Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La gran batalla de l’independentisme: hiperventilats contra traïdors

18/06/2018 | 19:16

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb els presidents del Parlament i del Govern, Roger Torrent i Quim Torra, durant l’assemblea d’Òmnium. Foto: Bernat Vilaró / ACN

L’independentisme passa els moments més complicats des de l’1 d’octubre. I, en aquesta ocasió, el problema no és (només) l’Estat espanyol. El problema és intern. La ressaca de la ‘tardor calenta’ del 2017 està sent molt dura. La factura és tan elevada com, per a molts, imprevista: presó, refugiats polítics, processos judicials… I el que és pitjor: s’estén un clima de frustració i d’engany entre una part de la parròquia. Ho va dir fins i tot la consellera Clara Ponsatí: “Jugàvem al pòquer i anàvem de ‘farol'”.

No hi ha una diagnosi compartida de què va fallar a l’octubre del 2017. Per a uns, la correlació de forces. Per a d’altres, el capteniment de la classe política. En aquesta pluralitat d’interpretacions hi ha l’arrel de la fractura. Públicament no se’n parla: el sobiranisme ha convertit la unitat en una mena de ‘mantra’ i ningú no vol aparèixer com el responsable d’esquerdar-la. Però cada cop les divergències són més explícites. Qualsevol espurna ho pot fer esclatar tot. Podem ser a les portes d’una guerra civil. No és només una pugna partidista: és, sobretot, una qüestió ideològica i estratègica.

ERC i Junts per Catalunya: enemics íntims

De portes enfora, ERC i Junts per Catalunya són aliats i comparteixen Govern. De portes endins, la relació cada cop és més dolenta. Quan hi ha hagut un objectiu comú a l’horitzó (per exemple, el referèndum de l’1-0), els republicans i els neoconvergents han guardat les formes. Però ara aquest objectiu ja no existeix. Quin és el programa del Govern que comparteixen ambdues formacions? “Fer República”, un concepte que ningú no té gaire clar què vol dir.

En el seu dia, davant la impossibilitat de complir la promesa de la “independència en 18 mesos” de les eleccions plebiscitàries del 27-S, Carles Puigdemont va recuperar la idea del referèndum unilateral (tot i que Junts pel Sí i una gran part dels creadors d’opinió de l’independentisme n’havien renegat pocs mesos abans perquè el 27-S ja havia sigut, deien, el referèndum definitiu). Ara com ara, però, no hi ha cap horitzó com aquest. La restitució promesa per Puigdemont ha resultat impossible –ERC ja ho va veure clar al novembre passat: el seu discurs realista enfront del legitimisme ‘juntaire’ va ser, segons alguns analistes, una de les causes que quedés per sota de JxCat en les eleccions del 21-D.

ERC i Convergència mai no han tingut una bona relació. La CiU d’Artur Mas va interpretar l’aposta d’ERC pel tripartit com una traïció imperdonable. ERC va patir en les seves carns una duríssima campanya de descrèdit per part de l’antiga CiU. En una fase recent, els republicans s’han sentit utilitzats per la vella Convergència en els seus múltiples intents de refundació. ERC es veia a si mateixa com a nou partit hegemònic del sobiranisme, però de moment no ha pogut ser. Com ha dit l’intrèpid periodista Guillem Martínez, és el partit amb més mala sort de la història.

Munté, Junqueras i Puigdemont al Parlament. Foto: Rafa Garrido / ACN

La pregunta sense resposta del 28-0

La relació entre els uns i els altres s’ha enverinat encara més des de l’octubre. Encara hi ha moltes coses que no s’han explicat. Hi ha algunes preguntes sense resposta. La més important és aquesta: per què Puigdemont, en un gest que pocs esperaven i ningú no havia verbalitzat, se’n va del país el 28 d’octubre i, en canvi, Oriol Junqueras decideix quedar-s’hi? Ningú del Govern, ni d’ERC ni de Junts per Catalunya, ha donat una explicació convincent sobre això. Sabia Junqueras que Puigdemont marxava? Per què alguns consellers van anar treballar el dilluns (per exemple, Josep Rull) mentre d’altres ja eren a Brussel·les? La decisió que alguns s’hi quedessin i d’altres es refugiessin a Bèlgica la va prendre de forma col·lectiva i conscient la totalitat del Govern?

La relació entre Junqueras i Puigdemont va arribar a un punt de no retorn durant aquells dies. No han mantingut pràcticament cap tipus de contacte des de llavors. Hi influeix, evidentment, la seva situació personal. Però, quan se li pregunta pel tema, Junqueras esquiva la qüestió: “No és el moment de retrets. No toca i no en vull fer cap. Sort i encerts a tots. Tothom té els seus motius”.

La designació de Quim Torra com a president per part de Puigdemont és l’estocada final. Torra és un candidat sense cap atractiu per a ERC. Representa ideològicament aquell independentisme de ‘pit i collons’ del vell Reagrupament de Joan Carretero, amb unes formes nacionalistes que incomoden profundament els republicans.

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, i el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, en un acte del partit. Foto: Bernat Vilaró / ACN

Divergències estratègiques profundes

Però les divergències no són només entre partits. També són profundament estratègiques. Podríem dir que s’estan configurant dues famílies dins de l’independentisme. Tothom coincideix en el fet que l’1-0 va ser una fita històrica. A partir d’aquí, les opinions divergeixen. D’una banda, hi ha els qui consideren que la correlació de forces no va permetre anar més enllà d’una declaració simbòlica d’independència i que el que ara cal és preparar “un nou embat” amb l’Estat. De l’altra, els qui creuen que el 27-0 el que va faltar va ser valentia política i que caldria seguir insistint en vies exclusivament unilaterals. Als ulls dels primers, els segons són uns hiperventilats sense connexió amb la realitat. Als ulls dels segons, els primers són poc més que uns traïdors. ‘Traïdor’ i ‘hiperventilat’ poden ser les paraules de moda en la nova temporada del procés.

La CUP s’ha alineat en gran mesura amb el relat que afirma que la classe política no va fer ús de la força acumulada durant les mobilitzacions de l’1 i el 3 d’octubre. Ho va explicar Julià de Jòdar en aquesta entrevista, i Benet Salellas ho va escriure en aquest article a CRÍTIC. ERC, en canvi, figura entre els qui s’han mostrat més partidaris de reconduir l’estratègia. D’això va la pròxima Conferència Nacional del partit, en què s’ha presentat una ponència que obre les portes a altres opcions més enllà de la via exclusivament unilateral. Enfront del discurs més identitarista de Torra, ERC proposa veus com la de Joan Manuel Tresserras, que, sense figurar en la primera línia dirigent, ha tingut un paper important en el dibuix intel·lectual de la nova estratègia.

Mentrestant, el món convergent navega (hi ha qui diria que sense brúixola) entre el pragmatisme del PDeCAT de Marta Pascal i els impulsos més unilateralistes d’un Puigdemont que segueix atent a com acabi la seva situació judicial a Alemanya. La relació entre els dos espais no és senzilla: com a prova, la tensió generada arran de la decisió de la direcció del PDeCat de presentar-se amb la marca ‘Junts per Catalunya’ a les eleccions municipals, que ja ha estat contestada per persones rellevants del nucli puigdemontista com Agustí Colomines. En el front explícitament rupturista, més enllà de la CUP, sembla que s’hi està ubicant l’Assemblea Nacional Catalana. La nova presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, que prové de l’entorn de l’antiga Solidaritat, s’ha alineat amb els discursos més contundents (aquest cap de setmana ha advertit Torra d’una possible traïció). Òmnium, en canvi, s’ha situat en un discurs menys contundent.

Jordi Graupera en la presentació de la seva proposta Barcelona és Capital. Foto: Aleix Freixas / ACN

Les municipals: llista unitària o llistes unitàries?

La fractura entre les diferents visions de l’independentisme pot fer-se especialment explícita a l’hora d’afrontar el debat estratègic sobre les pròximes municipals, en especial a Barcelona. La proposta d’una llista unitària de l’independentisme a la capital, impulsada inicialment pel filòsof i col·laborador en diversos mitjans de comunicació Jordi Graupera, serà un dels tensors de la situació. ERC en recela, la CUP fa veure que no va amb ella, però l’independentisme més irredemptista hi apostarà fort. L’objectiu de desbancar Ada Colau i els Comuns de l’alcaldia és una de les màximes prioritats de la dreta sobiranista en totes les seves expressions.

ERC no vol la llista unitària, ni a Barcelona ni enlloc. Els republicans veuen les municipals com una oportunitat per teixir aliances que trenquin una política de blocs que creuen que limita massa el camp d’acció. ERC voldria –en especial a la capital– articular candidatures d’esquerres i independentistes àmplies, amb presència de la societat civil, però liderades per candidats d’ERC o independents afins (a Barcelona, el candidat d’ERC és, ja a hores d’ara, Alfred Bosch, amb un perfil consolidat que no defuig la confrontació amb Colau i els Comuns).

El món de la vella Convergència vol una llista unitària per a Barcelona. Però una altra cosa és que vulgui la llista unitària que proposa Graupera. El PDeCAT voldria, probablement, que l’experiment l’encapçalés algú com Ferran Mascarell, sobiranista però amb un perfil més moderat en l’eix nacional, i amb un discurs competitiu sobre el model de ciutat. Mascarell, a diferència d’altres, té una idea sobre la ciutat. Hi ha un pol d”indepes’ irredemptistes que, en canvi, voldrien una aposta més clara d’oposició als Comuns com la que representa Graupera: confrontació a les xarxes i discurs dur.

Per tot plegat, és possible que, si no hi ha llista unitària a Barcelona, al final acabi havent-hi no una, sinó quatre llistes: la que s’aglutini entorn del PDeCAT/Junts per Barcelona, la que giri entorn d’ERC, la que proposi la CUP, i, depèn de com, la que pugui articular-se entorn de la figura de Graupera (Demòcrates, que té un regidor al consistori que podria ser la pista d’aterratge de la candidatura: Graupera té ara com ara molt mala relació amb el món convergent clàssic).

Cap a un nou populisme ‘indepe’?

La reconfiguració interna de l’espai independentista no s’atura. Però de teló de fons, mentre la pugna s’aguditza, apareix un discurs que assenyala que “els polítics” i “els partits” són el principal mal del moviment. La consellera Ponsatí, tot i la seva reflexió sobre el pòquer i els ‘farols’, és aclamada a les xarxes pels ‘indepes’ més irredemptistes pels seus arguments “contra el partidisme”. “Hem de posar contra les cordes les nostres forces polítiques i desemmascarar el partidisme que ha estat la gran debilitat que ens ha portat a la derrota després d’una gran victòria de l’1 d’octubre”, va dir. I, tot seguit, va donar suport a la proposta de primàries obertes per a les municipals de Barcelona. No és l’únic discurs en aquesta línia. Podria estar-se configurant un populisme antipolític, ara en clau ‘indepe’? Sentirem el “No ens representen” i “Que se’n vagin tots” a la pròxima ‘mani’ de l’Onze de Setembre?

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies