Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Pedro Sánchez i el final de la desconnexió

03/06/2018 | 19:52

La investidura de Pedro Sánchez ha suposat un terratrèmol polític. Foto: ACN.

La política espanyola –i, de retruc, també la catalana– ha viscut un autèntic terratrèmol. En menys de vuit dies hem assistit a la caiguda de Mariano Rajoy i a l’articulació d’una majoria parlamentària inèdita en els darrers 40 anys. Pedro Sánchez ha estat investit president amb els vots d’Units Podem, dels Comuns i dels partits sobiranistes i independentistes catalans, valencians i bascos. Un escenari imprevist. Una apocalipsi per a la caverna mediàtica. El pitjor malson de Rajoy i de Rivera. La investidura de Sánchez podria ser un exemple de ‘doctrina del xoc’ decantada cap a l’esquerra. La dreta tasta la seva pròpia medicina. El PP, Ciutadans i els seus altaveus mediàtics han quedat descol·locats.

Però també són molts els que han quedat fora de joc a Catalunya. La investidura de Sánchez ha tingut com a mínim dos efectes col·laterals: el primer i més important: ha suposat un trencament de la política de blocs que ha determinat la política catalana dels últims anys. El segon: la implicació d’ERC i del PDeCAT a l’hora de decantar una majoria a Madrid demostra que la “desconnexió d’Espanya” que alguns havien proclamat era més retòrica que real.

Ni l’independentisme ni l’esquerra catalana no esperen grans coses de Pedro Sánchez. No hi ha grans il·lusions. Aquesta setmana, de fet, potser veurem com el PSC s’acaba aliant amb el PP i Ciutadans per fer fora l’alcaldessa de Guanyem Badalona en Comú, Dolors Sabaté. Però el desallotjament de Rajoy i el cop a Ciutadans han suposat per a molts una alenada d’aire fresc. Cau el Govern que va enviar la policia a reprimir ciutadans indefensos durant el referèndum de l’1 d’octubre. La nova dreta de C’s veu truncades les seves expectatives –ni que sigui momentàniament. I el PSOE arriba a La Moncloa en una situació de gran dependència respecte a les forces d’esquerres i sobiranistes. A la majoria parlamentària que ha investit Sánchez hi ha menys diputats del PSOE que de la resta de formacions que l’han catapultat al Govern.

Quim Torra i Elsa Artadi, els lideratges del món convergent al nou Govern de la Generalitat. Foto: ACN

Junts per Catalunya i el fantasma del tripartit

Suposa la investidura de Pedro Sánchez el final de la política de blocs a Catalunya? Molt probablement, no. ERC i el PDeCAT han cedit els seus vots per investir un Govern del PSOE, fent front comú amb Podem i amb els Comuns. No ha estat un vot a favor de Sánchez, sinó un vot contra Rajoy. Però sí que implica una esmena important a la dinàmica dels últims anys. A Catalunya, durant els darrers temps, els blocs han determinat governs i han condicionat una dinàmica política que ha pivotat sobretot d’acord amb l’eix nacional. No són poques les veus que afirmen que aquesta tendència s’està traslladant també a l’àmbit social, validant el pronòstic que va fer en el seu dia José María Aznar: “Abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya”.

ERC ja havia donat símptomes durant els últims temps de voler trencar la dinàmica dels blocs. Junts per Catalunya i la CUP no havien fet moviments tan explícits en aquesta direcció. Juntaires i cupaires han afrontat la moció amb el peu canviat. Puigdemont i el seu entorn recelaven inicialment a alinear-se amb el grup del PDeCAT al Congrés, encapçalat per Carles Campuzano i més procliu a facilitar un nou Govern del PSOE. L’unilateralisme retòric de l’entorn puigdemontista ha quedat més que matisat amb la investidura de Sánchez.

El nucli ideològic del món convergent veu en el trencament dels blocs motius de preocupació. Si s’obre la veda dels pactes amb el PSC, qui més hi té a perdre és la nova Convergència. La situació és la següent: a La Moncloa acaba d’aterrar-hi un Govern del PSOE amb el suport de l’esquerra i dels sobiranistes. A Barcelona governen els Comuns, a qui el nou escenari permet treballar per aprofundir els acords amb el PSC i amb ERC. La dreta catalana només controla el 50% de la Generalitat i el 20% del pressupost (ERC tindrà sota el seu control les grans àrees d’educació i de sanitat). Té, això sí, la presidència. El botó vermell de la convocatòria electoral.

La gran virtut de l’unilateralisme, des de l’òptica de JxCat, és que dificulta l’articulació de majories que no comptin amb el seu concurs. Hi ha alguns motius per a la preocupació en els nuclis dirigents de la neoconvergència. Hi ha qui torna a veure fantasmes de tripartit. Agustí Colomines, un dels ideòlegs de JxCat, ha verbalitzat algunes coses interessants en aquesta direcció: la moció trampa del PSOE.

La CUP i la traïció dels líders 2.0. Foto: ACN

La CUP i la traïció dels líders 2.0

També la CUP ha afrontat amb el peu canviat la investidura de Sánchez. Els cupaires hi han mostrat una oposició frontal i no han estalviat dures crítiques a ERC i el PDeCAT per donar-hi suport. Però al final, fins i tot Bildu ha votat a favor de la moció de censura de Sánchez. La CUP mira d’erigir-se com a puntal d’un nou relat: la traïció dels líders 2.0. ERC i el PDeCAT han renunciat a implementar els resultats de l’1 d’octubre. No és una qüestió de majories. No és que no siguem pocs. És que els nostres polítics no han estat prou valents. Esmena a la nova Transició. És un relat que pot quallar en determinats espais.

