Crític Cerca
Opinió

Republicans i comunistes, vers la República catalana

Les esquerres catalanistes són diverses i han tingut conflictes, però han assolit objectius socials i nacionals impensables quan han establert ponts de col·laboració

18/08/2022 | 06:00

A Catalunya, republicanisme i comunisme han estat, al llarg del temps, tradicions diferents però confluents. Quan s’han entès i han col·laborat, Catalunya, de bracet de la classe treballadora i dels sectors populars, ha avançat socialment i nacionalment. Recordem, per exemple, que l’impacte de la revolució soviètica va ser tan colossal que fins i tot Francesc Macià –poc sospitós de tenir simpatia vers el comunisme– va viatjar cap a Moscou per sol·licitar suport per a l’alliberament nacional de Catalunya. Josep Carner-Ribalta (amb Andreu Nin d’intèrpret) va voler deixar testimoni a les seves memòries de les paraules que els va adreçar Grigori Zinóviev: “Digui als catalans que no hi ha ningú més partidari de la seva independència que nosaltres”.

Així mateix, el catalanisme republicà i progressista sempre ha estat sensible amb les lluites i anhels de la resta de pobles de l’estat espanyol, cosa que, malauradament, no sempre s’ha vist corresposta. Francesc Macià, independentista com era, el 14 d’abril de 1931 va proclamar la República Catalana com a estat integrant d’una federació ibèrica, en compliment del Pacte de Sant Sebastià del 1930. El seu successor, Lluís Companys, proclamava, a l’octubre del 1934, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, amb la promesa que els antifeixistes de la resta de l’estat espanyol trobarien “en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica”.

Són molts els exemples que demostren el compromís del comunisme català amb els valors del republicanisme i el dret a l’autodeterminació. Joaquim Maurín, secretari general del POUM, és un exemple brillant de la necessitat d’adaptar-se a una realitat tan dinàmica com la d’aquells anys. Ell va defensar l’acostament de marxisme i anarquisme, el pacte amb el republicanisme d’esquerres i l’autodeterminació de Catalunya.

Poc temps després, Joan Comorera, el primer secretari general del PSUC en la seva formació el 1936, havia tornat de l’exili el 1931 després de la proclamació de la República catalana per part de Macià. Dirigent destacat de la Unió Socialista Catalana, va concórrer en coalició amb ERC en tot aquell cicle electoral. A l’abril del 1939, un cop acabada la guerra i ja des de l’exili a París, Comorera va escriure: “Les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República Catalana”.

I, sens dubte, des del 1714, Catalunya no havia gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol. Això coincidia amb la presència d’Andreu Nin –amb els seus encerts i errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia, i de Comorera com a conseller d’Economia i Agricultura, entre d’altres.

Més endavant en el temps, no podem oblidar el paper central en la lluita antifranquista que va desenvolupar el PSUC durant els anys seixanta i setanta. Aquest fet el va portar a convertir-se en el partit de referència per a moltíssimes persones en la lluita pels drets socials, però també per l’alliberament nacional de Catalunya. I això va ser així, precisament, perquè el PSUC va saber fer de les dues lluites una de sola. Reivindicar avui el bo i millor del PSUC és mantenir aquesta lluita per l’emancipació social i nacional de Catalunya, i això és el que fan avui alguns dels nostres companys i companyes.

Cal tenir presents figures com les de Josep Fontana o Josep Termes, que, des de perspectives diferents, van saber posar el focus en les capes més oblidades: els camperols, els treballadors assalariats i les dones. També cal fer esment d’aquella Catalunya popular i quotidiana que tan bé descrivia Teresa Pàmies en els seus llibres, en definitiva, la de les lluites compartides.

Aquestes lluites compartides per les velles tradicions republicana i comunista són també vigents avui, sobretot quan es tracta de conquerir drets socials bàsics. I és que, ben recentment, els comunistes van ser al costat del dret a decidir. El cas de Joan Josep Nuet –jutjat per haver admès a tràmit la llei del referèndum quan era membre de la Mesa del Parlament, l’any 2017– il·lustra, de manera clara, com tant republicans com comunistes podem estar de costat en la conquesta d’anhels, llibertats i drets bàsics.

Les esquerres catalanistes són diverses i han tingut conflictes, però han assolit objectius quan han tingut ponts de col·laboració

També en són un exemple la defensa compartida d’un millor sistema públic de pensions, la voluntat de construir un model de sanitat i d’educació públiques adequat a les necessitats del nostre país, la lluita pel dret a un habitatge digne per a tothom i l’erradicació de la pobresa energètica. A això cal afegir-hi un important objectiu estratègic comú: el de la consecució de la República Catalana socialment justa.

Al llarg de la història hem pogut constatar que les esquerres catalanistes són diverses i plurals. Però, encara que entre elles hagin pogut existir punts de tensió i conflicte —com és inevitable entre persones que aspiren a construir un món millor a partir d’un present imperfecte—, quan han sabut establir ponts de col·laboració, la causa de les classes populars catalanes, i la del país en el seu conjunt, han avançat i han aconseguit fites que semblaven impensables.

Ara és necessari que no perdem de vista aquest èxit, especialment en aquest moment d’impàs en el llarg conflicte entre Catalunya i el poder establert a Madrid. Sí, les esquerres catalanistes sovint discrepen i discreparan en alguns punts. Però, al cap i a la fi, si saben col·laborar en allò que les uneix, avançaran. I, de retruc, el país sencer.

HÉCTOR SÁNCHEZ MIRA és secretari general de Comunistes

ORIOL JUNQUERAS I VIES és president d’Esquerra Republicana de Catalunya

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies