Junts pel Sí, la CUP i la batalla dels pressupostos

Durant les darreres setmanes s’ha instal·lat en l’opinió pública la idea que la gran prova de foc de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP serà l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Ho diuen tots els opinadors i articulistes: la CUP haurà de fer un “exercici de responsabilitat” per donar suport als pressupostos si no vol fer descarrilar el procés i la oportunitat inèdita d’assolir la independència en 16 mesos. Si no hi ha nous pressupostos, tot se n’anirà en orris. En múltiples variants, aquest serà el missatge que anirà calant les pròximes setmanes.

El pacte entre la CUP i Junts pel Sí és molt ambigu sobre aquesta qüestió. L’acord diu que la CUP es compromet a garantir l’estabilitat parlamentària, però no fa cap menció expressa de la llei pressupostària. La CUP ha dit que l’acord, des del seu punt de vista, no inclou la validació automàtica dels pressupostos. La formació ho considera un element rellevant i està oberta a negociar-los amb Junts pel Sí, però diu que no acceptarà “pressions”, en una clara al·lusió a l’estratègia convergent del #pressingCUP. En canvi, des de Junts pel Sí es diu el contrari, i el mateix Artur Mas afirma que l’acord inclou necessàriament l’aprovació dels pressupostos. El dilema, doncs, està servit.

La CUP i el debat intern sobre els pressupostos: de nou Poble Lliure vs Endavant?

El dels pressupostos serà un debat molt incòmode a la CUP. A cap cupaire li fa gràcia haver-se d’empassar uns pressupostos pactats amb Convergència. Però a partir d’aquí, les estratègies divergeixen. De nou l’organització afronta dividida el debat. Molt probablement, durant les pròximes setmanes es reproduiran en el sí de la CUP dos pols similars als que es van visualitzar durant els darrers mesos de 2015. Primers moviments: encara no han començat les negociacions i Poble Lliure ja ha emès un comunicat on aboga perquè aquesta qüestió “no encalli el procés de ruptura amb l’estat”. L’estratègia de Poble Lliure, organització política integrada en el sí de la CUP hereva de l’antic MDT, és similar al que la va dur a apostar per la investidura de Mas com a mal menor. El seu objectiu és empènyer CDC cap a la independència, i que en cap moment Junts pel Sí pugui acusar l’esquerra independentista d’haver fet descarrilar una oportunitat històrica. Si Convergència s’ha de fer enrere, que ho faci de motu propi, víctima de les seves pròpies contradiccions, però sense poder acusar la CUP de desestabilitzar la situació.

Dins la CUP, però, hi ha altres sensibilitats que no veuen clara aquesta línia. L’economista bolivarià Josep Manel Busqueta no conserva l’acta de diputat, però segueix sent la veu referencial i més influent de la CUP en matèria econòmica. Busqueta està molt lluny de donar l’aval a uns pressupostos com els que van aprovar ERC i CiU el 2015. Ell i Anna Gabriel seran amb tota seguretat les bèsties negres per a la dreta sobiranista aquest 2016. Així mateix, es fa difícil pensar que Endavant doni el seu ‘sí’ de bones a primeres a uns pressupostos que, per exemple, puguin mantenir les retallades o no contemplin mesures d’impagament del deute.

És d’hora per avançar, però, si el debat sobre pressupostos tensarà la CUP al límit com ho va fer el debat sobre Mas. El debat sobre la investidura va fer que moltes persones d’espais no alineats de la CUP prenguessin partit per empassar-se el gripau presidencial. Però no està clar que amb els pressupostos es reprodueixi automàticament el mateix esquema. Cal anar amb compte en fer lectures simplistes. Podria ser que molts dels qui fa dos mesos eren partidaris d’investir Mas ara no estiguin per avalar els comptes.

Per fer la independència cal aprovar uns pressupostos autonòmics?

La investidura d’un President i la formació d’un govern era una qüestió imprescindible per les aspiracions independentistes de Junts pel Sí i els cupaires. Però els pressupostos… ho són? No està escrit enlloc que per proclamar la independència calgui aprovar uns comptes autonòmics. És cert que els governs, en situacions de normalitat, aproven pressupostos any rere any. Però en situacions de normalitat, la dreta liberal no arriba a acords d’estabilitat parlamentària amb l’anticapitalisme. Moltes vegades, en situacions excepcionals, els pressupostos es prorroguen. La Generalitat va prorrogar automàticament els pressupostos de 2015 el passat 1 de gener, com passa gairebé sempre amb any electoral. Aquesta pròrroga ja té l’aval de la CUP. Ara com ara, el que diu el full de ruta de Junts pel Si és que cal elaborar un corpus legislatiu que permeti declarar la independència en 16 mesos. Per tant, és legítim que els independentistes es preguntin quin sentit té ara, a les portes de la glòria, enfrascar-se en l’elaboració d’uns nous pressupostos de comunitat autònoma que no faran content a ningú i menys a la CUP, que té la clau de la majoria parlamentària.

Un argument a favor d’aprovar uns nous pressupostos podria ser que els anteriors no donessin prou garanties per tirar endavant les estructures d’estat que el Govern hauria d’enllestir durant els pròxims mesos. Tanmateix, el diputat d’ERC Pere Aragonés, actual secretari d’Economia de la Generalitat, declarava el març de 2015, en el marc de l’aprovació dels pressupostos actualment vigents i que ERC va pactar amb CiU, que ja s’havien aprofitat “totes les possibilitats d’uns comptes autonòmics” i que la única forma de millorar era “amb un estat propi”. Si els comptes no poden ser millors, es fa difícil saber què hi guanyaran els independentistes entrant en el debat per aprovar uns nous pressupostos, al marge de soroll i discussions.

Junts pel Sí també insistirà que sense nous pressupostos no es podrà dotar de contingut l’anomenat “pla de xoc” amb mesures socials que Junts pel Sí va oferir a la CUP perquè avalés la investidura de Mas. El diputat Joan Garriga ‘Nana’, però, deia fa uns dies que els cupaires no acceptarien que s’utilitzessin els punts del pla de xoc ja tancat com a moneda de canvi. Les principals propostes del pla de xoc, com ja va explicar CRÍTIC en el seu dia, no eren cessions a la CUP sinó que ja sortien al programa electoral de Junts pel Sí.

Tres escenaris i un camí del mig

Vista l’aritmètica parlamentària i la dependència de Junts pel Sí respecte l’anticapitalisme independentista, hi hauria tres escenaris possibles i un camí del mig:

1) Un acord satisfactori per les dues parts. Difícil, tenint en compte els punts de partida de cadascú.

2) La CUP, després de moltíssimes pressions i profundament dividida, cedeix i acaba aprovant uns pressupostos de retallades i austeritat.

3) Junts pel Sí, davant del risc d’enviar la legislatura en orris, cedeix i aprova uns pressupostos que incloguin mesures radicals com l’impagament de part dels interessos del deute.

4) El camí del mig: no aprovar uns nous pressupostos el 2016 i seguir prorrogant els vigents, si cal fins a esgotar la legislatura de 16 mesos i proclamar la independència.

Si de debò pretenen avançar cap a la ruptura amb l’Estat de bracet de la CUP, Puigdemont i Junqueras farien bé de tenir en compte aquesta darrera opció. Anar avançant en el procés mentre es prorroga el pressupost té un altre avantatge des del punt de vista de Junts pel Sí. Un dels arguments habituals dels cupaires és la por que aquests tenen a que Convergència “no vagi de debò”. A la CUP li resultarà molt complex empassar-se un pressupost de retallades el maig de 2016, quan pràcticament no s’haurà fet camí cap a la independència. Però ho tindrà difícil per trobar excuses si abans el Govern ha realitzat passos cap a l’anomenada “desconnexió”, tramitant les lleis malgrat la suspensió del Constitucional o desobeint la LOMCE. La CUP potser podrà empassar-se mesures antisocials, però serà més fàcil si abans hi ha hagut passos explícits i sense retorn cap a l’exercici de la sobirania.

Des del l’òptica independentista, prioritzar ara l’aprovació d’uns pressupostos autonòmics de misèria, a pocs mesos del dia històric per antonomàsia i a les portes del gran acte de desobediència a l’Estat espanyol, hauria de tenir poc sentit. La investidura de Puigdemont va permetre desencallar l’atzucac del 27-S, però si les coses no canvien de forma substancial (amb una majoria parlamentària al Congrés partidària del referèndum) és possible que Catalunya es trobi amb un nou atzucac d’aquí 16 mesos. I la disjuntiva serà  la de sempre: hi ha prou majoria social per desobeir l’Estat i tirar pel dret? I, més enllà d’això… Qui s’atreveix a fer-ho? O l’independentisme afronta unit el repte, o ho tindrà molt difícil per sortir guanyador. I plantejar ara la necessitat d’aprovar uns pressupostos és garantia de divisió i inestabilitat. Potser el millor, ara que sí que es pot, és triar el camí del mig.