Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Amb noms i cognoms: qui són els poders mediàtics i econòmics que denuncia Pedro Sánchez?

31/10/2016 | 02:14

L'entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez.
L’entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez.

L’entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez ha deixat mig país en estat de xoc. El fins fa poc secretari general del PSOE ha carregat durament contra els poders mediàtics i econòmics, a qui ha acusat d’exercir pressions perquè el PSOE es negués a arribar a cap acord amb Podem, ERC i CDC per facilitar un govern alternatiu al de Mariano Rajoy. Sánchez ha acusat de tot plegat directament al diari ‘El País’ i a sectors empresarials i financers, dels quals no ha donat noms a excepció del de César Alierta, fins fa poc president de Telefónica.

L’entrevista a Sánchez ha estat una autòpsia en viu i en directe de les relacions més truculentes entre la política i el poder mediàtic i econòmic. Qui són, però, aquests poders financers i econòmics que mouen els fils de la política espanyola? En quins despatxos s’ha decidit que Rajoy fos president quan, segons sembla, Sánchez hauria estat disposat a explorar una alternativa que contemplés el suport d’ERC i Convergència?

Qui remena les cireres al diari ‘El País’?

Una bona mostra de tots aquests poders coincideix precisament en l’accionariat del diari ‘El País’. L’informe de govern corporatiu de l’any 2015 del Grup PRISA, l’empresa editora del diari, en detalla alguns dels més significatius. En aquests moments el principal accionista d’El País és el fons d’inversió Amber Capital, que el passat juliol va ampliar la seva participació en el capital social del grup fins a controlar el 18,887% de les accions. D’aquesta manera, el conglomerat de Joseph Oughourlian s’ha convertit en el principal accionista del grup, posició que fins ara ocupava la societat Rucandio, de la família Polanco, amb el 17,52%. La família Polanco havia estat la propietària històrica del diari ‘El País’ (fins a 2009 n’havia arribat a posseir el 70% de les accions) però amb el pas dels anys ha vist com la seva participació en l’empresa anava reduint-se a causa de l’entrada de la banca en l’accionariat del grup.

Quins són els bancs més ben representats en l’accionariat d’El País? El primer de la llista és l’HSBC, amb un 7,46% del total de drets de vot, seguit del Santander, amb un 4,19%, i La Caixa, amb un 3,83%. (Les dades són de l’informe corporatiu del 2015 i poden haver-se modificat en part al llarg dels darrers mesos). El banc britànic HSBC és la tercera entitat bancària més gran del món, i ha estat esquitxada durant els últims temps per diversos escàndols de presumpta corrupció. El més greu és el denominat Swissleaks, que va destapar l’any 2015 el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació gràcies a la denominada ‘llista Falciani’. A més, el 2012, Estats Units va condemnar el banc per blanqueig de 881 milions de dòlars procedents del narcotràfic.

1410396782875Un altre nom que figurava en la llista Falciani és el d’Emilio Botín, president del Santander, mor el setembre de 2014 als 79 anys. En el seu obituari i en una recordada portada, ‘El País’ va batejar-lo com “l’home que va revolucionar la banca espanyola”. Poc abans, l’Audiència Nacional havia arxivat la causa per frau pel qual se l’estava investigant, ja que Botín va regularitzar la seva situació amb Hisenda després que se l’acusés de tenir dines a Suïssa. El cas tenia el seu origen en un llistat de més de 6.000 espanyols amb comptes a l’HSBC suís. Botín no només hauria tingut una fortuna a Suïssa, sinó que hauria emprat societats opaques per moure diners a les Illes Verges i Panamà.

En l’àmbit de la banca, a més de La Caixa, també participa en l’accionariat de PRISA la banca francesa Societe Generale, el portuguès BNP Paribas o l’alemany Deutsche Bank.

Alierta, l’home que Aznar va col·locar a Telefónica

Cesar Alierta, expresident de Telefónica. Foto: UNED
Cesar Alierta, expresident de Telefónica. Foto: UNED

Pedro Sánchez va esmentar ahir un únic nom en ser preguntat per Évole sobre les personalitats del poder econòmic i financer que havien pressionat al PSOE per investir Rajoy: César Alierta, el fins fa pocs mesos totpoderós president de Telefónica. Es dóna el cas que Telefónica ostenta també el 4,5% del dret de vot dels accionistes de PRISA. Alierta va arribar a Telefónica l’any 2000, amb l’empresa tot just privatitzada i de la mà de José María Aznar. Com bé explica aquesta notícia d”El País’, el seu nomenament va ser pactat entre el govern del PP i els accionistes de referència del moment a Telefónica: el BBVA i La Caixa.

El capital de PRISA està dispers per tot el món. Un altre accionista rellevant és International Media Group, un grup d’empreses amb interessos en construcció, mineria, indústria i serveis amb seu a Gatar i propietat del sultà Ghanim Al Hodaifi Al Kuwari. L’empresa gestionava a final del 2015 un 8,17% dels drets de vot. L’empresa mexicana Grupo Herradura Occidente n’ostentava també el 8,04%.

El gran tabú de la política espanyola

Les declaracions de Pedro Sánchez tenen gran valor, però arriben tard. Haurien servit de molt més si s’haguessin produït durant el període d’interinatge polític espanyol que ha anat del 20 de desembre de 2015 al 30 d’octubre de 2016. Durant tot aquest període, Sánchez es va negar per activar i per passiva a explorar l’aliança amb l’independentisme català que hauria permès desbloquejar la situació cap a l’esquerra. Aquest ha estat i és el gran tabú de la política espanyola: l’alternativa a Rajoy no passava només per un pacte entre PSOE i Podem, sinó que necessàriament incorporava l’independentisme. Ahir Pedro Sánchez va reconèixer Catalunya com una nació, quan fa pocs mesos deia el contrari. També va dir que la situació de Catalunya s’havia de solucionar votant… una reforma de la Constitució.

L’alternativa a Rajoy tenia un nom: referèndum català. Pedro Sánchez no ha tingut cap intenció d’explorar aquesta opció durant l’últim any, i no hi ha cap garantia que la tingui en l’hipotètic cas en què, de presentar-se a unes noves primàries del PSOE, aconsegueixi guanyar-les. El resultat d’això és una dreta espanyola reforçada al govern. I serà difícil que l’esquerra espanyola pugui oferir una alternativa mentre no es desencalli la qüestió catalana.

El panorama polític després de l’últim cicle electoral ens deixa una evidència: el vell món no ha acabat de morir, mentre el nou món no ha acabat de néixer. Més Rajoy. És l’hora dels monstres.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació