10/02/2019 | 17:28
Dimarts, 12 de febrer, comença el judici pel referèndum de l’1 d’Octubre. Seran uns mesos d’infart: dosi diària de tribunal en directe rigorós, titulars i portades d’escàndol, moments d’èpica i d’indignació, tertúlies i opinions contundents al matí, a la tarda i al vespre… No podem mesurar encara el xoc emocional que suposarà tot plegat. Veure al banc dels acusats mig Govern de la Generalitat i els Jordis, i ser testimonis en directe de tota l’escenificació del Poder en majúscules –la sala, els jutges, les togues– generarà un impacte social encara impossible de calcular. La sobredosi informativa també pot tenir un efecte pervers: el cansament i la desafecció d’una part de la societat. Hi ha gent a qui no interessa ni el procés ni la independència i no vol saber fins a l’últim detall de tot el judici –tot i que molts s’indignen amb els presos polítics i amb un procés carregat d’anomalies.
En un context de tanta efervescència informativa, de vegades l’escuma de l’actualitat no ens deixa veure els corrents de fons del que realment importa. Això està passant amb quatre aspectes bàsics relacionats amb el judici de l’1-O. Són quatre coses que no s’estan dient (o no s’estan explicant gaire) i que cal tenir presents per entendre què passarà els pròxims mesos.
No hi ha unitat estratègica en les defenses
No hi ha unitat estratègica entre les defenses dels diferents acusats. I aquesta manca d’unitat, en un judici polític, pot ser letal. Entre els lletrats hi ha consciència general que ens trobem davant d’un judici polític. I que això no exclou la necessitat de preparar-lo tècnicament. Però, a partir d’aquí, hi ha matisos. Hi ha qui posa l’accent en la política –per exemple, la defensa de Jordi Cuixart, amb la campanya #joacuso, o la d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva. També van en aquesta línia les defenses de Rull, de Turull i de Jordi Sànchez. Però també hi ha qui aspira a un judici més tècnic, com és el cas de Quim Forn.
L’avui alcaldable de Junts per Catalunya a Barcelona, en el seu escrit de defensa, es desvincula de l’operatiu policial dels Mossos per al referèndum de l’1-O i afirma que no va donar cap instrucció política. De fet, sobta que en l’escrit es faci esment, per exemple, del “referèndum il·legal” per referir-se al ‘1-O (una terminologia que des de l’independentisme no sol emprar-se, pel fet de considerar que la suspensió del Tribunal Constitucional (TC) no equivalia que el referèndum fos il·legal).
També caldrà estar atents al desenvolupament de les defenses de Carme Forcadell –que en el seu escrit també es desvincula de l’organització de l’1-O i remarca que la declaració d’independència del 27-O tenia un caràcter simbòlic–, de Dolors Bassa i d’altres membres del Govern que avui no són a la presó, com l’exconseller de Justícia Carles Mundó o l’exconsellera de Governació Meritxell Borràs. Caldrà veure si aquesta manca d’unitat estratègica s’acaba visualitzant durant el judici, i fins a quin punt les defenses poden entrar en contradiccions.
La dificultat d’articular una mobilització unitària al carrer
Divendres passat es va presentar una campanya de mobilitzacions contra el judici sota el lema “L’autodeterminació no és delicte“. Una campanya ambiciosa, representada en la roda de premsa per veus àmplies com l’exdiputat de la CUP David Fernàndez o la historiadora Anna Sallés. Les accions compten amb el suport d’Òmnium, de l’ANC i dels partits independentistes, i tenen com a punts centrals dues grans manifestacions (a Barcelona el 16 de febrer i a Madrid el 16 de març) i una convocatòria de vaga general el 21 de febrer. Hi haurà carrer.
Però la gestació d’aquest calendari no ha estat senzilla. La vaga general, convocada per la Intersindical-CSC, és una iniciativa que no genera un consens ampli. La convocatòria inicial, prevista per a la setmana passada, va ser suspesa. Al món ‘indepe’ hi ha qui creu que la correlació de forces no garanteix una convocatòria de vaga general exitosa, que només seria possible si comptés amb la complicitat dels sindicats majoritaris (CCOO i la UGT no donen suport a la convocatòria, però sí que van avalar l”aturada de país’ del 3 d’octubre de 2017).
Des de l’independentisme més combatiu es considerava que limitar el calendari de protestes a dues manifestacions era poc engrescador. Els partidaris de la vaga com a eina de lluita assenyalen que la del 8-N de 2017, convocada per la Intersindical en solitari, va tenir un important ressò i impacte.
Al mateix temps, cal tenir en compte també que a l’Estat espanyol les vagues polítiques són prohibides. La Intersindical té obert un procés judicial al Tribunal Suprem arran d’una denúncia de Foment del Treball Nacional contra la convocatòria del 8-N, que formalment –igual que la del 16-F– tenia una motivació de caràcter laboral. La situació del sindicat des del punt de vista legal és delicada. En el cartell que s’ha difós de les mobilitzacions del 16-F no es fa referència al concepte “vaga general”, sinó que simplement hi ha el lema “aturem-ho tot”. Una vaga general sempre ha estat una cosa molt seriosa que no es pot abordar a la lleugera.
Però el que sens dubte és el punt més potent del calendari és la manifestació a Madrid. L’aposta és arriscada i entre els impulsors no tothom té la mateixa idea de com s’ha de desenvolupar. Des d’Òmnium es posa l’accent en el fet que una mobilització a Madrid no pot ser només en clau independentista, i que cal posar l’accent en la defensa dels drets civils. Caldrà veure també si s’hi impliquen els moviments socials i l’esquerra madrilenya (de moment, organitzacions com Podem o IU no hi han donat suport). Una manifestació convocada per entitats ‘indepes’ a Madrid és una proposta d’alt voltatge que generarà una tensió enorme. Ha calculat prou l’independentisme quin objectiu persegueix?
La solitud de Quim Torra i la (no) resposta política a la sentència
El judici centra tota l’atenció política, l’oposició acusa el Govern de governar poc o gens, el Parlament no aprova lleis, i, mentrestant, Quim Torra segueix esperant el seu ‘momentum’ al Palau de la Generalitat. Però l’espera és cada vegada més solitària. La seva figura i gestió no generen consens ja no dins del Govern, sinó dins de Junts per Catalunya. Són diverses les fonts de l’Executiu que apunten a CRÍTIC que, en el si de la Presidència, s’han anat configurant durant els últims mesos dos nuclis diferenciats: un entorn d’Elsa Artadi, consellera de la Presidència, i un altre entorn de Torra. Ara, la possible marxa d’Artadi cap a la ‘batalla de Barcelona’ pot incrementar la solitud del president.
Si Artadi s’incorpora com a número 2 de Forn en la llista de JxCat a Barcelona, s’endurà amb ella col·laboradors rellevants de la Presidència. És més que probable que l’acompanyin el periodista Jaume Clotet –ara director general de Comunicació del Govern i estret col·laborador del nucli d’Artadi– i Josep Rius, fins fa poc cap de l’Oficina del President. Rius, que provenia de l’equip de Forn a l’Ajuntament, és també una persona de confiança de Puigdemont. Entorn de Torra quedarien, com a nucli dur, l’experiodista de ‘Vilaweb’ Pere Cardús i l’experiodista de TV3 Anna Figuera.
La resposta política que es pugui donar a la sentència de l’1-O des de la Generalitat és un misteri. Torra no vol passar a la història com el president traïdor, i per això des del seu entorn s’especula amb la possibilitat d’algun tipus d’acció contundent de resposta a la sentència que impliqués una reactivació de la DUI. Això podria passar per la publicació al ‘Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC)’ dels decrets previstos en la Llei de transitorietat jurídica. Aquest fet generaria de nou un conflicte amb l’Estat, faria saltar pels aires qualsevol via de negociació (pública o subterrània) i implicaria molt probablement un nou 155.
La possibilitat d’un nou escenari de conflicte obert –sense que hi hagi cap garantia que, en aquesta ocasió, hi hagi una resistència organitzada dins de la institució a un nou 155– inquieta els sectors més pragmàtics del Govern. Els fets, de mica en mica, van donant la raó a les veus ‘indepes’ que, valorant l’1-O, recelaven de la DUI (Junqueras deia explícitament dissabte en un article a ‘La Vanguardia’ que el camí cap a la República passava per un referèndum acordat amb l’Estat).
Però Torra no ho veu així: ell és el president que ha de fer efectiu el mandat de l’1-O. Necessita algun tipus d’acció contundent. Perquè, si no… quina és l’alternativa? Més manifestacions? Una nova vaga general? No hi ha, però, unitat d’acció sobre què cal fer amb la sentència i quina ha de ser la reacció. Convocar eleccions? Quin sentit tindria, si totes les enquestes assenyalen un ascens d’ERC i de la CUP i una davallada de JxCat?
L’altra opció que també plana és la d’un possible relleu de Torra: que el president no pugui aguantar la pressió dels fets –o no es vegi amb prou suports per imposar de nou una agenda unilateral– i decideixi plegar. Això no implicaria necessàriament la convocatòria d’eleccions: Torra podria dimitir i el Parlament podria escollir un nou president. Entraríem, però, en un terreny complex, perquè caldria convèncer la CUP d’investir-lo, i potser ni així: cal recordar que, amb els diputats suspesos que no han delegat el vot, l’independentisme no té majoria al Parlament.
Els escenaris postjudici i la importància d’un trasllat a Catalunya
Es parla molt del judici, però no tant del postjudici. Diu l’advocada Anaïs Franquesa que en una sala sempre s’ha de sortir a guanyar. I és per això que l’absolució sempre és una de les possibilitats que cal tenir en compte a l’hora de pensar escenaris futurs per a la sentència de l’1-O. Tot i això, hi ha elements que fan pensar que no es produirà (començant per la mesura de la presó provisional, que seria difícilment justificable ‘a posteriori’ si finalment hi hagués absolució). Així les coses, els advocats de les defenses treballen amb dos escenaris plausibles: una sentència “tova” –és un dir– que podria anar de 5 a 7 anys de presó, on el delicte de rebel·lió perdés pes, i una sentència “dura”, amb una condemna de 15 anys o més de presó.
Un altre element transcendental és que, amb posterioritat al judici, els presos polítics siguin traslladats de nou a Catalunya. La Generalitat gestiona l’àrea de justícia i les presons, i, a partir que hi hagi condemna ferma, mesures com el tercer grau seran en gran part competència seva. Hi ha moltes alternatives a la presó, des del règim obert –dormint al centre– fins a la llibertat condicional a partir del compliment d’un cert grau de condemna.
Però res d’això no serà possible si els presos compleixen la seva condemna en una presó espanyola. Una de les claus del suport dels partits independentistes al PSOE passarà per aquest fet. Hi ha qui dona per fet que el Govern de les tres dretes aplicaria la dispersió “a la basca” als presos catalans. I el compliment de la pena fora de Catalunya faria encara més difícil l’aplicació de mesures alternatives a la presó. Una altra qüestió és un possible indult, molt difícil de plantejar en el cas d’un Govern del PSOE, però implantejable del tot amb un Govern tripartit de dretes.
Els actuals presos polítics poden no ser els últims presos polítics del procés. Altres membres del Govern i de la Mesa del Parlament tenen processos oberts tant al Suprem com a l’Audiència Nacional, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o en jutjats ordinaris –com és el cas de la quilomètrica i obscura causa del Jutjat 13. Dirigents destacats d’ERC com Josep Maria Jové o Lluís Salvadó són en aquests moments al focus de la justícia espanyola. Té prou clar l’independentisme que hi haurà més presos polítics, i que l’1-O no va ser el final de res, sinó l’inici d’una fase repressiva de llarg abast?
