15/05/2015 | 23:50
Si una cosa hem pogut constatar amb el que portem de campanya electoral és que el 24 de maig hi ha moltes coses importants en joc a Catalunya i molt especialment a Barcelona. La tensió es palpa a l’ambient i a les xarxes. La fortor del periodisme de trinxera política impregna el menú comunicatiu dia sí, dia també. No es per menys. El propi alcalde, Xavier Trias, ho va deixar clar en un míting davant de simpatitzants de CiU a Sarrià: “si no es concentra el vot en CiU, el 24 de maig poden passar sorpreses indesitjables”.
Tanmateix… quin és el panorama, a una setmana de les eleccions? Realment poden passar tantes sorpreses? Malgrat el que digui l’alcalde, els estudis demoscòpics dels que disposem a data d’avui no assenyalen precisament un daltabaix en cap ciutat rellevant. Més aviat el contrari. A Catalunya, la tònica que sembla consolidar-se assenyala una constant principal: els partits que han governat els últims quatre anys els principals ajuntaments del país (bàsicament, CiU i el PSC) mantindrien, de forma més o menys matisada, la seva hegemonia. Si els resultats es confirmen, potser hi haurà menys majories absolutes, però els guanyadors seran clars i ho tindran relativament fàcil per pactar. Després de 15M, dels Millets i Pretòries, després de la cronificació de la crisi, no hi ha un càstig significatiu als partits que han gestionat les institucions catalanes els últims quaranta anys.
Repassem una mica el panorama a grans trets. Les enquestes sobre les capitals de província no fan pensar que hi hagi d’haver grans modificacions del taulell electoral. A Girona, segons l’enquesta d’El Periódico, CiU, liderada per Carles Puigdemont (alcalde amb un nítid perfil sobiranista) consolidaria o incrementaria regidors i tindria encara més senzilla la governabilitat a partir d’un possible pacte amb ERC, que torna al consistori amb 3 regidors. La CUP incrementa lleument la seva representació. El PP perd un regidor, però fins i tot a la catalaníssima Girona irromp Ciutadans.

A Lleida, el PSC d’Àngel Ros perdria la majoria absoluta que ostenta en l’actualitat, però guanyaria còmodament. Com a mínim així ho indica l’enquesta d’El Periódico, on s’hi registren tendències similars que a la resta de capitals: retrocés de CiU i PP, retorn d’ERC amb certa força, entrada de Ciutadans, i irrupció per la mínima de la CUP, amb un regidor. En aquest cas, també ICV-EUiA tindria opcions d’entrar al consistori.

A Tarragona, el PSC de Josep Félix Ballesteros es ressentiria, però seguiria ostentant una àmplia majoria. Com a mínim segons l’enquesta d’El Periódico, que assenyala de nou les mateixes tendències que a la resta del país: a més de la caiguda socialista, retrocés de CiU i PP, irrupció amb força de Ciutadans (que seria tercera força), retorn sobrat d’ERC, cert ascens d’ICV-EUiA i possible entrada de la CUP. Tot en ordre, vaja.

Més enllà de les capitals de província, tenim dades sobre quatre ciutats mitjanes sociològicament molt diferents: Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Cugat del Vallès i Mataró. A Santa Coloma, malgrat l’escàndol del Cas Pretòria i la ininterrompuda gestió durant mes de dues dècades, el PSC tornaria a guanyar segons l’enquesta del Gesop. La renovadora Núria Parlon estaria a un pas d’aconseguir la majoria absoluta, en un ajuntament on CiU i ERC, els principals gestors del procés sobiranista, no existeixen. El PP retrocedeix, Ciutadans irromp amb força i Som Gramenet, la marca que agrupa Gent de Gramenet (apadrinat per la CUP) i Podem esdevé la segona força (però a gran distància de Parlon).

A Badalona, segons l’enquesta publicada per d’El Periódico el PP de Xavier Garcia Albiol incrementaria la seva representació en un o dos regidors, davant d’una oposició totalement fragmentada. El PSC, CiU i ICV-EUiA anirien a la baixa, Guanyem (coalició de CUP, Podem i altres) irrompria amb certa força i ERC tornaria al consistori amb dos regidors. Aquí caldria felicitar molt fortament CiU, que amb la seva inhibició va permetre que Albiol fos alcalde ara fa quatre anys.

A Sant Cugat, Mercè Conesa mantindria la majoria absoluta de CiU segons l’enquesta de Tot Sant Cugat, i la CUP esdevindria la primera força de l’oposició però molt lluny del partit més votat. ERC tornaria amb certa força al consistori, ICV-EUiA i el PSC estarien al llindar de la desaparició i el PP perdria representació en benefici de Ciutadans. A Mataró, CiU guanyaria en un consistori molt fragmentat però tindria el pacte amb ERC, que retorna amb força a l’Ajuntament, relativament fàcil. La CUP mantindria o milloraria mínimament el resultat, i fins i tot la marca de Podem, Volem Mataró, podria entrar a l’Ajuntament.

Parlem de localitats sociològicament molt diferents però on la tendència és similar: els partits de govern es mantenen bé o retrocedeixen lleugerament, i els partits emergents irrompen o consoliden posicions sense donar la campanada ni amb prou capacitat per articular majories alternatives. Una tendència que també sembla clara és que el retorn amb força d’ERC a molts consistoris no es tradueix en una davallada de la CUP: semblaria que el graner de vots republicans ve d’una altra banda (CiU o el PSC serien ferms candidats). La sorpresa important, segons totes les enquestes, seria Ciutadans, que irrompria amb facilitat arreu.
Barcelona, excepció a la norma?
Sempre segons les enquestes, només hi ha un lloc que pot ser excepció a aquesta norma: Barcelona. Una repassada als darrers sondejos –l’últim el publica avui El Mundo– permet constatar que és a la capital catalana on el panorama està més obert. És l’únic lloc on un partit de nova creació, Barcelona en Comú, estaria en disposició de disputar l’alcaldia a un partit “d’ordre”. La candidatura encapçalada per Ada Colau no surt guanyadora en gairebé cap enquesta, però la distància que el separa de CiU és prou curta. A tot això cal afegir-hi una fragmentació molt important que dificultaria les majories de 21 regidors.
En un moment amb tants indecisos, Trias i el seu equip tenen assumit que no poden baixar la guàrdia. En aquest context cal entendre la virulència dels atacs que està rebent dia sí, dia també la candidatura i la persona d’Ada Colau. Ada Colau no pot treballar i cobrar un sou, Ada Colau no pot expressar les seves emocions i opinions en una assemblea… Quina serà la proxima? El pim pam pum és constant i el foc arriba de múltiples fronts, alguns d’amics. El nivell és bastant baix i les trinxeres treuen fum.
Quin efecte tindran tots aquests atacs? Desgastaran la candidatura de Colau o, per contra, visualitzaran Barcelona en Comú com una alternativa amb possibilitats i li facilitaran la captació d’un possible vot útil de partits com PSC, ERC o la CUP? L’estratègia és arriscada. Queda una setmana. L’escenari està obert. Maig pot ser l’inici de molt.