26/01/2016 | 11:44
Havíem d’arribar a les 18h a Tel Aviv, però un canvi d’horari de darrera hora del vol d’enllaç a Istanbul va fer que hi arribéssim a mitja nit. Era divendres 22 de gener. Ahir dilluns a les 8:30 del matí havia de fer la primera de dotze classes als estudiants de la Facultat de Teologia de l’Abadia benedictina de la Dormició, a Jerusalem. A mitja nit no arribaven massa vols i vam pensar que passaríem de pressa els controls; anàvem cansades. La pantalla de l’ordinador fa una alarma quan posen el meu nom: ‘Haurà de passar a una dependència especial perquè els de seguretat li han de fer unes preguntes’. De fet, no hi va haver preguntes (no encara). La decisió ja estava presa i al cap d’una hora una funcionària em va demanar que l’acompanyés i em va notificar mentre caminàvem que m’havien denegat l’entrada a Israel. Cap explicació. Nova espera i nova oficina amb registre de les empremtes digitals dels índexs d’ambdues mans i fotografia. ‘Què ha passat?’, pregunto. ‘No li podem dir res. Nosaltres som d’immigració. Els de seguretat ens han recomanat que no li permetéssim l’entrada, però nosaltres no tenim informació del motiu. Només sabem que la seva entrada seria perillosa per a la seguretat del país’.
En aquest vídeo podreu trobar els detalls de què més va passar i com ho vaig viure.
La resposta oficial que ha donat Israel als requeriments d’informació que els ha fet l’agència EFE sobre la meva repatriació és aquesta. Diu això exactament:
“El ministeri d’Exteriors d’Israel explica, sense poder confirmar el rebuig en frontera de Teresa Forcades, que en principi qualsevol participant en les flotilles de solidaritat amb Hamàs té vetat l’ingrés al seu territori. “Com qualsevol Estat del món tenim el dret de no permetre l’entrada a gent que pugui representar un perill a la nostra seguretat”, va dir a Efe el portaveu d’Exteriors Emanuel Najshón.”
La resposta d’Israel confirma el que va ser la meva sospita: em deneguen l’entrada perquè vaig participar – almenys durant unes hores – a la Flotilla de la Llibertat que el passat mes de juny va dirigir-se a la Franja de Gaza amb la intenció de denunciar el bloqueig israelià sobre el milió de persones que hi malviuen, amuntegades en un territori de 40Km de llarg per 10 d’ample. La Franja de Gaza té una de les densitats poblacionals més grans del món. El darrer atac sobre aquesta zona per part d’Israel es va produir al juliol-agost de 2014. Israel va presentar-lo com un acte de legítima defensa, però la resolució de l’ONU de juny de 2015 va confirmar que els atacs israelians sobre Gaza presentaven indicis de crim de guerra pel fet d’haver violat de forma greu el principi de proporcionalitat: hi va haver 70 morts a Israel i 2.000 a Gaza, 1.000 ferits a Israel i 11.000 a Gaza, 10.000 desplaçats a Israel i 500.000 a Gaza. En menys de dos mesos (del 7 de juliol al 26 d’agost de 2014) Israel va realitzar 6.000 atacs contra Gaza. I Gaza? Gaza va realitzar 6.000 atacs contra Israel. I doncs? Com pot ser que hi hagi una diferència tan abismal en el número de morts, ferits i desplaçats, si ambdós territoris han realitzat un mateix nombre d’atacs? La resposta és sabuda: Gaza ataca Israel amb coets més aviat precaris llençats des de terra (6.000 llançaments, 70 morts); Israel ataca Gaza amb drones, bombardeigs aeris i míssils intel·ligents (6.000 bombardeigs, 2.000 morts). Jo no defenso la violència i no defenso Hamas. Tampoc no ho fa l’ONU. Però sí que defenso el principi de proporcionalitat en els conflictes armats i considero una responsabilitat col·lectiva aturar la impunitat amb que Israel viola repetidament aquest principi. A Catalunya fem negocis amb Israel i, a diferència d’alguns països europeus, no hem denunciat mai de forma oficial que les armes de guerra que Israel exporta fan servir Gaza com a laboratori i camp de proves: cada vegada que Israel bombardeja Gaza, perfecciona la seva tecnologia militar i després l’exporta amb l’etiqueta de ‘provada en combat’.
Els organitzadors de la Flotilla ja han anunciat, però, que no es rendeixen. La seva nova iniciativa és fer salpar rumb a Gaza un vaixell només amb dones. Són activistes i molts tenen lligams personals amb algunes de les persones i famílies que més pateixen el bloqueig. Ells no es rendiran, però saben que l’èxit de la seva empresa depèn de si aconsegueixen atraure l’atenció internacional, la nostra.
