, i els gossos miolen i els gats borden. Tot és possible en el pensament irracional postmodern, però la realitat històrica és la que és. Si el laïcisme és fanàtic, un concepte que es va inventar a Catalunya l’Opus Dei, per cert, és que no és laïcisme: serà una altra cosa, però no laïcisme.

En quasi tots els països musulmans declarar-se ateu, feminista o gai és suficient per anar a la presó

Alba ens parla de “laïcisme arrogant” i no de “catolicisme arrogant” i d'”islamisme arrogant”. Es retrata. Podríem fer ara una llarga llista de països on la religió dominant s’oposa a la llibertat de pensament i a la llibertat religiosa; de fet, en quasi tots els països musulmans declarar-se ateu, feminista o gai, per exemple, és suficient per anar a la presó. En alguns fins i tot perquè et matin pel teu bé. En quin país laic s’ha perseguit alguna religió? Algú creu sincerament que l’URSS era un país laic? De cap manera. Ara bé, creure que la laïcitat és un assumpte europeu i d’ara és desconèixer la història sencera. Vegem que ens deia Ala al-Maari, poeta lliurepensador cec gran figura literatura àrab, mort l’any 1057:

“Els habitants de la terra es divideixen en dos:

Els que tenen cervell i no religió

I els que tenen religió, però gens de cervell”.

Alba diu: “L’esquerra no hauria d’anar per aquest camí”. El problema per a mi és que una gran part de l’esquerra ja va pel camí que ens assenyala el senyor Alba. I què ha passat? Doncs que l’esquerra és suïcida. Amb l’astorament de les feministes dels països àrabs que s’ho miren amb ràbia, dolor i la més alta incomprensió possible. A mi em recorda molt aquells turistes europeus que, quan venien a Espanya durant el franquisme, en tornar als seus països confortables deien als seus amics: la gent està molt contenta; ningú et diu res de dolent de Franco.

Alba diu: “En un món sense cor, en condicions despullades d’’esperit’, no és possible ni canviar el món ni transformar aquestes condicions sense negociar amb els cors i els esperits”. I qui li ha dit al senyor Alba que la laïcitat aspira a construir societats sense cor? I on ha vist que les societats manades per tota mena d’aiatol·làs o membres de la Conferència Episcopal Espanyola es preocupin dels cors i dels esperits? Només amb polítiques laiques és possible l’espiritualitat, laica, també és clar. Ens ho ha explicat molt bé Salvador Panikkar.

Cito unes quantes feministes que, al meu parer, haurien de ser el nostre nord: la somali, inicialment socialista, Ayaan Hirsi (‘La meva vida, la meva llibertat’; en la versió original, ‘Jo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraniana que havia militat a la Joventut Comunista Azar Nafisi, la feminista tunisiana Fawzia Zouari, l’algeriana feminista i socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraniana Mina Ahadi, etc. Amb qui estem, amb aquest estol de dones lluitadores, brillants, optimistes o amb els talibans d’extrema dreta com els nostres Rouco Varelas? Jo ho tinc clar, senyor Alba. Potser no se n’adona, però aquests arguments el que fan és ajudar tota mena d’integristes que a vostè i a mi, si poguessin, ens eliminarien. Per què ho sé? Perquè ja ho van intentar durant 40 anys.

Jordi Serrano és rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies