Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Amb D de Democràcia… i desobediència

12/09/2014 | 09:00

Foto: Arxiu CUP
Foto: Arxiu CUP

La gran V baixa que ahir va desbordar Barcelona culmina un triplet de manifestacions immenses, probablement de les més grans que s’han celebrat mai a Europa i sens dubte les més massives de la història de la Catalunya. Les mobilitzacions de l’Onze de Setembre de 2012, 2013 i 2014 han capgirat per complet l’escenari polític català. Ningú té clar si votarem en una consulta el 9 de novembre, però tenim una certesa: el dret a l’autodeterminació i la independència seran al centre polític durant les pròximes dècades. No hi haurà cap Govern possible en els pròxims 25 anys en aquest racó del Mediterrani, sigui més d’esquerres, més de dretes o més de centre, que no incorpori en el seu programa electoral la convocatòria i execució d’un referèndum d’autodeterminació. L’independentisme del segle XXI és el catalanisme del segle XX: el corrent central de la nostra política.

El principal missatge de la V no va dirigit al món –que sens dubte mira amb atenció– ni als dirigents de l’Estat espanyol –enrocats en posicions inamovibles i fent declaracions surrealistes sobre transplantaments d’òrgans–. El principal missatge de la V va dirigit als nostres polítics i molt particularment al 129è President de la Generalitat, Artur Mas. CiU es va presentar a les passades eleccions catalanes amb el lema “La voluntat d’un poble”. La V baixa de l’Assemblea Nacional Catalana té múltiples interpretacions però tres de bàsiques: V de Votar, V de Victòria, i V de Voluntat. Aquesta tercera V serà la més important durant les pròximes setmanes i mesos. En el fons, la consulta no depèn ni del PP, ni del PSOE, ni del Tribunal Constitucional. Quan el procés va començar ja sabíem que s’hi mostrarien en contra i que seria altament improbable que modifiquessin la seva posició. La consulta depèn, doncs, tan sols de que el Govern català i els seus aliats compleixin els seus compromisos.

En aquest sentit, la força de la V de la Diada resulta cabdal. El seu impacte fa molt difícil qualsevol mena de dilació de la convocatòria per a 2015 o 2016. ERC no hi accedirà. L’única opció de CiU per guanyar temps seria canviar d’aliances i mirar cap al PSC de Miquel Iceta: argumentar davant l’opinió pública que la consulta s’ha de celebrar amb garanties, que la desobediència és inviable amb l’Estat en contra, i que cal esperar la resolució del Constitucional i un clima polític més propici a Espanya, preferentment quan Mariano Rajoy perdi la majoria absoluta el novembre de l’any vinent. Tanmateix, CiU s’arrisca molt fent aquesta jugada. En primer lloc, per que no està escrit enlloc que el PSC, malgrat el seu suport a una consulta legal, ho compri tan fàcilment. En segon lloc, per que la pressió del moviment sobiranista al carrer ho desaconsella: si CiU se la juga, potser guanyarà temps però és molt probable que sigui castigat electoralment de forma fulminant més d’hora que tard. Això si l’ANC no decideix muntar-li un Tahrir diari a la plaça Sant Jaume, festius inclosos. Poca Broma. Parlem d’una gent que ha organitzat entre 500.000 i 1,8 milions persones en nou fileres i 73 trams al llarg de Diagonal i Gran Via. Són els mateixos que van fer una cadena humana de punta a punta del Principat. Si CiU es fa enrere, fer torns entre tots per encerclar (pacíficament) el Palau de la Generalitat fins que Mas convoqui la consulta no ha de costar tant.

També queda del tot erosionat el pla B del sobiranisme convergent: les anomenades eleccions plebiscitàries, una mena de succedani de consulta que compleixi una doble carambola: una candidatura unitària amb ERC per evitar el desgast derivat de les polítiques d’austeritat i un resultat electoral obert que es pugui interpretar com més convingui l’endemà de les eleccions. Aquí la pilota estarà en la teulada d’ERC, però Junqueras ha parlat aquesta setmana de desobediència civil. És lògic. ERC pot tenir certa capacitat de resilència amb CiU, però els seus dirigents no es mamen el dit. Siguem una mica seriosos: si el Govern d’Artur Mas és incapaç de desobeir una llei injusta per convocar un referèndum malgrat tenir un explícit mandat democràtic derivat de les darreres eleccions i de les tres manifestacions més grans de la història de Catalunya… Ens hem de creure que seria capaç de proclamar la independència unilateralment després de guanyar –i està per veure– unes eleccions autonòmiques? Qui s’ho creurà, això?

Dit això, segueix sent difícil d’entendre l’actitud de certa esquerra davant del procés. És comprensible que la sobredosi d’estètica patriòtica i el denominat melindrisme pugui ser carregosa per a molts ciutadans. Ho és fins i tot per a alguns independentistes de tota la vida. Però resulta nècia l’estratègia d’alguns de mantenir-se al marge de la pulsió nacional, ridiculitzant o treien ferro a la mobilització o emprant discursos que, en alguns casos, podria fer servir tranquil·lament el PP o el PSOE. La cosa té tints surrealistes: està més a favor de la consulta la gent de Podemos de Madrid o de la resta de l’Estat que no molts dels nostres federalistes recalcitrants. És a l’esquerra on hi ha més partidaris de la consulta. La volen el 85% dels que s’ubiquen en aquest àmbit, 32 punts més de suport que entre els que es consideren de dretes (52%). En realitat és el que ja sabíem: l’independentisme és d’esquerres. El suport a la independència entre els ciutadans d’esquerres arriba fins al 73%, mentre que a la dreta és minoritari: només un 37% li dóna suport i un 55% està en contra. Dades del CEO. Així les coses, dir que el procés és cosa de la dreta, acusar-lo d’identitari –ignorant moviments com Súmate– i desmarcar-se de gran part de les classes populars del país pot ser una estratègia legítima, però resulta políticament absurda. Per sort, nous moviments no estrictament independentistes com Guanyem tenen clar que el dret a decidir –també en matèria nacional– és un dels eixos indispensables del debat.

Què fer, doncs? Deia l’historiador Josep Fontana en una entrevista de Crític que “les possibilitats d’independència reals són mínimes”, però que tot i això, “calia persistir”. En aquest sentit, resulta cabdal aprofitar aquelles finestres d’oportunitat que puguin obrir-se, i el 9 de novembre n’és una. La via de la desobediència civil si el Constitucional suspèn la consulta és la millor manera de fer entrar en contradicció l’Estat. Si vol, el Govern de la Generalitat té la capacitat de realitzar una consulta amb garanties i trobarà els mecanismes per fer-ho. A partir d’aquí, res no està escrit. Assumirà l’Estat el desgast d’impedir per la força una votació democràtica? Està per veure. Una de les característiques principals de la política de Mariano Rajoy és no fer res. I no seria d’estranyar que davant de la consulta convocada decidís fer el mateix: no res. I esperar que sigui un fracàs logístic i de participació. Aquí és on caldrà jugar fort, omplint la consulta desobedient de contingut, vinculant-la encara a més sectors socials que puguin percebre en la independència no una garantia, sinó una esperança i un punt de partida intel·ligent per canviar les coses. Tots els processos que aspiren a canviar substancialment la societat han de passar per moments de ruptura d’una legalitat injusta. Recordava ahir el diputat de la CUP David Fernández en el debat del programa PuntCat que tota llibertat i tot dret social guanyat és filla de la desobediència. Desobediència s’escriu amb D de Democràcia. Doncs això.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació