Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Deu coses en què Podem i el sobiranisme s’assemblen més del que molts es pensen

02/02/2015 | 08:00

_MG_4891
Carme Forcadell, presidenta de l’ANC. Foto: Jordi Borràs

El cantautor Lluís Llach va dir en una entrevista al programa Salvados que Podem i el sobiranisme tenen en comú el fet de ser respostes a la perversió democràtica. No li falta raó. Si prenem com a exemple l’Assemblea Nacional Catalana –per citar l’organització del sobiranisme civil que més partidaris ha assolit– i la comparem amb Podem, constatarem d’entrada que persegueixen objectius molt diferents. L’ANC és una organització social que no es presenta a les eleccions i que persegueix fer pressió a partir de mobilitzacions per aconseguir la independència de Catalunya. En canvi, Podem és un partit polític amb aspiracions electorals que proposa encetar un procés constituent a l’Estat espanyol. Del sobiranisme en participa un partit com CiU, esquitxat per casos de corrupció. Podem, en canvi, no aposta per cap marc de treball que contempli CiU com un actor rellevant, ja que el considera un “partit de la casta”. Tot i això, entre Podem i el sobiranisme –i més concretament entre Podem i l’ANC– hi ha punts de partida comuns, metodologies similars i més semblances de les que podrien semblar a primer cop d’ull. En aquest article apuntem deu punts de connexió entre els uns i els altres.

1) Esmena als partits tradicionals… amb lideratges tradicionals

Tant Podem com l’Assemblea Nacional Catalana són organitzacions que es presenten a elles mateixes com una esmena a la política dels partits tradicionals. Els dos projectes han volgut arrelar al territori a partir de potenciar nuclis autònoms (en el cas de l’ANC, assemblees territorials; en el cas de Podem, cercles) de composició molt plural, on, si bé hi participen activistes de perfil “tradicional”, sovint hi ha una presència molt gran de persones de politització recent. Podem i l’ANC es presenten com un moviment que va de baix a dalt (de fet, Podem sempre parla d’“els de baix” per oposició a “la casta”), però això no exclou lideratges molt significats i certa tendència a la verticalitat, que de vegades provoca conflictes interns de demanda de més democràcia (en el cas de l’ANC, iniciatives com el col·lectiu Essència; en el cas de Podem, el corrent que encapçala Pablo Echenique).

2) Tots dos volen superar l’eix esquerra-dreta

Amb l’objectiu d’assolir una majoria social com més heterogènia millor, tant Podem com l’ANC fan una aposta per funcionar al marge dels eixos esquerra-dreta, a fi de superar-los i no situar-los com a punt central del debat. És el que Podem anomena “canviar el tauler de joc” o “assolir la centralitat del tauler”. En una entrevista recent a El País, Iglesias s’expressava en aquests termes: “A quien piensa que con izquierda y derecha se puede entender el espacio político de nuestro país nosotros decimos que es un juego de trileros”. L’ANC, i per extensió el sobiranisme cívic, també miren de superar la dinàmica esquerra-dreta, en presentar-se com a moviments “transversals” en què la prioritat no és l’eix social, sinó “la unitat del sobiranisme” per assolir l’Estat propi.

3) Tots dos fan de la regeneració democràtica un dels pilars del seu discurs

En el cas del sobiranisme, la independència és una gran oportunitat per construir “un nou país”, una manera de començar de nou i superar un sistema corromput. En el cas de Podem, el seu principal cavall de batalla és la lluita contra la “casta”, un concepte que defineix aquells polítics de qualsevol partit que han fet de la política (o, sovint, de la relació entre la política i la gran empresa) una forma de vida. La percepció social de corrupció generalitzada és un dels grans arguments que juguen a favor de Podem.

4) Interpel·len franges semblants de l’electorat

Si mirem l’edat, la formació i la ubicació de classe dels simpatitzants de Podem i dels partidaris de la independència, veurem que hi ha coincidències importants. Ambdós són fenòmens que tenen suport en totes les franges d’edat, però menys entre la gent gran, que és la que sol tenir més por dels canvis. Així mateix, tots dos tenen més suport entre els ciutadans que han assolit nivells més alts de formació i entre els qui s’ubiquen entre les classes mitjanes i mitjanes altes. Aquest apunt de Kiko Llaneras al blog Politikon radiografia els votants i simpatitzants de Podem com a “més joves”, “més formats” i “relativament de classe mitjana-alta”. Pel que fa al suport a la independència, si mirem les dades del CEO, veurem que oscil·la entre el 45% i el 47% entre els que tenen de 25 a 64 anys, però baixa fins al 37% entre els qui superen aquesta franja. Pel que fa a la formació, el suport a l’Estat propi és del 54% entre els llicenciats i del 49% entre els qui han completat el batxillerat, mentre que baixa fins al 39% entre els qui tan sols van completar l’ESO. Pel que fa a la ubicació de classe, el suport a la independència és del 46% entre els ciutadans que diuen ser de classe mitjana i del 48% entre els qui s’ubiquen en la classe mitjana-alta, mentre que entre els de classe baixa es redueix al 32% (i entre els de classe alta, al 16%).

5) Són capaços de generar marcs propis que funcionen a nivell de relat

Una de les claus de la política actual és la generació de marcs on enquadrar el debat polític. Qui controla el marc controla el relat de la situació. Això, l’independentisme ho ha sabut fer bé: conceptes com “procés” –o “el procés”, com si només n’hi pogués haver un–, la “transició nacional” o les “eleccions plebiscitàries” serien alguns casos d’èxit en aquest sentit. Podem també ha tingut la capacitat de generar conceptes que s’han inserit amb força en el debat: “la casta”, “el règim del 78” del qual s’haurien d’“obrir els cadenats”, el “procés constituent”…

6) Tots dos neixen com a resposta a una Transició mal feta

L’independentisme va ser un dels grans perdedors de la Transició espanyola, quedant al marge de qualsevol quota de poder institucional. Tot i això, el seu diagnòstic sobre les mancances i febleses dels pactes constitucionals respecte a la qüestió nacional catalana va ser especialment clarivident. Podem també recull el desencant d’una Transició mal feta, que no va suposar una ruptura amb el règim anterior, sinó una continuïtat en molts aspectes. D’aquí ve la seva apel·lació constant al “règim del 78” com l’origen de tots els mals del moment.

7) Són moviments patriòtics “en positiu”

L’ANC i Podem mobilitzen partidaris també a partir d’explotar amb habilitat el que podríem definir com a “greuges patriòtics”. No són moviments nacionalistes en el sentit clàssic, però sí que apel·len a la “dignitat nacional”. Cadascú, és clar, amb el seu propi marc de referència. Els greuges i retrets de l’Estat espanyol cap als catalans són una de les claus del pas al sobiranisme de persones que, si bé formaven part de l’espai del catalanisme, eren partidàries de models federals o d’una autonomia àmplia. Al mateix temps, Podem també realitza un discurs en clau de regeneració nacional, parla del poble i també fa discursos en clau de patriotisme i de recuperació de la sobirania. Ho vam poder comprovar en la manifestació de dissabte passat a la Puerta del Sol i ho explicava bé aquest article d’Enric Juliana. Una estratègia que primer van emprar de forma discreta i que ara ja omple titulars, i que també empra la coalició d’esquerra radical Syriza: “Posarem fi a la humiliació nacional i a les ordres de l’estranger”, deia Alexis Tsipras en un dels mítings de la campanya electoral grega.

8) Grans objectius i poques concrecions

Per al sobiranisme, és la independència i la creació d’un “nou país”; per a Podem, és “posar fi al règim” i “obrir el cadenat del 78”. Són grans objectius; però, a l’hora de concretar el relat en fets, la cosa es complica. Està molt bé ser independentista però… com es concreta la independència, i més amb un Estat en contra? És cert que una part del sobiranisme hi està treballant, però de vegades el “pensament màgic” preval sobre les propostes concretes. Amb Podem passa una cosa similar: Pablo Iglesias i els seus són mestres en l’art de marcar grans objectius sense concretar els mecanismes que els permetran dur-los a terme. Com s’obre aquest “cadenat del 78”? Assolint una majoria en solitari de dos terços del Congrés i del Senat? Amb algun tipus d’acord o pacte amb altres forces polítiques com el PSOE? Com se soluciona l’encaix català en tot plegat? Si el mantra del sobiranisme pot ser allò de “primer la independència i després ja ho veurem”, el mantra de Podem podria ser “primer el procés constituent i després ja ho veurem”.

9) Les mobilitzacions populars, en l’arrel dels dos fenòmens

Podem ha dit per activa i per passiva que no són l’expressió electoral del 15-M; però, com bé deia Gemma Ubasart en aquesta entrevista a CRÍTIC, “sense el 15-M no s’entendria Podem”. La jove organització recull una gran part del malestar que es va expressar a les places aquest mes de maig farà quatre anys. Al mateix temps, l’ANC és l’expressió organitzativa més sòlida del sobiranisme social que s’ha manifestat als carrers els tres últims Onzes de Setembre i que des del 2009 va organitzar-se per tirar endavant les consultes sobre la independència.

10) L’èpica del moment històric

En el cas de l’independentisme i les seves organitzacions, el 2014 ha estat un moment de catarsi, en especial amb la consulta del 9-N. En el cas de Podem, els seus impulsors presenten el 2015 com “l’any del canvi” i de la “revolució democràtica”, en l’espera de les eleccions espanyoles del novembre de 2015. El problema apareix l’endemà de la gran contesa: que passa quan se supera la “data assenyalada” i els objectius no s’assoleixen del tot? Com es gestiona el capital acumulat? De vegades, l’èpica dels dies històrics fa de mal gestionar en un dia a dia més agredolç. És clar que Podem i l’ANC no són el mateix. Entre l’independentisme sociològic i el partit de Pablo Iglesias hi ha moltíssimes diferències metodològiques i d’objectius polítics. Però també hi ha coincidències, i potser mirant-les des d’aquest angle podrem entendre millor els dos fenòmens. I si Podem fos, en realitat, una mena d’ANC a l’espanyola? I si l’ANC fos, ai!, una mena de Podem a la catalana?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació