04/01/2020 | 20:54
La investidura de Pedro Sánchez i la consecució del Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem ha despertat pors atàviques a la dreta. No solament a Espanya, sinó també a Catalunya. La triple dreta de Vox, del PP i de C’s ha esclatat en exabruptes durant la primera sessió del ple d’investidura de Sánchez avui al Congrés. Però també ho han fet els hereus de l’antiga Convergència, Junts per Catalunya. Els neoconvergents eren, no fa pas gaire, el màxim exponent de la transacció política a Madrid amb el PP i el PSOE. Avui, minvats electoralment a les Corts i veient en perill la seva hegemonia històrica a Catalunya, s’han erigit en el màxim referent de l’independentisme més abrandat, amb tics del vell Reagrupament (Torra, president actual de la Generalitat, prové d’aquesta escissió dretana d’ERC).
A l’Estat espanyol, quan les esquerres decideixen fer el seu propi camí al marge del relat que marquen les dretes, aquestes solen respondre sempre agitant les baixes passions: odis, excessos, joc brut i atacs a les xarxes. És una constant en la història d’Espanya i també de Catalunya. L’esquerra catalana ja s’ho coneix bé. Aquesta és la tàctica que va fer servir la vella CiU d’Artur Mas quan el PSC de Maragall va arribar a acords de Govern amb l’ERC de Carod-Rovira i de Puigcercós i la ICV de Joan Saura. La campanya d’assetjament contra el tripartit va ser brutal. Política de terra cremada. Els governs del PSOE són tolerables per a l”establishment’: el que sembla que no és admissible és que les esquerres al marge del PSOE també gestionin el poder, ni que sigui de manera col·legiada amb els socialistes.
La triple dreta espanyola convertirà la pròxima legislatura en un Vietnam polític, mediàtic i judicial
Això és el que espera ara el Govern del PSOE i de Podem. El bloc de la triple dreta espanyola –el PP, Vox i Ciutadans– convertirà la pròxima legislatura en un Vietnam polític, mediàtic i judicial. Les negociacions entre les esquerres i el sobiranisme seran un camp de mines constant durant els pròxims temps, per obra i gràcia d’un poder judicial retrògrad, situat a la dreta de la dreta i difícilment reformable. La resolució de la Junta Electoral Central (JEC) contra Quim Torra ha estat un dels primers esculls a eludir per part de la nova majoria governamental: tot i les pressions de JxCat i de la CUP, ERC ha decidit mantenir-se en l’abstenció i seguir avalant la investidura de Sánchez. Com a mínim avui: els esdeveniments circulen a tanta velocitat que ningú no sap què pot passar demà, diumenge o dilluns. El PP, amb el seu recurs a la JEC, buscava esquerdar la nova majoria governamental: sembla que, de moment, no ho ha aconseguit.
“Investir el carceller”: torna el ‘Camamilla Party’
Però la histèria també ha arribat al camp de la dreta catalana. Des de les files de Junts per Catalunya s’han enarborat acusacions de traïdoria contra ERC pel fet d’abstenir-se en la investidura de Sánchez i d’haver-hi arribat a acords polítics. Les crítiques han estat furibundes. La diputada neoconvergent Aurora Madaula, per exemple, ha acusat ERC d'”investir el carceller”. Opinadors i analistes de l’òrbita de la dreta catalana han blasmat de manera duríssima l’entesa. No cal dir que moltes de les crítiques són legítimes i raonades, però hi ha reaccions que són més pròpies de la fe del convers que no pas d’un independentisme de bases intel·lectuals sòlides. Venen nous dies de glòria per al ‘Camamilla Party’ nostrat.
El cert, però, és que ERC ha decidit per una vegada trencar la síndrome d’Estocolm que massa sovint la lliga a dependre del món convergent. Els republicans van ser sovint incapaços de marcar línia pròpia en moments clau del procés. Cal analitzar encara a fons les raons que van dur els republicans a inhibir-se durant els mesos posteriors al 27-S de 2015, deixant la CUP sola en la seva estratègia de no investir Artur Mas. Esquerra tampoc no va ser capaç de marcar perfil propi després de l’1-O, quan el discurs del legitimisme puigdemontista va robar-los la cartera (i la presidència de la Generalitat) el 21-D passat.
ERC pagarà car haver pres una decisió al marge de la neoconvergència. El Govern català torna a penjar d’un fil
Ara ERC pren una decisió que els neoconvergents no controlen, i ho pagarà car. En un moment en què el Govern de la Generalitat semblava haver encarrilat una entesa amb els Comuns per aprovar pressupostos, de nou tot penja d’un fil.
La CUP, contra la coalició PSOE-Podem
Les crítiques contra la decisió d’ERC ressonen fortes també des del món de la CUP. La CUP s’ha convertit en l’únic partit d’esquerres de l’Estat espanyol que votarà en contra de la investidura de Sánchez. El context d’ascens de l’extrema dreta o l’opció que un partit com Podem o Izquierda Unida entressin al Consell de Ministres no han fet dubtar la CUP ni un segon per canviar el sentit del seu vot cap a una abstenció. Tampoc el fet que l’esquerra ‘abertzale’, referent tradicional dels cupaires, hagi decidit també abstenir-se. En un comunicat, la CUP afirma que l’acord entre ERC i el PSOE “donarà ales a la repressió”, i reforçarà “la deriva centralitzadora de l’Estat”. Una valoració contundent si tenim en compte que qui firma l’acord és un partit amb el president a la presó i la secretària general a l’exili.
Des de l’esquerra dels Comuns s’acusa la CUP d’haver avalat amb els seus vots al Parlament la investidura de dos presidents de Convergència com Torra i Puigdemont, i, en canvi, votar en la seva estrena al Congrés en contra d’un Govern del PSOE en què participen Podem, els Comuns i el PCE. Els suports dels anticapitalistes al Parlament de Catalunya, però, van ser en moments molt excepcionals: el primer va representar el pas al costat d’Artur Mas i la realització de l’1-O, i el segon es va donar en un context de forta repressió de l’Estat. Caldrà veure quin seria el posicionament de la CUP al Parlament si algun dia ERC, el PSC i els Comuns poguessin plantejar una majoria de Govern.
La CUP coincideix ‘de facto’ amb JxCat en la política de desgast contra ERC, un escenari que no li hauria de ser còmode
El posicionament de la CUP l’aboca necessàriament a un marc que no li hauria de ser gens còmode: el de coincidir ‘de facto’ amb Junts per Catalunya en la política de desgast contra ERC. L’esquerra independentista ho tindrà difícil per elaborar una política sense caure en l’independentisme màgic o els relats legitimistes i irredemptistes que envolten el món de JxCat, Puigdemont i Torra. Però en el ‘frame’ ‘indepe’, l’abstenció equival a entrar en el sac dels traïdors, i la CUP ja sap el pa que s’hi dóna en aquest terreny de joc.
El Govern de Sánchez i d’Iglesias no ho tindrà gens fàcil. Bona prova d’això serà l’estret marge amb el qual sortirà elegit. Això, si finalment és investit: caldrà esperar fins a la tarda de dilluns per certificar que no hi haurà sorpreses. Avui s’ha sabut que la diputada de Coalició Canària faria cas omís de la direcció del seu partit i votaria en contra de la investidura. Arrimadas, en el seu discurs, ha apel·lat directament al transfuguisme per evitar la investidura de Sánchez. Seria possible un ‘Tamayazo’ 2.0?
Avui hi ha molta il·lusió a les files de l’esquerra dels Comuns i de Podem, però caldrà veure en què es concreten molts dels punts del programa de Govern. Els recels per la banda d’ERC són igualment obvis. Però el cert és que Sánchez, forçat per l’aritmètica electoral, s’ha vist forçat a corregir el seu discurs i buscar els vots de Podem i d’ERC si vol governar l’Estat. El president en funcions va recuperar la secretaria general del PSOE amb un discurs pròxim a Podem, després va virar cap a Ciutadans, i ara torna a virar cap a Podem i els partits sobiranistes catalans i bascos. Aquesta manca de solidesa, que ‘a priori’ podria despertar recels en els seus aliats, en realitat pot jugar-hi a favor. L’esquerra no ha de confiar en el PSOE, sinó jugar amb habilitat les cartes de les quals disposa en un context de debilitat socialista.
