Crític Cerca
Opinió

23/03/2015 | 03:29

Teresa Rodríguez, cap de llista de Podem al Parlament andalús
Teresa Rodríguez, cap de llista de Podem al Parlament andalús

El final del bipartidisme espanyol no començava a Andalusia. Tampoc no ho pronosticaven les enquestes, que donaven a Podem una forquilla d’entre 15 i 22 diputats: finalment, la candidatura encapçalada per Teresa Rodríguez, tot i fer un bon resultat, s’ha quedat a la franja baixa. Tampoc no ha estat espectacular la irrupció de Ciutadans –també en la línia de les enquestes, però per la franja alta– ni ha causat sorpresa l’esfondrament d’IU. El PP treu un resultat pèssim, indicatiu del que pot trobar-se els mesos de maig i de novembre. El PSOE –si més no, una part del PSOE– respira per primer cop en mesos: la corrupció no afecta Susana Díaz, una líder amb gran projecció cridada a tenir un paper molt rellevant en la formació.

Els andalusos segueixen fidels al Partit, en majúscula. Ho han estat al llarg dels darrers 35 anys d’autonomia. Aquest gràfic elaborat per Andrés Medina és demolidor:

CAu73VQWsAIylNs.png-large

Podem, per sota de la millor Esquerra Unida

El resultat d’Andalusia no permet afirmacions categòriques. Pot ser el començament d’un nou cicle polític marcat per l’enfonsament del PP i pel recanvi clàssic del PSOE, o pot ser alguna cosa més. El bipartidisme baixa, però no tant. El PP i el PSOE perden 653.000 vots respecte al 2012. És un bon cop, però en realitat és el PP qui s’enfonsa: el PSOE perd tan sols 129.000 vots. El resultat de Podem és bo, però no és espectacular. Malgrat que les enquestes no pronosticaven un gran èxit, les expectatives eren altes. Rodríguez ha quedat per sota dels millors resultats d’Esquerra Unida. L’any 1994, IU va reunir el 19,31% dels vots i va assolir 20 diputats. El 1986, el 17,2% dels vots i 19 diputats, en una candidatura encapçalada per Julio Anguita. La gran damnificada de la irrupció de Podem és, de fet, IU, que perd 168.000 vots i 7 escons. És la irrupció de Ciutadans per la dreta la que aconsegueix escapçar en part la dinàmica històrica del bipartidisme a Andalusia. Aquest gràfic, basat en aquest altre de David Parreño, és indicatiu. Potser no serà com s’ho imaginaven alguns, però sembla que sí, que alguna cosa comença a canviar.

El bipartidisme a Andalusia | Create infographics

En resum: Podem, sí, però no tant. No és una punxada; tampoc no és un èxit. És l’hora del matís, en un moment en què tot sembla que ha de ser blanc o negre. Les raons per les quals Podem no acaba d’arrencar? N’hi ha de conjunturals, pròpies d’Andalusia i no aplicables a la resta de l’Estat. Aquest article d’’El Plural’, molt dur, n’apunta unes quantes: candidata desconeguda, atacs frontals a Susana Díaz –política molt valorada pels andalusos, incloent-hi el votant de Podem–, poca implantació municipal, improvisació… No era la millor plaça per a Podem. València o Astúries haurien estat figues d’un altre paner. Algú al PSOE la va encertar –i molt– avançant les eleccions.

Dues lectures contradictòries d’Andalusia

D’Andalusia, pel que fa a Podem, se’n poden extreure com a mínim dues lectures. La primera és que la modèstia del resultat reforça els partidaris de la centralitat en la pugna interna del partit: Teresa Rodríguez, militant d’Esquerra Anticapitalista, forma part del nucli més esquerranós de la formació i va destacar com a oposició interna a Pablo Iglesias en el congrés fundacional de Podem. El seu mal resultat, per molt que fos previst, posa les coses més fàcils al nucli dirigent de la Complutense per acabar d’imposar les seves tesis.

Hi ha, però, una altra lectura, potser diametralment oposada: Andalusia demostra que l’estratègia de moderació del discurs de Podem, molt accentuada des del maig de 2014, no recull els seus fruïts. També falla l’estratègia de “fer partit”: la primera aposta per presentar-se en clau autonòmica en solitari no ha reeixit. El PSOE no ha estat castigat en excés, tampoc la participació no ha pujat gaire i l’electorat d’esquerres s’ha fragmentat. Tot plegat podria donar arguments als partidaris que Podem s’integri en fronts més amplis, compartint espai amb Esquerra Unida i els seus referents autonòmics.

La derivada catalana

I això darrer té una derivada catalana important de cara al mes de maig. Els resultats de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona seran clau. Barcelona en Comú no és Podem, però hi ha molt de Podem a Barcelona en Comú. Si Ada Colau guanya l’alcaldia, Podem ho tindrà molt difícil per negar-se a replicar l’experiment en l’àmbit català el pròxim 27 de setembre. No cal dir que ICV i EUiA pressionaran fort en aquesta línia. El problema és que a Catalunya, de moment, no existeix una figura amb ressò mediàtic com la de Colau per aglutinar aquest espai. Alhora, tot el que sigui un resultat no excepcional de Podem a Espanya sembla reforçar el sobiranisme.

Catalunya en Comú, Guanyem Catalunya… La formigueta de la CUP no sembla tan petita després d’Andalusia. Matisos: tot es va fent complicat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació