Rosalía i el ‘Palestinewashing’

El concert multitudinari organitzat per Act x Palestine al Palau Sant Jordi ha estat un èxit rotund i una alenada d’aire fresc. En un context social marcat pel desànim i per la desafecció política, el moviment de solidaritat amb Palestina ha aconseguit reunir 16.000 persones en defensa de la cultura i la causa palestina. I no només això: també ha sumat tota una fornada d’artistes d’un gran impacte —de Bad Gyal a Morad o Rosalía, passant per Oques Grasses— disposats a donar la cara per la causa palestina. Quan parlem d’artistes d’aquesta escala, la decisió té costos. En conjunt, el resultat ha estat una demostració de força amb pocs precedents.

El moment més comentat de la jornada, però, va ser l’aparició sorpresa de Rosalía. Els rumors sobre una possible irrupció a l’escenari de l’artista de Sant Esteve Sesrovires s’havien anat intensificant al llarg de les setmanes. Sigui com sigui, Rosalía no va aparèixer al cartell oficial, malgrat que el recital va penjar igualment el “complet”. L’absència del seu nom pot interpretar-se tant com una forma de nedar i guardar la roba com una estratègia de contenció: participar-hi sense monopolitzar l’atenció i evitar que el concert es convertís, sobretot, en una notícia sobre ella. Un cop a l’escenari, a diferència de Morad —que va actuar onejant una bandera palestina— o de Bad Gyal, Rosalía no va fer cap comentari explícit sobre el conflicte i es va limitar a dir que era “un honor ser avui aquí”.

La presència de Rosalía al concert d’Act x Palestine té un valor simbòlic, però sense un posicionament explícit el gest pot quedar en l’ambigüitat

Un cert regust de ‘Palestinewashing’

L’aparició de Rosalía té rellevància perquè a l’artista, a qui sovint s’atribueix una pàtina progressista des de l’icònic tuit de “Fuck Vox”, se li havia retret el silenci davant del genocidi a Palestina. Que una icona de la seva talla decideixi fer acte de presència és significatiu. Ara bé, aquesta intervenció també pot llegir-se com un gest amb un cert regust de Palestinewashing. Es tracta d’un intercanvi comunicatiu de difícil equilibri: el moviment pro Palestina aprofita el reclam global que representa Rosalía, i Rosalía obté una credencial simbòlica davant de la part més polititzada de la seva audiència. Un win-win comunicatiu gens menyspreable en l’era del relat.

El contradictòmetre, però, pot acabar petant si no situem el context complet. Perquè, al mateix temps, la mateixa Rosalía va impulsar una prevenda exclusiva d’entrades per a la seva gira adreçada a clients del Banc Santander. Un Santander que, ai, encapçala de manera reiterada el rànquing de la banca armada espanyola segons els informes periòdics del Centre Delàs. De fet, segons el darrer informe de 2025, el Santander ha invertit en els darrers anys 2.442 milions de dòlars en empreses com Boeing, Rolls-Royce, Leonardo, Day & Zimmermann, Oshkosh Corp i Rheinmetall, fabricants d’armes que han estat exportades a Israel i utilitzades en la seva ofensiva sobre Gaza.

El Santander, la banca armada i Rosalía

El Santander és també un dels actors amb més presència en la indústria musical a l’Estat espanyol, segons explicava eldiario.es en un reportatge. Manté aliances amb discogràfiques, amb Live Nation —promotora líder de concerts, festivals i esdeveniments i propietària de Ticketmaster— i amb festivals com Mad Cool, Latin Grammy o Primavera Sound. La Fundació Primavera Sound, de fet, ha col·laborat en la logística i la producció del concert d’Act x Palestine (constava com a organització a les entrades del recital). I és segurament gràcies al seu abast que el recital ha aconseguit atraure figures d’aquesta talla. 

La vida és surfejar contradiccions, i la gent d’esquerres que aspira a no residual ho sap ben bé. Això no vol dir, però, que aquestes contradiccions no puguin posar-se sobre la taula i debatre’s d’una manera sana. Sense anar més lluny: el concert el va obrir Pep Guardiola, un altre català d’abast global… que, juntament amb l’exfutbolista Sergio Busquets, acaba d’adquirir el 16% de la socimi ASAM, vinculada a la immobiliària Alquiler Seguro. Una societat que ha rebut una multa milionària del Ministeri de Consum per vulnerar els drets dels llogaters. Un fet remarcable, sobretot si tenim en compte que el moviment per l’habitatge a Catalunya s’ha situat al capdavant de les protestes contra el genocidi palestí.

El termòmetre real és què es fa l’endemà del concert, quan toca renunciar a comoditats i assumir costos

Decisions verificables més enllà de l’escenari

El moviment de solidaritat amb Palestina ha d’aspirar a ser una causa massiva i global. I això, inevitablement, implica establir aliances més enllà de la zona de confort. Que músics com Rosalía s’hi sumin s’ha de llegir com una victòria. Però, perquè aquest tipus de gestos deixin de ser washing i es converteixin en compromís, cal que vagin acompanyats de decisions verificables més enllà de l’escenari. Això vol dir revisar —i, si cal, trencar— acords comercials que entren en contradicció frontal amb la causa que es diu defensar; posar condicions ètiques als patrocinis i a la venda d’entrades, i fer transparent qui finança què dins la indústria del directe. 

El termòmetre real és què es fa l’endemà del concert, quan s’apaguen els focus, quan toca renunciar a comoditats, assumir costos i convertir el gest en pràctica sostinguda. L’escenari del Sant Jordi va ser testimoni, de fet, de l’actuació de molts artistes que han convertit aquesta causa en una pràctica sostinguda, no en un gest puntual. Per això cal valorar la feina i el compromís dels que sempre hi són.