Crític Cerca
Opinió

14/06/2015 | 08:06

La plaça de Sant Jaume, plena durant la investidura d'Ada Colau. Foto: Ajuntament de Barcelona
La plaça de Sant Jaume, plena durant la investidura d’Ada Colau. Foto: Ajuntament de Barcelona

Barcelona és una ciutat propensa a sortir-se del guió. Sempre, al llarg de la història, els seus habitants s’han entestat de forma periòdica a prendre decisions sense gaire lògica. Totes les ciutats, tots els països, tenen moments semblants. Però a Barcelona aquesta mena de processos, de tan cíclics, són gairebé previsibles. En una entrevista recent a El Periódico, la filòsofa Marina Garcés definia la ciutat com un laboratori que s’espanta de si mateix: “Té una enorme capacitat d’atreviment i creació, però alhora sol fer marxa enrere”. Barcelona no vol guions. Mig anarquista, mig botiguera. Barcelona, per dir-ho ràpid i sintetitzat, és una ciutat una mica estranya.

Ahir, a Sant Jaume, es va viure un d’aquests moments d’atreviment. Hi havia una plaça plena de gent. Les places plenes de gent, a Barcelona, solen estar plenes d’esperança. Un fil prim d’història uneix tres places de Sant Jaume plenes de gent i d’esperances. El fil travessa 1931, 1979 i 2015. 1931: eleccions municipals-constituents i proclamació de la República (catalana, primer; després, ja se sap). Companys i Macià, Macià i Companys. 1979: primeres eleccions municipals després de la dictadura. A Espanya guanya la UCD, però a Catalunya el primer partit és el PSC i el segon el PSUC. Narcís Serra és proclamat alcalde de Barcelona, amb el suport dels comunistes, Convergència i ERC, i també amb una plaça plena de gent. Tot estava per fer, però es va veure relativament ràpid que no tot seria possible.

Trenta sis anys després, la següent plaça plena de gent d’aquest cicle és la de 2015. Caldrà perspectiva i temps per dir-ho del cert, però tot sembla indicar que està tornant a passar. Per tot plegat, el relat d’ahir quedarà. Segurament, el discurs que més es recordarà és el d’Ada Colau. Pel contingut, per l’emotivitat, pel simbolisme, per l’empenta, perquè va ser el primer discurs amb càrrega política pronunciat a l’Ajuntament de Barcelona en molts i molts anys. Però el text veritablement important, la càrrega de profunditat, la va llençar el regidor Ángel Gerardo Pisarello Prados, número 2 de Barcelona en Comú.

Pisarello, nascut a Tucuman el 1970, pare assassinat per la dictadura argentina. Probablement el regidor més cultivat dels 41 il·lustríssims. Davant la sorpresa dels senyorets de Barcelona, de les autoritats civils i militars i de part de l’esquerra desmemoriada, Pisarello, en un mateix discurs i sense un bri de contradicció, va reivindicar ni més ni menys que Joan Peiró i Lluís Companys (“la Barcelona republicana i llibertària”). Un fill de Tucuman, davant dels independentistes d’Esquerra i de la CUP, va esmentar dos alcaldes republicans dels anys 30: Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó, aquest darrer, va dir, “de classe popular”, fill de pescadors de la Barceloneta, l’alcalde de la Barcelona bombardejada, que no va marxar de la ciutat fins que les tropes franquistes entraven a l’Hospitalet. Pisarello va citar Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig i Eduardo Galeano. L’esquerra guanya quan apel·la no només a la raó, sinó als sentiments. Para que sirve la utopía?

Al final de l’acte, es van encarrilar amb una normalitat esborronadora els crits de “Sí se puede” i “Els Segadors”.

Barcelona és una ciutat estranya. Ara toca atrevir-se. De vegades surt bé. No sempre. De fet, pocs cops. A Barcelona, les places plenes de gent les carrega el diable. I tanmateix, la remor persisteix.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació