Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Terratrèmol a la vista: què passa si la CUP i Junts pel Sí no arriben a cap acord?

29/09/2015 | 08:00

Antonio Baños i Anna Gabriel celebren la nit electoral. Foto: Oriol Clavera
Antonio Baños i Anna Gabriel celebren la nit electoral. Foto: Oriol Clavera

Arriba l’hora de la veritat. Ja vam avisar que estàvem en #UnAnyCrític i els resultats del 27-S no fan més que reafirmar aquesta idea. L’escenari postelectoral és el més endimoniat possible i ens esperen uns mesos d’infart. Per tant, primer consell: molta til·la i penseu dos vegades abans de piular. Amb el Parlament que ha resultat de les denominades eleccions plebiscitàries, la investidura d’Artur Mas requerirà els vots afirmatius dels diputats de la CUP. No n’hi haurà prou amb una abstenció ‘cupaire’ en segona volta: Junts pel Sí té 62 diputats i la resta d’opcions (CUP al marge) en sumen 63. Com a mínim dos diputats de la CUP haurien de votar afirmativament un president de Junts pel Sí (Artur Mas, o qui sigui) per formar un govern independentista. Terratrèmol a la vista. Til·la. Reflexió.

Convergència ho posarà tot en joc per salvar Artur Mas, el seu principal actiu i per a gran part de l’electorat principal referent del procés sobiranista. Mas és el President que va posar les urnes i té una querella de l’Estat per haver-ho fet. Ahir mateix Público explicava que serà citat com a imputat el proper dijous per la consulta del 9-N [Apunt de dimarts al matí: ja ha estat citat]. Com explicarà la CUP que cal prescindir del President imputat per posar les urnes? Si Mas es retira, a Madrid es llegirà com la certificació de la derrota independentista. Al mateix temps, no podem oblidar que Mas és el president de les retallades i el seu partit està tacat per la corrupció i el 3%. Com explicarà la CUP que dóna suport al President del partit de les 16 seus embargades? La situació és molt complexa. Tots aquests elements, simultàniament, són importants i pesaran en la presa de decisions de la CUP i de Junts pel Sí.

Però la realitat és que els equilibris interns en el sí del bloc sobiranista han canviat respecte 2012, i això hauria de motivar a la reflexió. En aquests moments, dins de Junts pel Sí, CDC té 29 escons (més un de Demòcrates de Catalunya). ERC en té 20 (més un de MÉS). A part, hi ha 11 independents de sensibilitats socials diverses. La CUP té deu diputats. Excloent els independents i prenent el global del bloc sobiranista, ERC, MES i CUP sumen 31 diputats. Un més dels que sumen Convergència i DC. És una proporció molt diferent a l’actual composició del bloc CiU+ERC+CUP, en què 50 dels 74 diputats (el 67%) eren de CiU. El sobiranisme ha virat a l’esquerra, malgrat Junts pel Sí. Això hauria de fer reflexionar Convergència i també Artur Mas. El President, en la seva compareixença d’ahir, va deixar clar que ell segueix sent candidat a la presidència de la Generalitat malgrat els mals resultats de Junts pel Sí. Però no va mostrar-se tan rotund com en d’altres ocasions: va dir que la seva continuïtat al càrrec “no és transcendental”. 

La CUP no aguanta la pressió: Mas President… per a fer què?

Què passarà a partir d’ara? Primer escenari. La CUP no aguanta la pressió del ‘Camamilla Party’ i dona suport a un govern de Junts pel Sí amb Mas de President. Això implicaria unes tensions internes difícils de gestionar en el sí de l’esquerra independentista. No es tractaria només de garantir la investidura: la CUP esdevindria el suport parlamentari imprescindible durant la pròxima legislatura. A canvi de què? Es fa difícil pensar que Mas i Convergència puguin assumir les mesures anticapitalistes del programa de la CUP. I sobretot… per a fer què? Això tampoc està clar. Segons la CUP, el plebiscit s’havia de guanyar en vots. En això coincideix amb el ‘Financial Times’. I els independentistes han guanyat en escons, però no han assolit la majoria absoluta de paperetes. Llavors… Quin objectiu tindria aquest Govern? Ahir Antonio Baños deia que el nou executiu no estaria legitimat per tirar endavant una declaració unilateral d’independència. I té raó. Però llavors, quin serà el full ruta? El risc de caure en en l’anomenat ‘processisme’ serà elevat. De moment, però, ja han començat les piulades amistoses.

La CUP aguanta, ERC pressiona i s’investeix un altre President… per a fer què?

Segon escenari. La CUP aposta fort i ERC pressiona dins de Junts pel Sí. Mas i CDC fan un pas enrere i Junts pel Sí proposa un altre candidat que pugui ser assumit per la CUP. Un escenari duríssim per Mas i per Convergència. Per primera vegada perdrien l’hegemonia del procés sobiranista. Sobre aquest escenari planegen diversos dubtes: qui seria el president (o presidenta) de la Generalitat? Necessàriament haurà de ser diputat (o diputada) del Parlament. Ha de ser un o una de les independents? ERC podria apostar per Oriol Junqueras? Quin impacte tindrà això en el sobiranisme cívic? Què faran Òmnium i l’ANC? Molts interrogats, i sobretot, el mateix gran interrogant final que en el primer escenari: investir un altre President que no sigui Mas, per a fer què? Aquí, però, hi hauria una possible resposta. Si Mas no és President i CDC no té l’hegemonia, seria possible obrir treballar en un acord amb Catalunya Sí que es Pot en una clau constituent. Lluís Rabell va obrir la porta durant la campanya electoral a un acord amb ERC i CUP.

No hi ha acord entre CUP i Junts pel Sí: eleccions al febrer

Tercer escenari. CUP i Junts pel Sí no arriben a un acord. Això, ara com ara, no es pot menystenir. Mas es resisteix a fer un pas enrere, i la CUP tampoc cedeix, es generarà una situació de bloqueig similar a la que es va produir al Parlament andalús a principi d’any. A la cambra andalusa, Susana Díaz va ser investida presidenta a la quarta votació, després que Ciutadans canviés el sentit del seu vot. Les eleccions van ser al març però la investidura es va postposar fins després de les municipals, al 24 de maig. Podria ser que a Catalunya passés quelcom semblant, i el debat s’estanqués fins després de les eleccions espanyoles? És una possibilitat a tenir en compte.

Quins serien els límits a nivell de calendari? El Parlament s’ha de constituir el 10 d’octubre. La primera votació per escollir president seria 10 dies després, el 27 d’octubre. En aquesta ocasió Mas hauria de ser investit per majoria absoluta. Si no se’n surt, en segona volta, n’hi hauria prou en majoria simple. Mas hauria de buscar suports per arribar a sumar més diputats que la resta de contendents. Des de la primera votació fallida, el Parlament té dos mesos per escollir un nou president. Es poden fer totes les votacions que siguin necessàries.

Si no s’investeix un President en aquest període, la cambra es dissol al cap de dos mesos i es convoquen noves eleccions automàticament. Això passaria a finals de desembre. Les noves eleccions es convocarien al febrer. Mentrestant, l’actual Govern de Convergència seguiria en funcions. El resultat d’aquesta nova contesa electoral seria imprevisible. Els desacords entre els partits probablement suposarien una desmobilització del vot sobiranista.

Paralitzats fins després del 20-D: i si el PSOE guanya les generals?

Per últim, hi ha un quart escenari que a hores d’ara no està sobre la taula, però que potser començarà a definir-se d’aquí uns mesos, depenent del resultat de les eleccions espanyoles del 20 de desembre. Si es produeix una victòria del PSOE a l’Estat s’obrirà també una possibilitat de negociació. El PSOE no guanyarà les eleccions per majoria absoluta, i probablement necessitarà suports per governar. Caldrà veure què fan Podem i Ciutadans. Però també existeix la possibilitat que un escenari de tímida oberta del règim del 78 a Espanya pugui suposar també l’obertura de l’escenari a Catalunya, a partir d’una abstenció del PSC. Per arribar aquí primer caldria que les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí s’enroquessin molt. I tenint en compte que les eleccions espanyoles són el 20 de desembre, els marges de la negociació s’escruçarien molt. Tanmateix… Acceptaria el PSOE una consulta? Tornariem al fangar de la reforma constitucional? Aquest escenari conté un elevat volum de ‘processisme’.

En tot cas, els resultats del 27-S no són rotunds en cap sentit. Ni l’independentisme sembla legitimitat per dur a terme accions unilaterals, ni els partidaris de l’estatus quo surten victoriosos. Tornem al cap del carrer: això només s’arregla amb un referèndum. I al referèndum l’independentisme només hi arribarà a base de molta persistència. Ho escrivia ahir Xavier Díez: els resultats del 27-S avalen la ruta, però alenteixen el procés. Ja ho deien els zapatistes: anar lents per anar lluny.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació