15/06/2015 | 08:00
Constituïts els dels ajuntaments, l’escenari post24M queda sensiblement clarificat. El règim aguanta el cop, però la sotragada ha estat forta. Per fer-nos una idea de la profunditat de la falla tectònica i de la geografia on els anhels de canvi s’expressen amb més força, és útil traçar una línia. Més enllà de la que uneix Barcelona-Madrid, que ahir destacava Enric Juliana en un article on parlava de cooperació de les dues capitals en el tens paisatge espanyol, n’hi ha una altra d’òbvia però que ningú ressalta, i això que el terratrèmol ha tingut més intensitat. És la línia que traça l’eix Barcelona – València. La línia de les dues grans capitals dels innombrables Països Catalans. Aquell mapa que no existeix i que, tossudament, reapareix quan menys se l’espera.
El relat Madrid-Barcelona i Colau-Carmena ha estat present als mitjans les últimes setmanes, però en canvi ha passat inadvertit un possible relat Barcelona-València i Colau-Ribó. Colau i Carmena tenen coneixença i complicitat explícita, però malgrat tot, no és del tot lògic aquest menysteniment de l’eix Barcelona-València. I menys en els mitjans catalans. Catalunya i el País Valencià són els territoris de l’Estat espanyol on la sacsejada electoral ha estat més contundent. Les dues capitals seran governades per forces emergents. La falla és oberta de Portbou fins a Oriola. És en aquest eix (sense menystenir les marees atlàntiques gallegues, d’impacte molt profund) on el canvi opera amb més rotunditat, tan a nivell quantitatiu com qualitatiu. Però no se’n parla. Hi ha por d’aquells mapes que es dibuixen sols.
Un cop d’ull al resultat electoral del 24 de maig i a les seves conseqüències a Catalunya i el País Valencià. A Catalunya, l’esquerra al marge del PSC, amb les seves diferents expressions (ERC, ICV-EUiA, la CUP, les confluències diverses) obté resultats històrics a les municipals: 1.120.000 vots, el 35,6% del total de paperetes. Un de cada tres vots emesos el passat 24M a Catalunya va anar per a partits i confluències d’esquerres al marge del partit oficial d’esquerres dels últims 40 anys. El PSC, que ho havia estat tot a nivell municipal, es fa fort als palaus d’hivern. Però els setges són arreu. Places simbòliques com Sabadell han caigut en mans d’un contuberni de bàrbars. Terrassa, en canvi, aguanta civilitzada gràcies a la sociovergència. Però això es veu que no són pals a les rodes del procés. Que ERC investeixi Colau… Ai!
Si mirem a la capital de l’Estat i al seu entorn, el canvi és fort, però no tant: les candidatures d’esquerra al marge del PSOE van obtenir en els diferents municipis de la comunitat de Madrid uns 824.000 vots, el 25% del total. Són moltíssims. Un resultat contundent que ha servit, entre d’altres coses, perquè Manuela Carmena, a qui ja li han muntat la primera crisi de govern, sigui alcaldessa (això sí, amb el suport indispensable del PSOE). És un canvi immens després de tants anys de PP a la capital de l’Estat. Però la falla no és tan profunda com a Catalunya, on la crisi és triple: no només social i democràtica. També nacional. Aquesta derivada, que tot ho travessa, ho fa tot més profund.
Tempestes vénen del sud
Al sud, el canvi és de grans proporcions. Tempestes vénen del sud. Al País Valencià, el 25% dels vots als ajuntaments va ser per Compromís, Esquerra Unida o les diferents confluències impulsades per Podem. València tindrà un alcalde de Compromís, Joan Ribó. Alacant, Castelló i Xàtiva tindran pactes de progrés on el PSPV, si bé encapçalarà consistoris, tindrà menys pes que mai davant l’emergència de Compromís i les confluències. Hi ha un vector que afegeix rotunditat a la profunditat del canvi al sud respecte el canvi al centre de l’Estat: el resultat de les autonòmiques. Les forces d’esquerres al marge del PSPV (Compromís, Podem i Esquerra Unida) s’enfilen al 34,3% dels vots a les Corts valencianes. Un de cada tres valencians va votar quelcom semblant a una esmena a la totalitat. A Madrid, la suma de Podem i Izquierda Unida es queda en el 22,6%. PP i C’s podran sumar. Altre cop les mateixes raons que fan profunda la falla: la derivada nacional. També al País Valencià, amb les seves particularitats i tempos.
A l’hora, hi ha una altre factor important a l’hora de calibrar l’impacte de la sotragada: el suport popular al partit hegemònic és menys intens a Catalunya i València que no a Madrid. A Madrid el partit més votat és el Partit Popular d’Aguirre, Botella i Cospedal, el partit dels sobres i la Gürtel, amb el 31% dels vots. A Catalunya, CiU, el partit d’Artur Mas (el partit del Cas Palau, sí, però també el partit del procés que en teoria serveix per tapar-li les vergonyes) es queda al 21%. Al País Valencià, el PP d’Alberto Fabra i Rita Barberà guanya les eleccions, però amb un 26% dels vots. Falla tectònica en marxa.
Sorgiran veus que destacaran molt la importància del nou eix Madrid-Barcelona. Veus –des del sobiranisme liberal i des dels partidaris de la tercera via- que parlaran, amb arguments i intencions diverses, sobre com l’existència de complicitats lògiques i explícites entre els nous consistoris de Madrid i Barcelona servirà per esmorteïr les demandes nacionals catalanes. Sense menystenir el potencial de l’eix Barcelona-Madrid, caldrà, per entendre el moment, ser conscients d’on és més profunda la falla i quines són les raons. Eix Barcelona-València, el canvi profund. Triple crisi que demana una solució integral. Els responsablesd els nous consistoris en són conscients. Ai, aquell mapa que te’l trobes quan menys t’ho esperes.
