Quatre coses que haurien de passar perquè la CUP comencés a “capgirar la història”

Les eleccions municipals de maig són molt importants per la CUP. Seran la primera oportunitat per constatar si aquests nous franciscans –com els anomena Enric Juliana– són capaços de capitalitzar els seus dos anys i mig al Parlament. La CUP ha triat com a lema capgirem la història. No és un detall menor: els més veterans hi llegiran una picada d’ullet a una vella cançó d’Inadaptats, petit himne underground de la jovenalla alternativa dels noranta. La dada: Inadaptats és Vilafranca i és Penedès, i de Vilafranca i del Penedès van i venen moltes de les coses importants que passen dins la CUP. Vilafranca, una de les capitals de la Catalunya Nova, bastió històric del que col·loquialment i en clau interna els més vells d’entre els ‘cupaires’ anomenen el ‘front moro’, per allò de la reconquesta. Un altre dia en parlarem més, del ‘front moro’ i dels altres fronts.

La CUP arribarà al maig en un moment bo. Ha guanyat credibilitat davant l’electorat sobiranista arran de la seva gestió del 9N. Ha aconseguit consolidar la imatge de partit alternatiu sense renunciar a jugar en el camp institucional. David Fernàndez, el seu rostre més visible, és el polític més ben valorat del Parlament. Però no tot són flors i violes. A hores d’ara, és una incògnita com afectarà l’emergència de Podem a la formació independentista. L’aposta per articular aliances que superessin la pròpia CUP ha resultat complexa. En algun cas, ha produït ferides profundes. El camí que ha pres la confluència a Barcelona encara fa mal –no només a la CUP. Al mateix temps, la gestió política del procés sobiranista al Parlament la pot haver allunyat de certs espais dels moviments socials no explícitament independentistes. Uns espais, sobretot a la capital i a l’àrea metropolitana, que el 2012 van donar suport a la candidatura de David Fernàndez, però que no posen la independència en un primer pla i no paeixen bé la política d’aliances amb CiU en la qüestió nacional. El pes que tindrà cadascun d’aquests factors el proper 24 de maig és a hores d’ara una incògnita.

Què hauria de passar perquè la CUP superés amb nota l’examen de maig? Quin seria un resultat òptim per als ‘cupaires’? En aquest article apuntem quatre possibles claus.

Superar el 5% dels vots al global de Catalunya

Un possible objectiu seria superar el 5% dels vots en el global de Catalunya. Trencar la barrera del 5% voldria dir entrar per primer cop al club dels partits mitjans. ICV-EUiA, per exemple, el 2011 va assolir el 8,4% dels vots en el global del país. Estem parlant, aproximadament, de 143.000 vots si prenem com a base la participació i el cens electoral de 2011. Aquell any, però, a Catalunya la participació no va ser gaire excepcional (55%). Ara es flaira en l’ambient que pujarà: hi ha molta gent votant-se al damunt. Si fos com al 2003 i la cosa arribés al 61%, estaríem parlant de 162.000 vots.

Són molts o pocs 162.000 vots? Ara la CUP es presentarà a 160 municipis, més del doble que l’any 2011. Hi haurà papereta ‘cupaire’ al 52% de les localitats de més de 5.000 habitants i al 80% de les de més de 20.000. El 75% dels catalans tindran opció de votar la CUP a les pròximes eleccions locals. Si tenim en compte la progressió que ha la CUP des de 2003, veurem que és un repte important, però no inabastable. Mireu aquest gràfic, fet a partir de les dades que aporta el llibre d’Albert Botran ‘Unitat popular. La construcció de la CUP i de l’independentisme d’esquerres’ (El Jonc, 2012).

Hi ha un detallet a tenir en compte: els millors resultats municipals de l’esquerra independentista s’han produït quan ERC i ICV-EUiA, formacions d’electorat limítrof, han anat al a baixa. El 2011, coincidint amb la primera eclosió amb certa força de la CUP, republicans i ecosocialistes estaven KO després de l’experiència del tripartit. Ara la situació és diferent. ERC és una incògnita: fins fa uns mesos era un partit a l’alça, però la gestió del post 9N ha generat certa confusió i les últimes enquestes no li són tan propícies. ICV-EUiA està immersa en el magma de les confluències: pot passar de tot, però és d’esperar que els resultats de Barcelona i altres localitats metropolitanes siguin bons.

Irrompre a la majoria de capitals de comarca i governar alguna ciutat mitjana

Fins ara, l’experiència de govern de la CUP es limita a pobles petits com Viladamat, o a localitats com Arenys de Munt o Celrà, sovint en coalició amb altres partits. Després de la feina municipal dels últims anys, però, per anar bé la CUP hauria de ser capaç d’irrompre a la majoria de capitals de comarca i assolir el govern d’alguna ciutat mitjana. Enguany es presenta a 30 de les 41 capitals del Principat. De moment, l’únic lloc on sembla que hi ha alguna possibilitat de guanyar l’Ajuntament és Berga, on una enquesta de Laboratori Estadístic situava la CUP com a segona força i feia possible una hipotètic acord amb ERC per governar la ciutat.

