17/11/2014 | 07:00
El procés participatiu del 9N ha estat llegit com un gran èxit del sobiranisme. I és cert: que 2,3 milions de persones en prenguessin part malgrat la prohibició del Tribunal Constitucional, la precarietat logística de la convocatòria i campanya de la por llançada pels la gran majoria dels mitjans de Madrid ha de ser considerat un èxit sense discussió. Ara bé: Pot l’independentisme cantar victòria amb el resultat de diumenge? Això ja no està tan clar. De fet, un anàlisi una mica acurat permet constatar que els partidaris de l’estat independent farien bé de defugir els discursos triomfalistes.
En el procés participatiu del 9N en van prendre part un 2,3 milions de persones, de les quals 1.861.753 van votar a favor del ‘sí-sí’, 232.182 van triar l’opció del ‘si-no’ i 104.772 la del ‘no’. Es pot deduir, doncs, que la major part de ciutadans contraris a la independència van decidir no prendre’n part. Què passaria amb aquest resultat en un referèndum “de debò”, amb un cens com l’habitual en d’altres conteses i en què els partidaris del ‘no’ també se sentissin interpel·lats? Veiem-ho.
El ‘sí-sí’ necessita entre 200.000 i 300.000 vots més per guanyar
El cens de les eleccions autonòmiques de 2012 s’elevava fins als 5,4 milions de persones. Si prenem com a base una participació similar a la d’Escòcia –el politòleg Jordi Muñoz, que gairebé va “clavar” en els seus pronòstics la participació del 9N, explica que seria lògic que rondés el 80% de l’electorat– això voldria dir que hi votarien 4,32 milions de catalans, gairebé el doble que el 9N. És d’esperar que la majoria d’aquests nous electors es decantarien pel ‘no’. Quin efecte generaria això en el resultat? Per calcular-ho, cal tenir en compte que en la majoria de processos electorals hi ha de mitjana un 5% de vot blanc o nul. Això ens deixaria amb uns 4.100.000 vots a repartir entre sí-sí, si-no i no. Per guanyar el referèndum amb més d’un 50% dels sufragis el sí-sí hauria d’enfilar-se per damunt dels 2,05 milions de vots, el que suposa mobilitzar com a mínim 200.000 suports més dels que va recollir el 9 de novembre. Potser més, si tenim en compte que en aquest hipotètic referèndum “de debò” molt probablement no hi podrien participar els menors de 18 anys ni els immigrants residents, com va ser el cas del procés participatiu del 9N. Per anar sobre segur, els partidaris de la independència haurien de mobilitzar entre 250.000 i 300.000 partidaris més, o el que és el mateix, aconseguir que entre el 13% i el 15% dels nous votants que acudeixin a les urnes es decantin pel sí-sí. A més, tots els que ho van fer el 9N haurien de seguir fidels a la seva aposta.
És possible que l’independentisme sigui capaç de captar 300.000 partidaris més? És d’esperar que si es fa un referèndum “de debò” hi hagi un debat real. Això pot afavorir als partidaris del no –que ara com ara estan parapetats darrere el discurs de la por– però també als del sí-sí –perquè la independència serà percebuda com un projecte plausible i no com una utopia–. Al mateix temps, també és possible que una porció significativa del ‘sí-sí’ al 9N hagi de ser interpretat en clau de càstig al PP, i no com una aposta independentista sense marxa enrere. També és un misteri que passaria amb el sí-no, una opció per la que el 9N gairebé ningú va fer campanya –més enllà dels pronunciaments públics d’Herrera i Duran– i que tot i això va fer un resultat més que correcte, sobretot en localitats metropolitanes. Creixeria el sí-no en un referèndum vinculant? O els federalistes acabarien apostant per la independència en plantejar-se com una opció viable?
Hi ha partit, però no està guanyat
Cal posar aquestes xifres en quarentena: tot plegat és una hipòtesi sotmesa a múltiples variables impredictibles. En tot cas, les enquestes indiquen que el suport a la independència, després d’un lustre d’ascensos molt marcats a partir de la sentència del TC, s’està estabilitzant. No es desinfla com alguns havien pronosticat, però tampoc creix més. La darrera onada del Baròmetre del CEO (a l’octubre de 2014) assenyalava que un 49,4% dels catalans estaria a favor del sí-sí, xifra similar al Baròmetre d’abril. L’independentisme, durant els pròxims temps, haurà de fer feina entre els indecisos, i això vol dir incidir especialment en aquells que hi podrien donar suport si perceben el procés com a regenerador i propulsor de canvis socials. En aquest sentit, anar a redós de la dinàmica marcada per CiU probablement no sigui una bona estratègia. No cal dir que la irrupció de Podem –que pot acabar representant la primera oferta seriosa de “tercera via” per part de l’Estat espanyol- farà la cosa encara més complexa. Hi ha partit, però no està guanyat ni de bon tros.