Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Els últims dies de la història del pujolisme

23/02/2015 | 08:00

Foto: Jordi Borràs
Foto: Jordi Borràs

Estem vivint els últims dies de la història del pujolisme. Avui, dilluns 23 de febrer, n’és un. El qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys, Jordi Pujol, posarà els peus per darrera vegada al Parlament de Catalunya. L’home que ha donat nom a tot un règim no entrarà a l’hemicicle per commemorar algun esdeveniment històric o fer balanç de la seva trajectòria en algun tipus d’homenatge. Ho farà en el marc de la comissió d’investigació contra el frau fiscal, acusat d’haver ocultat durant anys diners de procedència incerta al Principat d’Andorra. Al seu costat compareixeran el seu fill gran, Jordi Pujol Jr., i també Marta Ferrusola, la matriarca. Hauran d’explicar-se davant dels diputats sobre les estretes relacions entre els seus negocis personals i la Generalitat convergent. Sobre la nissaga completa del fundador de CDC s’estén l’ombra de la sospita.

Alguns mitjans de comunicació van presentar el pujolisme com a simplificació de la Catalunya nacionalista governada per CiU. Si hagués estat així, el pujolisme hauria acabat el 2003, amb l’ascens del primer Govern tripartit. Però el pujolisme va sobreviure a Maragall i Montilla perquè, en realitat, és un fenomen que impregna transversalment els dos partits que han ostentat l’hegemonia a Catalunya des de la restauració monàrquica de 1978: CiU i el PSC. El pujolisme és una forma compartida d’entendre la política, els negocis i el repartiment del poder en la Catalunya autonòmica i constitucional. CiU, la Generalitat. El PSC, les grans urbs metropolitanes. Per això s’equivocaven els qui van creure que el pujolisme acabaria amb l’accés al poder del PSC al Govern de la Generalitat, perquè el PSC és, en gran mesura, també una expressió del pujolisme.

Estampes del pujolisme

27184257El pujolisme, doncs, inclou el ‘cas Banca Catalana’, el ‘cas Treball’, el ‘cas Palau’ i el famós 3%. El pujolisme són la meitat dels 56 consellers de Jordi Pujol investigats per casos de corrupció. Però també és Josep Maria Sala sortint de la presó després de passar-hi tan sols 23 dies per la condemna del ‘cas Filesa’. Pujolisme és la rebuda de pres polític que li van fer a les portes de Can Brians Montilla, Iceta i Bustos. Pujolisme és ‘El País’ publicant el diari de presó de Sala. Pujolisme també és el ‘cas Mercuri’ i les concessions d’obra pública dels ajuntaments socialistes als empresaris amics. Hi ha un parell d’estampes relativament recents que resumeixen el pujolisme règim: Alavedra i Prenafeta, homes forts de Pujol, fent negocis amb l’exdiputat del PSC Luis García Sánchez ‘Luigi’ en el marc del ‘cas Pretòria‘, i la controvertida gestió ‘sociovergent’ de la sanitat catalana, que ha degenerat en un sistema viciat amb conseqüències com el ‘cas Innova’ o l’opaca gestió de la Corporació Sanitària del Maresme i la Selva. Pujolisme transversal.

Avui, doncs, viurem un dels últims dies de la història del pujolisme, i el final del pujolisme serà, també, l’enterrament del mite de l’oasi català. Un oasi que mai no ho ha estat del tot. El relat de la premsa amb seu a Madrid que presentava els catalans com poc més que un ramat de xais abduïts per la mística patriòtica convergent tenia un punt esbiaixat. Era un relat que ignorava –per desconeixement o per interès– que, malgrat l’hegemonia de CiU durant els anys vuitanta i noranta, l’oposició social i política a la seva gestió es va manifestar de formes molt diverses. Ho deien els de L’Odi Social: ‘Que pagui Pujol’. “Sempre vam saber que era un mangui”, diuen el Gos i companyia en una recent i divertidíssima entrevista. Aquelles cròniques eren l’altra cara del discurs dels corifeus del catalanisme ‘tietil’, que presentaven Catalunya com una mena de Suïssa del sud sense conflicte social. Ni una cosa, ni l’altra. Al final, els dos relats eren dues cares d’una mateixa moneda que tots plegats contribuïen a forjar.

El règim trontolla: el 2015, any clau

Ens equivoquem, doncs, si reduïm el pujolisme a CiU. El pujolisme és el nostre règim de la transició, i igual que passa a l’Estat espanyol, el règim trontolla: CiU i el PSC, igual que el PP i el PSOE, estan sent desplaçats d’un quant temps ençà de la centralitat política. El sistema de partits i l’ordre nascut dels pactes de 1978 saltant pels aires. En aquesta derivada cal llegir tant les grans mobilitzacions sobiranistes dels últims anys com l’ascens d’altres formacions i espais polítics –siguin més ‘vells’ o més ‘nous’– que no han tingut un rol central en el repartiment del poder del pujolisme. Un moment important del canvi de cicle pot esdevenir-se aquest 2015, si aquestes formacions aconsegueixen accedir a la gestió del poder sense tenir-hi un paper subsidiari de cap de les dues forces que s’han repartit el tros més gran del pastís durant els darrers 30 anys.

Una de les cites més repicades de Gramsci és aquella que diu que “el vell món s’està morint i el nou triga a aparèixer. I en aquests clarobscurs sorgeixen els monstres”. Ens trobem, doncs, en aquest moment incert. Qui són els nostres monstres? Probablement són velles estampes que a la llum del dia descobrim amb el seu veritable rostre: l’ostentació corrupta dels fills de Pujol al descobert, o la Barcelona feliç de Clos i Hereu a la llum del que explica ‘Ciutat Morta’. Suposarà el nou cicle en el qual estem immersos el final definitiu del pujolisme? O, per contra, trobarà el nostre particular règim de la Transició altres vies per seguir perpetuant-se, com el vell franquisme sociològic va seguir fluint en democràcia? Dependrà, en gran mesura, de la profunditat dels processos constituents –en plural– que puguin obrir-se a partir de la irrupció institucional d’aquestes formacions. En aquest sentit, serà clau el volum d’una mobilització social prou consistent i tenaç per forçar canvis institucionals profunds. Recorrent de nou a Gramsci, podríem concloure que “la revolució és una cosa gran i tremenda, no un joc de diletants o una aventura romàntica”. El 24 de maig i el 27 de setembre són dates clau, però no solament.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació