Cerca
Opinió

16/11/2017 | 19:00

Aquests darrers dies, amb la meitat del govern legítim de Catalunya a la presó acusats de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics, l’altra meitat a l’exili a Brussel·les, i a la vegada els líders d’Òmnium i l’ANC a Soto del Real des de fa ja més de vint dies, sembla banal parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la vulneració dels drets civils i polítics a Catalunya. Però no hem de permetre que els arbres més grans no ens deixin veure tot el bosc.

És per això que més enllà de denunciar totes aquestes vulneracions, no hem d’oblidar que molts de nosaltres veiem la construcció de la República no com un fi en si mateix, sinó que la considerem l’única eina que ens permetrà construir un Estat garant de la justícia, la igualtat i la justícia social, i que més enllà d’aquestes vulneracions flagrants hi ha d’altres vulneracions quotidianes contra diversos col·lectius que la República ens dóna la possibilitat d’eliminar o, si més no, reduir.

A les dones, la construcció de la República ens dóna l’oportunitat de trencar amb el model heteropatriarcal imperant en la societat actual i començar de nou amb un Estat realment igualitari, garant dels nostres drets en qualitat d’igualtat amb els nostres companys. Ens mereixem el mateix sou i el mateix nivell de representació arreu. Aquesta tasca serà de ben segur difícil, ja que, no ens enganyem, ni tot el moviment independentista és feminista, ni necessàriament aquells o aquelles que diuen ser-ho, treballaran incansablement durant el procés constituent perquè aquesta república sigui una República Feminista. Com deia Joan Fuster, la política te la fas o te la fan, i és evident que amb el model heteropatriarcal i la conseqüent infrarepresentació de les dones en l’esfera pública, la República Feminista, o la fem nosaltres, o no ens la farà ningú més.

La infrarepresentació d’alcaldesses independentistes a Brussel·les és un reflex de la situació de les dones en l’àmbit institucional

Dimarts dia 7 de novembre, dos-cents alcaldes van anar a Brussel·les a donar suport al govern legítim de Catalunya a l’exili i a reclamar a la Unió Europea que deixi d’una vegada l’immobilisme en el qual fa anys que està instaurada, no només en l’assumpte català. És necessari i de justícia que actuï d’una vegada per posar fi als abusos de poder de l’Estat Espanyol sobre la voluntat del poble de Catalunya. Doncs bé, aquell dimarts vaig veure a les xarxes socials una foto dels alcaldes independentistes a l’avió que els portava a Brussel·les i vaig pensar: “Que poques alcaldesses!”. I no és pas perquè les alcaldesses siguin majoritàriament unionistes, ni perquè elles no puguin fer viatges d’un dia per l’altre deixant de banda les seves responsabilitats com a mares i com a cuidadores –que també podria ser-. La infrarepresentació d’alcaldesses independentistes a Brussel·les és simplement un reflex de la situació de les dones en l’àmbit institucional. Del total de batlles i batllesses de Catalunya, només un 19,1% són dones, un percentatge molt inferior a l’òptimament desitjable per aquells que aspirem a fer que el cinquanta per cent de la població tingui també la meitat dels representants en les institucions públiques. D’aquesta manera a Catalunya hi ha un 19,1% d’alcaldesses, un 35,5% de regidores i, malgrat que tenim un 44,7% de diputades al Parlament de Catalunya, només quatre dels dotze consellers de la Generalitat són dones.

És evident que la representativitat de les dones a les institucions de Catalunya ha millorat en les darreres legislatures, en part per l’obligació de presentar llistes paritàries. L’experiència ens diu doncs que obligar a totes les llistes que dels cinc primers de la llista almenys un 40% siguin dones, no és suficient per assolir el mínim d’igualtat desitjable en qualsevol societat mínimament conscienciada amb la igualtat de gènere.

En l’opinió pública i publicada, les dones també patim una infrarepresentació que les companyes d’ “On són les dones” es dediquen a monitorar cada dia escrupolosament. Així, som menys representades a les columnes d’opinió dels diaris, a les tertúlies de la televisió o a les taules d’experts. Som la meitat de la població i les estadístiques ens diuen que també tenim, de mitjana, un nivell educatiu superior -malgrat que els directius i els catedràtics d’universitat acostumen a ser també ells-. És evident doncs que no estem menys preparades, simplement se’ns té menys en compte.

El gènere és important en la política perquè les societats estan fortament estructurades pel gènere

Aquest mes de setembre, la catedràtica de teoria política Anne Philips, va ser a Barcelona per parlar-nos dels vincles del Republicanisme i el Feminisme. Segons Philips, l’experiència ens diu que amb la voluntat de construir una República Feminista, no n’hi ha prou, que cal quelcom més. Així, a Escòcia, en el marc de la campanya per a la devolution el 1998, es va treballar estratègicament en la promoció de la igualtat de gènere. Això es va materialitzar mitjançant un sistema electoral més proporcional, una coordinació entre els horaris del Parlament i de les escoles i el compromís de dur a terme pressupostos en perspectiva de gènere. El pas dels anys però, va demostrar que “la mala herba no mor mai” i que totes aquelles bones intencions, que en un primer moment van fer que la representació de les dones millorés substancialment, no van aconseguir la igualtat total i efectiva entre homes i dones. De fet, el 2003 van arribar al màxim de parlamentàries amb un 39.5% i a partir de llavors el percentatge de dones al Parlament d’Escòcia s’ha reduït. Una altra de les mesures més evidents de la desigualtat de gènere, la bretxa de gènere en la remuneració de les persones treballadores, ens mostra com les dones escoceses cobren un 16,0% menys que els homes. A Catalunya, malgrat aquest 44,7% de parlamentàries, la bretxa salarial es troba al 26%.

I perquè necessitem que les dones estiguin representades en les institucions i siguin també líders d’opinió en la futura República? Doncs perquè el gènere és important en la política en la mateixa mesura que les societats estan fortament estructurades pel gènere.

Diversos exemples que el model heteropatriarcal està profundament arrelat en la nostra societat s’han donat els darrers dies. La violència masclista, que es manifesta de maneres molt diverses, va ser present també l’1 d’octubre. Com documenta linforme de la campanya #SomDefensores, la violació de drets civils i polítics a Catalunya, s’ha donat de manera reiterada al voltant del referèndum de l’1 d’octubre. A banda d’atacs a la tutela judicial efectiva, a la llibertat d’expressió i de reunió i a la llibertat de premsa, durant la jornada de votacions es van documentar diverses agressions sexuals, físiques i verbals, contra dones que estaven defensant els seus col·legis electorals.

També les representants polítiques tant del moviment independentista com d’aquells que defensen la pervivència del règim del 78, han hagut d’aguantar amenaces, insults i improperis que els han profés per l’únic motiu de ser dones i representants públiques. En comptades ocasions aquests mateixos insults o amenaces de caràcter sexual s’han fet vers els nostres representants polítics homes. No és qüestió doncs que els independentistes siguin més o menys feministes que els unionistes, sinó que el masclisme és un problema intrínsec del conjunt de la societat catalana.

El masclisme és un problema intrínsec del conjunt de la societat catalana

Fins i tot el líder dels Comuns, Joan Coscubiela, deia al seu perfil de Twitter, fa pocs dies, arran del Consell Nacional d’Iniciativa:

Estic convençuda que ho va dir espontàniament i sense cap tipus d’intenció maliciosa, però vincular les emocions únicament a les dones és també un estereotip propi del model de societat heteropatriarcal que impera ara mateix a Catalunya.

Així doncs, aquelles persones que veiem la República Catalana com una eina i no pas com un fi, hem de ser també molt conscients que, un cop aquesta sigui efectiva, s’acabin les vulneracions dels drets civils i polítics a Catalunya i els presos polítics i el govern a l’exili puguin tornar a casa, haurem de treballar de valent perquè aquesta República Catalana esdevingui un país realment lliure, just i emancipador, una república feminista, antiracista i antifeixista. Cal doncs que al Procés Constituent siguem actives i reivindiquem el nostre dret a formar-ne part i a ser-ne partícips en la mateixa mesura que els nostres companys, per assegurar que la República tingui en compte i implementi coses tan essencials com les llistes cremallera, els pressupostos en perspectiva de gènere, permisos de paternitat obligatoris i equiparables als de maternitat o la fi de la bretxa salarial de gènere.

Quedi poc o molt perquè la República Catalana sigui efectiva, hem de ser totes conscients que fins i tot llavors quedarà molta feina per fer, en molts àmbits, per fer efectiva la tesi que la independència és una eina per construir un país més just per a tothom, i així evitar que la República sigui un fi en si mateix on acabin guanyant els de sempre. Si República és nom de dona, fem-nos protagonistes del procés constituent i acabem amb les desigualtats que fins avui ens oprimeixen i ens discriminen pel simple fet de ser dones.

Helena Castellà és politòloga i membre de l’Observatori IQ

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies