12/01/2015 | 16:00
Una de les més cèlebres sentències de Noam Chomsky és la que diu que si no estem a favor de la llibertat d’expressió d’aquells a qui menyspreem, vol dir que no estem a favor de la llibertat d’expressió en cap cas. La cita de Chomsky ve a tomb per la defensa a ultrança d’aquest dret que hem escoltat els darrers dies en boca dels principals líders occidentals arran de l’abominable atemptat contra Charlie Hebdo. Unes declaracions en molts casos carregades d’hipocresia: com bé recordava la Directa, la capçalera de la manifestació d’ahir a París comptava amb la presència d’un seguit de polítics que no s’han caracteritzat precisament pel respecte escrupulós a la llibertat de pensament. El dibuixant i col·laborador de Charlie Hebdo Willem ho resumia a la seva manera: “Alguns dels nous amics de Charlie Hebdo em fan vomitar”.
També a Catalunya i a l’Estat espanyol han aparegut nombrosos nous amics de Charlie Hebdo que tenen un concepte prou selectiu sobre al llibertat d’expressió: bàsicament, hi estan a favor sempre i quan convingui als seus interessos. Ironies del destí, la tragèdia ha coincidit en el temps amb la imputació de l’humorista Facu Díaz per part de l’Audiència Nacional, per un gag en què emulava la dissolució del PP com si fos un grup terrorista. No cal dir que els mateixos polítics del PP que han sortit en tromba amb el ‘Je suis Charlie’ han carregat fort contra Díaz.
El cas de Facu Díaz no és una anècdota, sinó una norma desgraciadament habitual. N’hi ha molts d’altres. A Catalunya, un cas recent que ha demostrat els límits més aviat curts de la llibertat d’expressió és la censura del programa Bestiari Il·lustrat, presentat per Bibiana Ballbè, arran d’una entrevista emesa l’octubre de 2012 en què el radiofònic Jaïr Domínguez simulava disparar amb una pistola contra retrats de Joan Carles de Borbó, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el Príncep Carles d’Anglaterra. Domínguez i Ballbé van ser acusats d’injúries a la corona per l’Audiència Nacional i posteriorment absolts, però la directora del programa, Mai Balaguer, va veure’s forçada a dimitir, i el programa va caure de la graella. El Govern català, en boca de Francesc Homs, va reprovar durament l’espai: “És evident que es pot parlar de tot al nostre país, que es pot discutir de tot, que es pot criticar absolutament tot, però des del Govern creiem que hi ha una línia vermella, que és quan, en l’exercici de la llibertat d’expressió, es remet a la violència física d’una manera explícita”.
A Vimeo encara es po veure el vídeo del programa (els trets són al minut 19).
‘Je suis Charlie’ però ‘Je ne suis pas El Jueves’
La monarquia ha estat tradicionalment un tema intocable als mitjans, tot i que durant els darrers anys, arran dels escàndols de corrupció i el processament del a Infanta, sembla ser que s’ha obert –en part- aquest vedat. Malgrat això, fa només mig any que una sèrie de destacats dibuixants de la revista El Jueves dimitien per la censura de l’editorial RBA a una portada –d’altra banda, bastant inofensiva– sobre l’abdicació del Rei. El mateix grup de dibuixants fundava poc després la revista Orgullo y Satisfacción. L’any 2007, havia estat la justícia espanyola qui havia ordenat el segrest de la publciació per una explícita portada amb els llavors prínceps Felip i Letizia mantenint relacions sexuals. Els autors de la portada van ser multats amb 3.000 euros per injúries a la corona. Je suis Charlie, però Je ne suis pas El Jueves.
El PP i CiU, contra Polònia
També ha patit nombroses pressions el programa Polònia de TV3. El darrer episodi es va produir després del 9N amb l’emissió del gag de Mariano Rajoy caracteritzat com Hitler a El Hundimiento, que va valer crítiques de PP i Ciutadans.
Però també hi ha hagut crítiques des de l’òrbita del nacionalisme conservador. Josep Antoni Duran i Lleida ha tingut sempre el programa en el focus de les seves crítiques, sobretot arran de les paròdies del Papa Razinger (“s’atreveixen amb ell però no toquen a l’Islam“) . Duran mai no ha estalviat crítiques a Polònia, un programa que consdiera que “aplana el camí a ERC cap al poder”. El cert, però és que el polític democristià també ha carregat contra programes com Infidels o fins i tot Bola de Drac, pels valors que transmeten. En un altre sentit, Oriol Pujol també va criticar Polònia en considerar que la paròdia de Franco “feia més dolç el dictador”.
Rubianes i la unitat d’Espanya: “me suda la polla”
Si posem el focus sobre els comediants, probablement el cas més destacat sigui el de l’enyorat Pepe Rubianes, processat per unes declaracions sobre la unitat d’Espanya l’any 2006 (“me suda la polla por delante y por detrás”). No hi ha constància que en aquell moment els líders polítics espanyols i catalans (ni de la dreta ni de l’esquerra tradicionals) sortissin en tromba en defensa del còmic. Les declaracions, malgrat els matisos posteriors, li van valer censura directa d’un dels seus especatcles.
Bombes de l’extrema dreta: de Leo Bassi a ‘El Papus’
Per les seva similitud amb el cas de Charlie Hebdo, cal recordar també els atacs de l’extrema dreta catòlica contra Leo Bassi. Media.cat recordava el cas de Leo Bassi, que el 2006 va ser objecte d’un intenta d’atemptat amb bomba a Madrid arran del seu espectacle La revelación, on criticava l’esglèsia catòlica. No hauria estat la primera vegada que els ultres catòlics atemptessin contra la llibertat de premsa: en la memòria col·lectiva resta encara l’atemptat contra el setmanari satíric El Papus, que causà la mort del porter de l’edfici, Juan Peñalver. Tot plegat, durant la pacífica i modèlica Transició.
