La consulta sobre la independència que està preparant Ada Colau

L’inici de la campanya electoral i el míting amb Pablo Iglesias a Nou Barris han fet pujar el to dels atacs d’alguns àmbits del sobiranisme contra Ada Colau. No hi fa res que la candidata de Barcelona en Comú faci declaracions contra la llei Wert, a favor del dret a decidir o fins i tot s’hagi pronunciat a favor de la independència en la consulta del 9N. En una cursa tan cega com hiperventilada, les veus més indignades del ‘Camamilla Party’ i alguns opinadors i mitjans de comunicació de l’òrbita sobiranista li retreuen que tan ella com la candidatura que encapçala són tebis i inconcrets amb la qüestió nacional, quan no directament la quinta columna de l’espanyolisme. S’ha dit fins i tot i que una hipotètica victòria de Colau convertiria Barcelona en capital de l’unionisme i seria un cop letal al procés. I embolica que fa fort.

Els qui fan aquests comentaris, però, no tenen en compte que entre les propostes de Barcelona en Comú n’hi ha una que, si bé ha estat considerada per molts una fugida d’estudi, conté una càrrega política de profunditat en clau sobiranista. Parlem de la proposta verbalitzada per la pròpia candidata a l’alcaldia de realitzar una consulta sobre si Barcelona s’ha d’adherir o no a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Des de l’òptica independentista, a primer cop d’ull ens pot semblar una declaració per sortir del pas i no mullar-se gaire. Però pensem-hi una mica… què passaria si Barcelona en Comú guanyés les eleccions i s’atrevís a fer realitat la idea?

1,6 milions de catalans cridats a les urnes

Pensem-hi bé. Plantejar una consulta sobre l’adhesió a l’AMI en una ciutat d’1,6 milions d’habitants no és una qüestió menor. No es tracta, certament, d’una consulta específica sobre la independència. Es tractaria de preguntar als ciutadans si estan a favor o no que el seu municipi s’integri en una associació que treballa per la independència. Però no cal dir que, en cas de realitzar-se, la consulta tindria un gran impacte polític, social i mediàtic. Si es fes amb posterioritat a les eleccions del 27S, afegiria pes democràtic al procés sobiranista i serviria per mantenir viu el procés (o el processisme). La caverna espanyolista entraria en implosió i el Govern de Rajoy activaria tots els ressorts legals per impedir-ho, amb l’argument que en realitat no s’està preguntant sobre l’adhesió a una associació de municipis, sinó sobre la independència en sí. Passa, però, que l’Estat podria tenir un petit problema: és possible que, en aquest cas, la consulta sigui del tot legal.

Si l’Ajuntament de Barcelona recorre a la llei de consultes no referendàries aprovada el passat octubre per tirar endavant la iniciativa podria trobar-se davant d’un atzucac jurídic. La llei permet als Ajuntaments convocar consultes sense permís de l’estat, i la part que fa referència als ens locals tècnicament no està suspesa pel Tribunal Constitucional. Però la sentència del TC deixava oberta la possibilitat d’anul·lar tot aspecte de la llei que pugui servir per realitzar una consulta d’àmbit general. Encara que no fos consulta, sinó un procés participatiu, el projecte tindria molts números per acabar o suspès o davaluat. El precedent del 9N i del “nou 9N” així ho fan pensar.

La Carta Municipal i les normes de participació de l’Ajuntament permeten vehicular la consulta

Tot i això, l’Ajuntament de Barcelona tindria una altra opció per saltar aquesta paret: recórrer a les competències que li atorga la Carta Municipal de Barcelona en matèria de consultes ciutadanes. La Carta Municipal, impulsada en el seu dia per Pasqual Maragall contra vent i marea, és una llei plenament vigent. Aprovada el 1998, dota el consistori d’un ampli marc d’atribucions i contempla que l’Ajuntament podrà demanar l’opinió dels ciutadans en matèries de la seva competència. Preguntar sobre la independència no entra dins d’aquest marc, però preguntar a la ciutadania sobre si el consistori ha d’adherir-se o no a una entitat o associació, sí. Paradoxes de la vida: aquesta mateixa normativa la va fer servir l’alcalde Jordi Hereu per impulsar la fallida consulta de la Diagonal de l’any 2010. La consulta sobre l’AMI, això sí, caldria organitzar-la un pèl millor.

Entrant al detall, de la Carta en deriven les Normes Reguladores de Participació Ciutadana aprovades per l’Ajuntament l’any 2002. L’article 28 d’aquest normativa regula la celebració de les anomenades consultes ciutadanes, que es diferencien de la resta de consultes perquè no es crida a participar a tot el cos electoral (només als empadronats majors de 16 anys) i perque no es tractaria d’una consulta de resposta tancada entre el sí i el no (caldria triar entre diverses opcions, igual que ja va passar amb el procés participatiu del nou 9N, en que a part del sí i el no hi havia l’opció “altres”). Per tirar-ho endavant cal el suport de dues terceres parts del consell plenari. No cal l’aprovació del Govern espanyol ni de la Generalitat.

No cal dir que, si la iniciativa tira endavant, jurídicament ens mourem en terreny pantanós. És molt possible que hi hagués un nou recurs al Constitucional ie ns tornessim a trobar en una situació similar al 9N. Caldria valorar políticament si això és o no un bon escenari. A l’hora, cal tenir en compte que la Delegació del Govern espanyol a Catalunya ja ha intentat impugnar judicialment l’adhesió d’alguns ajuntaments a l’AMI, per exemple, en el cas de la localitat gironina de Mont-ras. Algú imagina que Llanos de Luna es quedaria tan tranquil·la mentre Ada Colau, és d’esperar que amb el suport de CiU, ERC i la CUP, organitza una consulta amb urnes i paperetes sobre si 1,6 milions de barcelonins estan a favor d’adherir-se a una entitat que promou activament la independència? El conflicte democràtic estaria servit i el món ens tornaria a mirar. Més que això: depenent de com es desenvolupés tot plegat, no seria estrany que Colau s’acabés trobant en una situació semblant a la d’Artur Mas el passat novembre. Desobeir o acatar. Quines coses que té la història.

Xavier Trias, baluard del sobiranisme?

Per tot plegat, els sobiranistes amb seny haurien de concloure que titllar Colau d’unionista és ser molt curt de vista. I, a més, té un punt ridícul si contrastem l’acusació contra l’exportaveu de la PAH amb la tebior en la matèria del seu principal opositor i en teoria baluard del sobiranisme a la capital, l’alcalde Xavier Trias. De fet, pensem-hi un moment: algú s’imagina l’actual alcalde promovent una consulta sobre l’AMI com la que diu que promourà Ada Colau? Algú s’imagina Trias desafiant l’Estat i forçant la legalitat per donar veu a la ciutadania? Més aviat al contrari: el mateix Trias ha contradit Artur Mas, dient que no li convé centrar la campanya en la qüestió sobiranista. L’alcalde se sent extremadament incòmode amb aquesta qüestió. El document que ha acabat signant com a compromís amb l’ANC, segons informava el diari Ara, no és el mateix que han firmat la resta d’alcaldes de CiU i ERC: no fa cap referència a la República catalana ni tampoc a que els regidors de la seva candidatura prenguin part de l’assemblea de càrrecs electes que l’entitat creu que s’hauria de crear en cas que l’Estat suspengués la Generalitat. En el debat d’alcaldables de BTV i la FAVB, Trias va esquivar la qüestió nacional fins i tot en el seu discurs final. Només Alfred Bosch i Alberto Fernández Díaz hi van fer referència de forma nítida.

Barcelona en Comú, si realment vol tenir opcions d’aspirar a l’alcaldia, hauria de tenir clara aquesta debilitat de l’alcalde. És una bona estratègia que Colau porti Pablo Iglesias a Nou Barris, perquè es tracta d’un districte simbòlic i clau per captar l’electorat al que vol aspirar. Però si vol guanyar, no només s’haurà d’imposar a la perifèria, sinó que, com el PSC dels millors anys, també ho haurà de fer al centre: a Gràcia, l’Eixample o a Sants. I en aquests barris, Iglesias probablement no suma gaire. Un detall: el proper dimecres, a la Plaça de la Virreina, Colau compartirà cartell amb Teresa Forcades del Procés Constituent. Serà una cita rellevant en aquest sentit.

Des del punt de vista de l’independentista de tota la vida (ITV), probablement les propostes de Barcelona en Comú no facin ni fred ni calor. I és cert que aquesta formació inclou persones contràries a la independència, o que senzillament no el consideren aquesta qüestió una prioritat. Però en cap cas és així en el nucli impulsor de Guanyem, on gent com Gerardo Pisarello o Jaume Asens tenen un paper rellevant. Els sobiranistes de Guanyem, però, s’allunyen de les formes del típic ITV, entre d’altres coses perquè a Barcelona aquest perfil sempre ha estat minoritari i amb poc pes social. Una qüestió que l’”independentisme autèntic” mai ha acabat d’entendre i que, de vegades, genera tensions i conflictes que no duen enlloc.

Queden encara molts dies de campanya i molts indecisos. Trias és clar favorit, Barcelona en Comú ho té molt complicat, però tot i això, la partida està més oberta que mai. A Sant Jaume hi ha nervis. Maig pot ser un mes important.