Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Eixamplar la base o lluitar per l’hegemonia?

La incorporació d'Elisenda Alamany i de Joan Josep Nuet a les files d'ERC no reforçarà necessàriament l'espai sobiranista i complicarà la política d'aliances entre els republicans i els Comuns

02/04/2019 | 19:00

Elisenda Alamany serà la número 2 de la candidatura d'Ernest Maragall a Barcelona. Foto: ACN

Durant les últimes setmanes, ERC ha anunciat dos fitxatges rellevants provinents del món dels Comuns: Elisenda Alamany, exportaveu de Catalunya en Comú, serà la número 2 d’Ernest Maragall a la candidatura republicana a l’alcaldia de Barcelona; Joan Josep Nuet, dirigent històric d’EUiA, serà el número 4 de la llista d’ERC al Congrés dels Diputats. Per la seva banda, el Front Republicà, una nova candidatura apadrinada per Poble Lliure al marge de la CUP, es presenta per primer cop a les eleccions espanyoles amb Albano-Dante Fachin, exdiputat de Catalunya Sí que es Pot, com a cap de cartell.

Nuet i Alamany, com va fer abans Fachin, s’han distanciat progressivament del projecte dels Comuns per acabar en l’òrbita de l’independentisme d’esquerres. El seu pas a formacions ‘indepes’ pot entendre’s com una derivada més de l’impacte del procés sobiranista en la política catalana. La Catalunya oasi i el vell sistema de partits han saltat pels aires. D’exemples, n’hi ha a cabassos: la marxa del sector catalanista del PSC, la ruptura entre Convergència i Unió i la posterior dissolució dels democratacristians o, en els últims temps, la pràctica implosió de Convergència, fragmentada en múltiples faccions.

No hauria d’estranyar, doncs, que a l’espai dels Comuns hi passin coses similars. Però cal preguntar-se quina implicació té tot plegat per al conjunt de l’esquerra, i també per a les aspiracions de l’independentisme. Durant els últims temps, els republicans han parlat molt d’ampliar la base. Però realment és així? Contribuirà la incorporació d’aquests ‘fitxatges’ a assolir aquest objectiu?

En aquest article analitzem tres claus per entendre què implica la incorporació d’Alamany i de Nuet a les files d’ERC i quines conseqüències pot tenir en un futur.

Ampliar la base o ampliar el partit?

ERC entén que la incorporació de veus discrepants dels Comuns a les seves candidatures va en la direcció d’ampliar la base. De moment, totes les enquestes assenyalen un fort ascens dels republicans, tant en les eleccions espanyoles com en les municipals, i una davallada dels Comuns. Però també és cert que aquest ascens va associat amb una caiguda de les expectatives de la candidatura postconvergent, i amb la davallada dels Comuns, amb una millora de les expectatives del PSC i del PSOE i amb la precària situació de Podem a Espanya. Potser ERC guanyarà les eleccions espanyoles a Catalunya o l’alcaldia de Barcelona, però caldrà consultar les enquestes postelectorals per saber si realment seran molts o pocs els votants dels Comuns (o d’altres formacions) que, havent votat anteriorment Ada Colau o Xavier Domènech, ara triaran la papereta d’una opció ‘indepe’.

La incorporació de Nuet i d’Alamany a ERC pot enfortir l’espai del partit republicà, però també pot debilitar el conjunt del sobiranisme

El sobiranisme és expert a crear ‘frames’ discursius, i, en aquest sentit, el concepte “ampliar la base” ha fet fortuna. És en boca de molts, tot i que a l’independentisme no tothom hi combrega: hi ha qui el critica perquè hi veu una forma de dilacionisme. Però, més enllà de l’eslògan… com es fa, això d’ampliar la base? Què vol dir? Si ens referim a ampliar la base de l’independentisme sociològic, la idea també podria fer referència al fet que cada cop hi hagi més catalans partidaris de la independència, votin la formació que votin. No es tractaria tant, doncs, d’ampliar la base electoral dels mateixos partits ‘indepes’ com de garantir que hi hagi ‘indepes’ en tots els partits, i que, a més, no hi siguin en un rol subsidiari. Aquesta pluralitat i permeabilitat de l’independentisme seria, segons aquesta tesi, el que donaria força i solidesa al moviment.

La incorporació en llocs destacats a les llistes de partits ‘indepes’ de persones que, com Nuet i Alamany, fins fa poc eren figures rellevants de l’univers dels Comuns probablement no ajudi a que això passi. De fet, pot anar en una direcció contrària, i acabar reforçant les posicions internes dins del món dels Comuns d’aquelles veus més refractàries al sobiranisme, que argumentaran que els partits independentistes –i de retruc els Comuns ‘indepes’– no són de fiar i que l’únic que volen és desgastar el projecte dels Comuns. Potser ERC enfortirà l’espai del partit, però corre el risc de debilitar el conjunt del moviment.

Les aliances postelectorals es compliquen

Els fitxatges d’ERC, i particularment el d’Elisenda Alamany, tenen una derivada concreta en l’àmbit dels pactes postelectorals. La incorporació de la fins fa poc portaveu dels Comuns al Parlament com a número 2 de la candidatura d’Ernest Maragall a Barcelona afegeix complexitat al panorama d’aliances postelectorals. Amb la designació de Maragall com a alcaldable, semblava que ERC volia aproximar-se a Barcelona en Comú després d’un mandat de distanciament, de cara a travar una possible aliança postelectoral al consistori, ja fos donant suport a un govern de Colau o fent que els Comuns donessin suport a un govern de Maragall. L’aposta per Alamany dificultarà inevitablement aquesta entesa.

Que Elisenda Alamany figuri de número 2 a Barcelona allunya la possibilitat d’un pacte entre ERC i els Comuns

La reacció del món dels Comuns al pas de la seva exportaveu a ERC ha tingut un punt de visceralitat. La crítica és lògica, però els Comuns probablement han de fer autocrítica de per què alguns quadres rellevants de la seva formació han decidit fer el pas cap a altres opcions. Atribuir-ho tot al personalisme i parlar de transfuguisme és una lectura massa fàcil. Però, siguin quins siguin els motius, és clar que ubicar Alamany en una posició referencial a la candidatura de Barcelona no és un senyal per part d’ERC que reforci la idea d’un possible pacte ‘a posteriori’.

Manca reflexió interna a la ‘nova política’

És evident que els Comuns també han de fer una profunda reflexió sobre com han enfocat la qüestió nacional. Des de l’independentisme se’ls acusa d’haver-se posat de perfil en els moments clau de l’octubre del 2017. Probablement aquesta és una crítica injusta. Però no deixa de ser una evidència que l’espai dels Comuns va acabar tenint un rol subsidiari en la més gran mobilització de masses dels últims 40 anys a Catalunya. Pel motiu que fos, no s’hi van sentir com una cosa pròpia i, amb excepcions notables, s’hi van implicar només en una clau antirepressiva. És lògic que fos així, o hi hauria calgut més implicació?

També al món de l’anomenada ‘nova política’ li cal una reflexió sobre les seves dinàmiques internes. És cert que la marxa de figures com Alamany, Nuet o Fachin pot respondre a les vicissituds del procés. Però també pot ser la conseqüència d’una forma excessivament líquida d’entendre la política. Els Comuns han aixecat llistes electorals i lideratges del no-res. Són un partit sense gaire estructura. Probablement només a Barcelona tenen una organització sòlida. Els moviments que hem vist poden ser deutors d’una dinàmica de creixement massa ràpida, i d’haver configurat llistes i lideratges amb un ull més posat en els mitjans de comunicació que no pas en la consolidació de la mateixa estructura.

La dinàmica de fitxatges mediàtics no necessàriament contribueix a crear una proposta política sòlida

Però els independentistes també han de reflexionar sobre què projecten amb l’operació Alamany-Nuet. Hi ha, d’una banda, la lectura que ERC pot ser la pista d’aterratge per a aquells Comuns ‘desencantats’ del rumb més oficial de la formació. I que l’independentisme d’esquerres guanya múscul amb aquestes incorporacions tan mediàtiques. Però aquesta dinàmica de fitxatges espectaculars, que generen titulars de premsa però no necessàriament contribueixen a solidificar l’estructura del partit, és també molt pròpia d’això que hem anomenat “nova política”.

En realitat, tot aquest episodi no deixa de ser un capítol més de la pugna per l’hegemonia en el si de l’esquerra transformadora que des de fa anys mantenen ERC, els Comuns i la CUP. Una pugna que va iniciar-se amb les municipals del 2015 i la victòria d’Ada Colau, i que va en paral·lel a la intensa pugna interna de l’independentisme. No és nou: la història de l’esquerra catalana és plural, i, des d’abans dels anys trenta, està farcida d’escissions, de contraescissions i de grups diversos. Una pluralitat que és al mateix temps la seva riquesa i la seva debilitat.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació