De les 400 famílies als 3.500 anticapitalistes: el dia ‘D’ de la CUP i d’Artur Mas

Hi ha una frase apòcrifa atribuïda a Fèlix Millet que defineix a la perfecció una manera d’entendre la Catalunya sorgida dels pactes de la Transició i del pujolisme resclosit: “Som 400 famílies i sempre som els mateixos”. Aquesta idea del país ja fa temps que va saltar pels aires, i una prova fefaent serà l’assemblea que la CUP realitzarà aquest diumenge a Sabadell, on 3.500 militants i simpatitzants de l’organització anticapitalista decidiran si els 10 diputats cupaires sorgits de les eleccions del 27-S investeixen o no Artur Mas com a president de la Generalitat. De les 400 famílies als 3.500 comunistes, com recordava ahir en un tuit en Xapo, de Metromunster.

De les 400 famílies als 3000 comunistes https://t.co/4QQGNIA9r8

— xapo 🇵🇸 (@xapo_) December 25, 2015

Amb independència de quina sigui la decisió final que prengui la CUP, que la sort de Mas depengui en gran mesura del que decideixi una assemblea curulla d’”antisistemes” demostra fins a quin punt han canviat les coses en pocs anys, i de com allò que hem anomenat “procés” i allò que vam anomenar “15-M” estan sovint molt més relacionats del que sembla i del que alguns voldrien. Aquest corrent de fons és el que preocupa de debò l”establishment’ local i un dels elements que fa veritablement transcendental el conclave cupaire del 27-D. A aquesta constatació, però, s’hi contraposa una altra: la profunda fractura interna en el si de la CUP sobre quin ha de ser el camí a seguir. El fantasma de la ruptura plana de nou sobre l’esquerra independentista i els moviments socials. 

Les oligarquies del país se'ls enfot el resultat de la votació de diumenge, però tenen un objectiu: que la CUP-CC es fracturi. Compte.

— Jesús Rodríguez (@albertmartnez) December 24, 2015

Investir Mas és incomplir un compromís electoral

És una obvietat; però, si finalment la CUP decideix investir Mas, la primera constatació a fer serà que la CUP haurà incomplert una promesa electoral explicitada durant mesos. Podrà adduir, i amb molta raó, que l’escenari d’unes noves eleccions és incert i perillós per a tothom, i que en aquest context és millor donar suport a Mas amb la pinça al nas que la possibilitat de fer noves eleccions. Podrà dir, també, que sempre havia dit que no investiria Artur Mas, però tampoc no faria descarrilar el procés. I que, ara, no investir Mas pot fer que hi hagi noves eleccions, i això seria fer descarrilar el procés. Són arguments. Però el cas és que incomplirà un compromís explícit, i no és pas un compromís menor. Així ho percebrà una gran part de la ciutadania. No tothom llegeix la realitat amb les ulleres del procés ni està permanentment al dia dels debats polítics: per a molta gent, la CUP serà el partit que es va comprometre a no investir Mas… i que el va acabar investint.

En tot cas, cal estar atents i filar prim, perquè l’escenari d’investir Mas presenta dues variables: investidura amb acord i investidura sense acord. En el primer cas, la CUP reproduirà en certa forma el model d’ERC el 2012: menjar-se el gripau d’un pacte amb CDC pel bé del procés sobiranista, a canvi d’una sèrie de concessions en matèria social. El problema d’aquest escenari són els precedents. Moltes de les mesures del Pacte per la Llibertat van quedar sense executar, incloent-hi la més important: la consulta, que va ser substituïda per un procés participatiu. Mas, com a president, seguirà tenint el que alguns anomenen “el comandament a distància del procés”: la capacitat de convocar eleccions o sotmetre’s a una moció de confiança dependrà exclusivament d’ell. Els qui dins la CUP defensen aquesta opció assenyalen que la Convergència d’ara està molt més dèbil que la de 2012, i que el context ha canviat. És el que explicava en Jordi Borràs en el seu article a CRÍTIC: “Governem-los”.

Investidura sense acord, un escenari possible

També hi ha l’opció que la CUP es decanti per una investidura sense acord. Si s’imposés aquesta idea, la CUP cediria els seus vots per desencallar la situació, però rebutjaria arribar a un acord amb Junts pel Sí i tècnicament passaria a l’oposició. Aquest seria un escenari molt més incert per a Convergència i per a Esquerra. Molt probablement, la CUP seria oposició en matèria social, però podria donar suports puntuals si es tracta d’avançar cap a escenaris de ruptura democràtica amb l’Estat. És el que la CUP ha estat fent fins ara al Parlament, amb la diferència que en aquesta ocasió els seus vots serien sempre determinants. Caldria veure, en cas que s’imposés aquesta idea, si Junts pel Sí estaria disposat a governar en aquest context d’inestabilitat: potser, abans que això, la coalició prefereix forçar noves eleccions. Els cupaires partidaris de l’acord critiquen aquesta opció i la defineixen amb un exemple: “És com firmar la hipoteca, però que no et donin les claus del pis”.

Si al final s’imposen els partidaris de no investir, la política catalana seguirà endinsant-se per terrenys desconeguts. Si guanya l’opció de no investir però seguir negociant una presidència alternativa, quedaran 14 dies perquè Junts pel Sí mogui fitxa. Si no ho fa, el 10 de gener quedaran automàticament convocats els nous comicis per a primers de març. Seran les eleccions més estranyes de la història de la democràcia, ja que es tractarà d’una situació inèdita (mai fins ara havia passat que no es pogués investir president) i el resultat serà imprevisible. Probablement tindrem una campanya bruta, amb una confrontació molt forta en el si de l’independentisme on els retrets seran constants. Això probablement derivarà en una desmobilització del votant independentista, i caldrà veure també com reaccionen els altres actors, començant per Ada Colau i els ‘Comuns’.

Catalunya hauria pogut tenir un Govern avalat per 72 diputats des de l’endemà del 27-S

Els escenaris, doncs, són dolents en qualsevol cas tant per a la CUP com per als altres partits i per al procés sobiranista. I la militància de la CUP haurà de triar quin considera menys dolent. Per això és pertinent recordar de nou que, si hem arribat fins aquí, no és pas per atzar, i que la història es podria haver escrit d’una altra manera. Si Junts pel Sí, en trobar-se en minoria i depenent en exclusiva de la CUP després del 27-S, hagués proposat una presidència de consens en lloc d’enrocar-se en la figura de Mas, avui en dia Catalunya tindria un Govern amb el suport ferm de 72 diputats independentistes. “Aquestes no són unes eleccions per escollir un president”, va arribar a dir el mateix Mas, que va anar de número 4 de la seva pròpia llista. “No sé si Artur Mas serà president; primer hem d’assolir una majoria pel ‘sí’, i després ja en parlarem”, va dir Raül Romeva. La idea va calar en la CUP, que pensava que, amb Junts pel Sí en majoria simple, ERC pressionaria per desplaçar Mas. Però no ha estat així. I ara, en canvi, després de tres mesos d’insults i desqualificacions contra la CUP, en cas que hi hagi investidura difícilment hi haurà un acord de Govern sòlid.

Si d’alguna cosa és culpable la CUP, doncs, és d’un mal càlcul polític. El diputat Albert Botran explicava en una entrevista a CRÍTIC que, més que un mal càlcul polític, el problema havia estat que la CUP s’havia cregut el discurs de Junts pel Sí més que la mateixa gent de Junts pel Sí. “Potser és que l’error de càlcul és creure’s el que planteja Convergència”, li repreguntàvem. Resposta: “Això ho deixarem a la consideració dels lectors”.