La CUP ve d’unes setmanes molt complexes, després del seu aval a la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat. Però els cupaires no afronten necessàriament un escenari negatiu. Podrien reforçar-se amb els vots independentistes decebuts que interpreten que ERC i JxCat estan renunciant als seus objectius. Aquesta tendència ja començava a visualitzar-se en la darrera enquesta del CEO, on els cupaires doblaven resultats. La CUP sembla haver-ho detectat i dirigeix el seu discurs cap a aquests sectors més irredempts de l’independentisme, de vegades partidaris d’una retòrica patriòtica inflamada. Ja el 21-D hi va haver un vot dubtós entre Puigdemont i la CUP. Un fenomen que encara no s’ha estudiat amb prou atenció.

L’independentisme irredempt no és un espai menor en el si del sobiranisme. La nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, el representa en part. Com a prova, les seves declaracions en què acusa Quim Torra d'”acotar el cap” davant la renúncia a restituir els consellers empresonats o refugiats a l’estranger. Paluzie va ser en el seu moment una persona pròxima a la Solidaritat Catalana per la Independència de Laporta i López Tena. És clar que potser no tots els socis de l’ANC es reconeixen en les paraules de la seva presidenta, però sí els nuclis més incandescents.

La desconnexió no existia

La implicació d’ERC i del PDeCAT per investir Sánchez demostra un altre fet gens menor: la desconnexió no existeix. No hem marxat. No hem guanyat. No som independents. Aquest va ser el discurs dels partits ‘indepes’ després del 27-S, i també després del referèndum de l’1 d’octubre. “Marxem!”, deien. A Espanya no hi ha res a fer. Ja hem desconnectat! El mateix Joan Tardà ho va dir a la tribuna del Congrés durant el fallit debat d’investidura de Pedro Sánchez l’any 2016: “Por suerte, nosotros nos vamos”. ERC, en aquella ocasió, va votar ‘no’ a Sánchez. També Podem i els neoconvergents.

No era veritat. Els sobiranistes catalans no han marxat ni desconnectat. L’independentisme català va representar 1.110.000 vots en les darreres eleccions espanyoles. Si hi sumem els partidaris del dret a l’autodeterminació, representats per la candidatura d’En Comú Podem, la xifra supera els dos milions de vots (superant el 55% del total). Qui podria renunciar a intentar representar tota aquesta gent? Durant molts anys, Convergència havia decantat majories a Madrid. ‘Cuando pintábamos algo en Madrid’, es diu el llibre de l’exdiputat de CiU Josep López de Lerma, en què rememora els anys de la Convergència pujolista i roquista. A partir de l’arrencada del procés, els partits ‘indepes’ semblaven haver dimitit d’aquest camp de batalla. Fins ara.

Per a alguns independentistes, amb Espanya no hi ha res a negociar i qualsevol pacte és sinònim de claudicació. És una posició legítima. La CUP, per exemple, no es presenta a les eleccions espanyoles seguint aquest axioma. És una actitud honesta. Però no té per què ser l’única via de l’independentisme. Fins ara, l’unilateralisme ha marcat l’agenda. Però la independència es pot assolir per l’acció unilateral… o per la via de la negociació. L’independentisme podria intentar esdevenir una peça fonamental per forçar l’Estat a un escenari de negociació ni que sigui gradual.

Durant molt de temps, els partidaris de la unilateralitat han atacat i ridiculitzat la proposta de la via negociada. Però la unilateralitat va mostrar alguns dels seus límits l’1 d’octubre. Hi ha qui potser la segueix defensant, però de forma retòrica, sense explicar què representa avui, amb l’actual correlació de forces, recórrer a aquesta via. Pocs s’atreveixen a parlar clar, com ho va fer al seu dia el mestre d’historiadors Josep Fontana. Tots els camins cap a la independència són molt complexos, i qui vulgui assolir-la faria bé de no tancar-se cap ruta.

Josep Manel Busqueta, economista i pastisser. Foto: Jordi Borràs

Busqueta i l’idealisme abstracte

“Actuar com si la desconnexió amb l’Estat existís ‘de facto’ és d’un idealisme abstracte que no està sostingut pels fets. L’independentisme ha de seguir lliurant la batalla”. La frase és de Josep Manel Busqueta, i la deia en un article de CRÍTIC sobre el posicionament que havien de prendre els partits ‘indepes’ davant de la moció de censura. Busqueta, economista de formació marxista i activista antiglobalitzador, va ser un breu diputat de la CUP en la legislatura del 2015. El seu cap va ser un dels preus que va pagar l’esquerra independentista pel pas al costat d’Artur Mas.

Tres anys després, tot ha canviat molt. Artur Mas ja no hi és. El Govern, amb el suport de Junts pel Sí i de la CUP, va impulsar un referèndum. Molta gent –no solament independentistes– va mobilitzar-se per obrir els col·legis electorals i fer-lo possible. Però, tot i això, no hi ha hagut independència. Hi ha hagut repressió. Hi ha presos polítics catalans a les cel·les d’Estremera, de Soto del Real i d’Alcalá Meco. Hi ha Puigdemont, que diu ser president d’una República a l’exili. Hi ha la CUP, que diu que només cal “implementar la República”. Ara també hi ha Pedro Sánchez. Ja no hi ha Mariano Rajoy.

També hi ha Josep Manel Busqueta, fent de pastisser a Bellpuig.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació