19/12/2015 | 02:30
Alerta roja a Madrid, i també alerta roja a Berlín. La cara de Merkel és tot un poema. Les enquestes andorranes (i d’altres de les quals disposen els partits) assenyalen que el segon lloc en les eleccions espanyoles del 20-D està en disputa. La cosa és grossa. Podem podria ser el primer partit de l’esquerra a l’Estat espanyol. Es diu ràpidament.
https://www.youtube.com/watch?v=1Y5cKloY_tE
Ciutadans ha perdut pistonada en una campanya que s’ha fet eterna per a Albert Rivera i els seus. S’allarga l’ombra del 24 de maig, en què s’esperava un gran resultat de C’s que al final va tenir menys magnitud. En tot cas, el bipartidisme s’esquerda. Veurem quina serà la magnitud del forat. Però que Podem i els seus aliats esdevinguessin la segona força política espanyola seria un terratrèmol de proporcions còsmiques. A hores d’ara, tot és obert.
Històricament, l’esquerra ha jugat la partida de les eleccions espanyoles bàsicament en tres territoris de l’Estat: Madrid, Andalusia i Catalunya. La mobilització de l’electorat tradicional socialista en aquestes tres circumscripcions ha derivat tradicionalment en una victòria. Ara, però, tot ha canviat: dos d’aquests tres territoris estan en disputa entre dos o més partits. Tot indica que Andalusia renovarà la confiança tradicional en el PSOE. Però Madrid i Catalunya són figues d’un altre paner. Les enquestes indicaven ja fa setmanes que Podem podia sobrepassar el PSOE en el global de la Comunitat de Madrid. I a Catalunya, més fragmentada que mai, la pugna és oberta entre quatre partits: En Comú Podem, Ciutadans, ERC i Democràcia i Llibertat. El sistema electoral pot beneficiar els partits independentistes en el repartiment final d’escons en el global del Principat. Però la pugna és oberta. Pot passar de tot.
Guanyar l’àrea metropolitana per guanyar Catalunya
Què haurien de fer els partits de l’esquerra o els independentistes si volen guanyar les eleccions a Catalunya? La clau de les eleccions espanyoles al Principat ha estat sempre Barcelona i la seva àrea metropolitana, allò que tradicionalment havíem conegut per ‘cinturó roig’ i que el 27-S es va tenyir (però no del tot) de taronja.
Però la crua realitat ens aporta una dada inqüestionable: que la nova política pot ser molt nova i el procés pot ser molt procés, però a l’àrea metropolitana de Barcelona les eleccions al Congrés han tingut sempre el mateix guanyador ininterromput: el PSC. Fins i tot en els comicis de 2011, en què el PSOE va patir una patacada monumental a tot l’Estat (hi va perdre tres milions de vots), l’electorat socialista metropolità va donar la victòria a la candidatura encapçalada per Carme Chacón (per bé que, en el global de Catalunya, va guanyar CiU). La caiguda del PSC a Barcelona i a l’àrea metropolitana va ser espectacular: si el 2008 va tenir 1,19 milions de vots en aquest territori, el 2011 en va tenir 648.000. Però, tot i això, hi va guanyar les eleccions.
Aquests mals resultats del PSC no van traduir-se en un increment substancial del vot a la resta de formacions de l’esquerra. ERC, de fet, hi va perdre vots, i ICV-EUiA va pujar lleugerament. La caiguda del PSC tampoc no va afavorir gaire CiU o el PP. CiU, guanyadora en el conjunt del país, hi va recol·lectar 100.000 vots més. I el PP, 52.000 més. Però el votant socialista metropolità, el 2011, va decidir majoritàriament quedar-se a casa.
Què farà el votant històric del PSC el 20 de desembre vinent?
La clau de la victòria electoral del pròxim 20 de desembre, doncs, passa bàsicament per determinar què farà aquest electorat. Tant els 600.000 que van quedar-se a casa el 2011 com els 640.000 que van decidir seguir donant suport al PSC. Aquest votant es mobilitzarà de nou pels socialistes, es quedarà a casa, o apostarà per altres opcions polítiques? Hi ha tres partits que pugnen amb força per aquest vot metropolità: En Comú Podem, Ciutadans i ERC. Perquè una d’aquestes opcions aconseguís guanyar les eleccions a Catalunya, hauria de guanyar a Barcelona i a la seva àrea metropolitana amb un bon resultat. I què seria un bon resultat? Es fa difícil de dir, però hi ha una dada: el pitjor resultat en els últims 15 anys del guanyador sempitern en aquestes comarques, el PSC, van ser els 640.000 vots de 2011. Amb el nivell de fragmentació actual, si algú s’hi aproximés, probablement s’emportaria la victòria.

Qui parteix amb avantatge en aquesta pugna és clarament Ciutadans. El partit d’Albert Rivera va aconseguir el 71% del total dels seus vots el passat 27-S en l’àmbit metropolità: 526.000 vots (la primera força va ser Junts pel Sí, que en va obtenir 882.000). Si la candidatura encapçalada per Juan Carlos Girauta repeteix aquest resultat, probablement aconseguirà ser la primera força de l’àrea metropolitana i ho tindrà més fàcil per ser la força més votada a Catalunya. No cal dir que una victòria de Ciutadans en les eleccions espanyoles suposaria un cop fort tant per als partits independentistes com per a la nova esquerra emergent. Ciutadans juga amb l’avantatge de la tirada mediàtica d’Albert Rivera i del seu bon resultat en les eleccions catalanes. Però també cal tenir en compte que el vot de C’s el 27-S pot tenir molt de conjuntural. És possible que una part dels votants de la formació taronja en les eleccions catalanes percebessin la candidatura d’Inés Arrimadas com el vot útil per frenar l’independentisme. Sense la polarització plebiscitària de fa tres mesos, les coses poden canviar.

ERC parteix de pitjors condicions per imposar-se en l’àmbit metropolità. Els millors resultats dels republicans en unes eleccions al Congrés els va aconseguir Carod-Rovira el 2004 (364.000 vots), en una contesa marcada pels atemptats de l’11-M i per la trobada del líder d’ERC amb ETA a Perpinyà. En les eleccions autonòmiques de 2012, Junqueras també va aconseguir un bon resultat en l’àmbit metropolità i a Barcelona (279.000 vots), en una línia ascendent que les europees i les municipals van avalar. En favor d’ERC hi ha la tria d’un tàndem competitiu a l’àrea metropolitana, amb un candidat, Gabriel Rufián, representatiu del nou sobiranisme que parla en castellà. Completa el duo Joan Tardà, un històric, professor de català de Cornellà i home d’esquerres de pedra picada. Però els pactes d’ERC amb Artur Mas poden jugar-li en contra en l’àrea metropolitana. Ja va passar amb el resultat de Junts pel Sí, que va mobilitzar menys vot que ERC i CiU separadament l’any 2012.

Pel que fa a En Comú Podem, el referent més pròxim que tenim és la candidatura de Catalunya Sí que es Pot, que el 27-S va aconseguir 285.000 vots en l’àmbit metropolità. És una marca millor que la que ha assolit ICV-EUiA en l’històric de les eleccions generals, però gens excepcional. Tanmateix, els ‘Comuns’ tenen un as a la màniga: la tirada mediàtica i carismàtica de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que ha esdevingut un talismà important per a Podem en aquestes eleccions, i provarà de fer el que Iglesias no va aconseguir el 27-S: captar el votant socialista desencantat. A En Comú Podem li interessa repetir i potenciar la dinàmica de les municipals de 2015. En aquella ocasió, les candidatures agrupades sota la marca “Entesa” (entre les quals Barcelona en Comú) van sumar 334.000 vots en el global de la província de Barcelona.
L’altra clau important serà determinar què passarà amb el votant metropolità de la CUP. Caldrà veure si aposten per la candidatura de Xavier Domènech, per la de Gabriel Rufián i Tardà o, per contra, decideixen quedar-se a casa. Els 212.000 vots ‘cupaires’ del 27-S en l’àmbit metropolità són un dels tresors més cobejats per tothom. Tenint en compte la gran fragmentació existent, captivar la major part d’aquests votants pot acabar marcant la diferència.
Conservarà Carme Chacón la capacitat d’atracció del PSC?
Al mateix temps, cal tenir en compte que el PSC segueix conservant capacitat d’atracció per a una part important del votant metropolità. La caiguda del vot al PSC ha estat moderada però constant en les eleccions catalanes des del 2006. Però el 27-S, en un context de forta mobilització i d’ascens molt rellevant de C’s a les comarques metropolitanes, la candidatura de Miquel Iceta va obtenir pràcticament els mateixos resultats que el 2012: 377.000 vots. En les municipals del maig, el PSC també va demostrar certa capacitat de resistència, mantenint-se com a segona força, amb 413.000 vots al global de la província de Barcelona. Compte, doncs, a cantar-li les absoltes abans d’hora a la candidatura de Carme Chacón. No cal dir que, si el PSC aconsegueix mantenir la fidelitat de la major part dels seus votants, qualsevol de les altres formacions (però sobretot ERC i En Comú Podem) ho tindrien difícil per imposar-se.
Queden poques hores. L’escenari espanyol sembla de cop més obert. Els partits independentistes havien descartat jugar la partida espanyola davant d’una previsible majoria absoluta del PP-C’s, i el nou escenari els agafa a contrapeu. En Comú Podem ha jugat fort la carta del referèndum, però té un elefant a l’armari: què passa si es constata que no hi ha majoria per fer el referèndum? Cal esperar dues generacions, com deia Lluís Rabell en aquesta entrevista a CRÍTIC, o cal aplicar el dret a decidir de forma unilateral? La gran i eterna batalla pel ‘cinturó roig’ pot marcar la diferència.