Neus Català, memòria i lluita antifeixista avui

El pròxim 13 d’abril se celebrarà el cinquè aniversari de la mort de Neus Català i Pallejà, i ens trobem en un moment en què recuperar el seu llegat és imprescindible. No només cal fer-ho per justícia, per retre homenatge a tots els anys de militància comunista i de lluita en contra del feixisme, sinó que ens cal per afrontar l’avanç de l’extrema dreta en l’actualitat. Recollir el testimoni de Neus Català ens ha de servir per definir els reptes i crear les eines per combatre les expressions actuals del feixisme i de la barbàrie de la cara més fosca del capitalisme.

Neus Català és un símbol, un símbol de país i de la resistència davant del feixisme, un símbol del que van patir milions de persones i que els supervivents es van conjurar per explicar-ho, molt especialment les dones deportades, que, com deia la Neus, eren les oblidades dels oblidats. Sabem molt bé que el nazisme pretenia exterminar el poble jueu, i tothom a qui considerava inferior, com el poble gitano o les persones LGTBI, i també els seus enemics polítics, com és el cas dels republicans que fugien del franquisme, els resistents o els comunistes —la Neus complia les tres condicions.

Parlar de l’experiència i la militància de la Neus al llarg de tota la seva vida ens ajudarà a entendre el compromís col·lectiu i a entendre-la a ella socialment i políticament. Abans, però, m’agradaria, que, més enllà de la seva trajectòria vital, ens quedi clar el que sempre deia la Neus, que recuperar la memòria és recuperar la democràcia, però que cal lluitar cada dia per mantenir-la i fer-la real davant de les amenaces. Avui dia, la barbàrie del capitalisme més desbocat i l’avanç de l’extrema dreta són totalment incompatibles amb la democràcia que defensava la Neus.

Un breu repàs de la seva trajectòria

La Fundació Neus Català acaba d’editar el llibre Neus Català: memòria i lluita, d’Elisenda Belenguer, la historiadora, biògrafa i amiga de la Neus. Si voleu conèixer la seva vida, heu d’aprofitar l’ocasió per aconseguir el llibre i llegir-lo d’una tirada. Neus Català va néixer l’any 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat, en una família pagesa. Un lloc on ben aviat s’implicà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Durant la guerra va treballar d’infermera a la rereguarda, durant una temporada al barri de Gràcia de Barcelona i els últims mesos ho feu en una colònia infantil a Premià de Dalt. Va ser amb aquests infants, 182 nens i nenes, amb qui travessà la frontera a peu durant la retirada —fa uns dies, en una excursió organitzada per la Fundació i l’Ajuntament de Font-rubí, un bon grapat de persones van poder reproduir una part del recorregut, fent-se la idea en la pròpia pell de què va significar la retirada.

Més tard, un cop ja a França, s’incorporà activament a la resistència contra el nazisme, fet pel qual va ser capturada després que un veí la delatés a canvi de 6.000 francs; corria el mes de novembre de 1943. Després de la detenció va passar per la presó a Llemotges, on estigué uns dos mesos i on la van torturar, abans de ser deportada al camp d’extermini de Ravensbrück a finals del gener de 1944. El mes de març del mateix any va ser trasllada al camp de Holleischen, que, en paraules de Neus Català, era “un camp d’extermini en què, mentre podies produir, et perdonaven la vida”. Allà les obligaven a fabricar bales, i davant d’això Neus i les seves companyes aplicaven tècniques de sabotatge per fer malbé la munició de l’exèrcit nazi.

Després de l’alliberament del camp, el maig de 1945, Neus Català visqué a França fins a la mort de Franco, on ja va iniciar la tasca de recuperar la memòria de les víctimes del nazisme. El pas pels camps nazis va ser un fet que la va marcar per a tota la vida, com a totes les víctimes de la deportació, però la seva figura va molt més enllà dels camps. Una persona que ha dedicat la seva vida a lluitar per la gent treballadora, per la República i per un demà més just. Una comunista incansable, des de jove a la JSUC, passant per la resistència francesa, pels camps d’extermini, l’exili a França o el retorn a casa; ja sigui militant al PSUC, primer, o al PCC des del 1982 i finalment a Comunistes de Catalunya, on continuà fins al dia de la seva mort. Una persona implicada en molts àmbits, amb la Unió de Dones de Catalunya, el moviment per la pau o en el sindicalisme, amb el Comitè Internacional de Ravensbrück o l’Amical de Ravensbrück.

Aquest 13 d’abril farà cinc anys que va morir la Neus, i ens correspon prendre el seu llegat amb la voluntat de reivindicar-la a través de quatre vessants que van marcar la seva vida: la Neus i la lluita antifeixista, la Neus i la cultura de la pau, la Neus i la lluita feminista i, com no podia ser d’una altra manera, la Neus i la militància comunista. Ella formà part d’una generació de lluitadores amb qui sempre estarem en deute; ens deixen la seva experiència, l’aprenentatge que determina qui som i com entenem l’ètica militant. Ens va marcar quin era el camí, un camí que ve de lluny, que comença a la Comuna de París i que transcendeix cadascú de nosaltres.

Aprenentatges per fer front a la barbàrie

La seva és una figura que ens convida a mantenir viva la memòria dels qui han lluitat contra el feixisme i pels drets dels treballadors. Però, a més, el llegat de Neus Català i Pallejà ens convida a aprendre’n per continuar, per fer front a l’amenaça de l’extrema dreta i a la barbàrie del capitalisme, que es demostra incompatible amb la vida.

Com explicava ella, cal lluitar per la democràcia. I aquí hi afegeixo jo una cosa: ens cal ser molt conscients que el feixisme es transforma; no pretenguem veure els mateixos fenòmens dels anys vint, trenta i quaranta a Europa. De la mateixa manera que el feixisme italià, el nazisme alemany, el franquisme espanyol o les dictadures de Portugal o de Grècia eren diferents expressions d’un fenomen comú. Actualment, l’extrema dreta s’adapta i es transforma, sigui de caràcter espanyol o sigui identitària catalana; el perill existeix i és ben real.

Les expressions de l’extrema dreta són diverses, però tenen en comú la defensa d’una suposada identitat tradicional i l’atac a les persones migrades. L’odi al diferent, al pobre, a l’immigrant, és utilitzat per dividir la gent treballadora, enfrontant “el penúltim contra l’últim”, sembrant la discòrdia entre els perdedors del model neoliberal. L’extrema dreta fa bandera del racisme, de l’antifeminisme, de l’homofòbia, de l’LGTBIfòbia i del negacionisme climàtic, però cometríem un error si entenem l’extrema dreta només com un rebuig al feminisme i a l’ecologisme o el mateix augment del racisme; aquests en són característiques que la fan créixer, però no la defineixen intrínsecament. L’extrema dreta, en les seves diferents formes, és una resposta del capitalisme en època de crisi, entesa com a eina de disciplinització. En funció del context històric i de la fase que viu el capitalisme, agafa diferents formes, però sempre responent a l’objectiu de disciplinar les classes populars, fent servir proclames extremistes i que poden sonar antisistema, però que en cap moment no posen en dubte l’estructura econòmica.

D’altra banda, com diu la Xarxa Mai Més, hem de lluitar perquè mai més no es reprodueixi la barbàrie del nazisme. Però la Neus ens diria que també hem de fer un pas més i unir-nos per parar la barbàrie de la guerra i dels genocidis. Elisenda Belenguer explica que, l’endemà de sortir del camp, la Neus Català viatjà amb tren cap a França i va veure avions nord-americans que feien filigranes al cel tornant d’un bombardeig, probablement del de Nuremberg; ella va quedar esgarrifada i es va posar a plorar pensant que en algun indret del món començaria una altra guerra. Va escriure que aquells ocells, referint-se als avions, feien pudor dels corbs de Ravensbrück (Ravensbrück vol dir ‘pont dels corbs’).

Neus Català i Pallejà, com tantes altres, no només ens va ensenyar a fer front al feixisme, sinó també a lluitar per la pau i per la justícia social, contra la desigualtat, contra la guerra i contra els genocidis. És feina nostra assumir la responsabilitat personal i col·lectiva que ens correspon i prendre el testimoni en dos sentits: primer, per fer front a les expressions actuals de l’extrema dreta, a Catalunya, a Espanya, en qualsevol indret d’Europa o del món; segon, també hem de prendre el testimoni per aturar els genocidis que veiem cada dia a les notícies, com és el cas de Palestina. Milers de jueus ho tenen clar arreu del món: les seves famílies no van sobreviure a l’extermini nazi perquè els descendents de les víctimes es converteixin en botxins. Mai més.