Dues capitals més on la CUP preveu un resultat notable són Vic i, atenció, Girona. A la capital d’Osona, on la CUP es presentarà amb el Procés Constituent, una enquesta de CiU la situa com a segona força, però les aliances en aquest cas serien molt complexes perquè la relació entre republicans i cupaires no és gens bona. A Girona les expectatives són altes, però la possibilitat de configurar una majoria alternativa a Carles Puigdemont -un tripartit CUP-ERC-ICV-EUiA que posaria els pèls de punta a més d’un entre el Ter i l’Onyar- passaria per combinar un gran resultat de la CUP amb un molt bon paper d’Esquerra, que en les darreres eleccions va perdre la representació a l’Ajuntament precisament arran de la irrupció cupaire. L’opció, doncs, es percep com a molt llunyana.

També s’esperen resultats rellevants en localitats com Vilanova i la Geltrú, d’on és el diputat Quim Arrufat, i és d’esperar que places històriques com Mataró o Vilafranca es mantinguin o millorin. A Sant Cugat del Vallès, una enquesta de CDC assenyala que la CUP conservaria els seus 2 regidors al consistori, tot i l’entrada d’ERC amb cinc regidors. A les comarques gironines la cosa pot anar forta: la CUP presenta 35 candidatures (el doble de 2011), aspira a revalidar alcaldies a Viladamat i Celrà i guanyar-ne de noves. A Ponent, triplicaran candidatures respecte 2011 i la Crida per Lleida, candidatura àmplia que encapçala Pau Juvillà, té moltes possibilitats d’entrar a la paeria. Menys a l’Aran i casos puntuals com Mollerussa, hi haurà candidatura a gairebé totes les capitals, també al Pirineu (la Seu i Sort). Tarragona és plaça més difícil, però hi ha molt bones expectatives a Reus, després de la feina feta pel regidor David Vidal (que repeteix com a cap de llista) en la investigació i denúncia del cas Innova. Entrar a Tarragona és difícil, però tampoc impossible. La CUP també serà a l’Ebre (a Tortosa, però no a Amposta), on fins ara la seva presència era anecdòtica.

Entrar a Barcelona (amb més o menys força, però entrar)

La CUP de Barcelona ha triat per lema ‘Entrem amb força’. No serà fàcil. Barcelona és una plaça difícil per la CUP. Sempre ho ha estat per a l’esquerra independentista. Les municipals de 2011, sense mitjans ni una excessiva implantació, la candidatura encapçalada per Xavi Monge va assolir uns 11.000 vots molt dignes, però que deixaven la CUP lluny de la representació. El resultat, en un moment d’esfondrament d’ICV i ERC i d’eclosió del 15M, no va ser excepcionalment bo. El 2015 podria haver anat diferent, però l’articulació de Barcelona en Comú, amb la figura d’Ada Colau al capdavant, fa més compelx un bon resultat de la CUP. És una incògnita saber si Colau, que compta amb el suport d’ICV-EUiA, Podem i el Procés Constituent, arrossegarà el potencial votant ‘cupaire’, o si per contra, aquest serà fidel a les sigles.

Entrar a Barcelona és difícil, però tampoc hauria de ser un repte impensable. El 2011 el llindar del 5% dels vots va situar-se en les 30.302 paperetes, amb una participació del 53%. La CUP va treure 31.635 vots a Barcelona en les eleccions al Parlament de 2012. Per tant, amb aquesta participació, mantenint o millorant mínimament el resultat podria entrar-hi. El tema, depenent de la participació, està així:  

L’èxit de les aliances a la corona metropolitana

Que a Barcelona no hi hagi hagut confluència no ha de fer oblidar que la CUP ha fet una aposta molt important per trobar-se amb diferents actors el pròxim maig sota un paraigües comú. Al voltant del 30% de les candidatures de la CUP seran coalicions on hi haurà Podem, Procés Constituent, EUiA o Equo. Això és una realitat especialment palpable a la corona metropolitana. Si bé el Baix Llobregat segueix sent un territori molt difícil per la CUP, l’organització aspira a bons resultats al Vallès i al Barcelonès Nord. A Badalona, Guanyem, que agrupa la CUP, Podem i el Procés Constituent, té bones expectatives. A Ripollet, on el referent de la CUP és el COP, la candidatura és amb Podem. Passa el mateix a Santa Coloma de Gramenet (Som Gramenet) o Junts per Barberà.

Enguany hi ha un detall important: les diferents Candidatures Alternatives del Vallès es presentaran amb un paraigua comú amb la CUP: Poble Actiu. Per primer cop, els vots de les CAV computaran amb les CUP pels consells comarcals i, alterta, també a la Diputació de Barcelona. La possibilitat d’obtenir representació a la Diputació pel partit judicial de Barcelona és complexa, però no és remota. L’altre partit judicial on hi hauria possibilitats -molt menors- és Sabadell. En aquesta capital del Vallès, la Crida per Sabadell, que uneix la CUP i la històrica Entesa, compta amb una forta aposta dels moviments socials i té molt bones prespectives.

Sabadell, com sempre, serà important. Un altre dia parlarem de Sabadell.