Crític Cerca
Opinió
Roser Vernet Anguera

Roser Vernet Anguera

Activista social i cultural i filòloga

Aigua

Avancem un capítol del llibre 'Lo mig del món', de Roser Vernet, que acaba de publicar Club Editor; aquests dies en sortegem cinc exemplars entre les persones subscriptores de CRÍTIC

06/09/2023 | 06:00

Naixem amb l’aigua feta miques i mai més no la deixarem de petja, la volem a la vora voreta. Quan i quanta calgui, al nostre antull, sense res a canvi i sense que res canviï. O això mos sembla, o això mos semblava.

L’aigua de la cisterna, pujada fins al replanet on la ferrada, lligada a la cadena rondinaire, s’esperava mentre no era de menester. Un cop a dalt, després de l’ascensió sorollosa i esquitxos de massa plena, amb un pot, la iaia omplia el poal rodanxó i de color negrós, que deixaria damunt d’un plateret exprés a l’ampit de la finestra del perxe, la més fresca de la casa. Aigua fresca i molla per ser beguda, a galet o amb got, quan la set te’n reclamava.

Aguaitar dins de la cisterna era com ficar el cap en una cova humida, fosca, que endevinaves fonda i que no volia ser destorbada. Un misteri de l’aigua, que sabies que havia arribat allí directa del cel i per això lo seu gust tenia alguna cosa d’eteri, tan moll i tan absent. Una aigua amiga. Com la que en lloc d’entaforar-se a la cisterna se quedava feta tollets a la plaça, o feta rierol de fireta per la costereta avall. De la primera en fèiem l’ocasió d’estrenar i ben enfangar les katiuskes sempre massa llustroses. De la segona, obres hidràuliques avant la lettre i sense malícia.

De la que sortia, vinguda per túnels i canonades, de la font de la plaça major —que era de pedra, no com les dels carrers, petites i de ferro i sense cap personalitat—, lo Jaumet se n’omplia les butxaques de la bata d’anar a estudi, fins que sa mare l’arremetia per escofar-lo. L’aigua no es podia malgastar, on s’és vist! Aquest era el veritable motiu de la surra, més que no pas la malesa perpetrada i la dutxa consegüent.

Una aigua lliure, que ni cisternes ni canonades no empresonaven, aigua va!, o això semblava…

Però l’Aigua amb majúscula era sempre la del riu, la Riguera, lo Siurana. Anar-hi era sinònim de festa. Banyar-se als tolls de totes mides i fondàries, de noms propis ben sonors, toll del molí del Coco, del Pantoni, toll del Camperol… i capbussar-s’hi com si de trobar tresors se tractés. Pescar-hi barbs i madrilles i jugar a saltar com ells per la paret de la Presa, que era una mena de cascada d’estar per casa, per casa nostra.

Una aigua lliure, que ni cisternes ni canonades no empresonaven, aigua va!, o això semblava…

Lo nostre riu arroplegava i acollia les aigües, escasses i precioses, de cada barranc, barranquet, riuet i escorriall de fonts de la comarca. Com aquell que crida a fer via, a afegir-se al seguici amb música i ballaruga, fins a l’Ebre i a la mar, que és agraïda i sempre espera. O cap a dins, ben endins de la terra, en aquella mena de mars dolces i de totes mides que intenten amagar l’aigua, que se sap cobejada.

Aquesta aigua cavallera era, com he dit, aigua amiga.

Però a vegades lo cel s’enfurismava i de cop i sobte, amb sarrabastall de trons i llamps, s’obria en canal tot ell i abocava sense contemplacions lo bé de déu d’aigua que hi tenia acumulada. Acostumava a passar quan feia massa dies que no havia obert ni poc ni gaire les aixetes. I aquell bé de déu se tornava malson quan, sense aturador, lo nostre riu se veia desbordat per l’abundor d’aigua marronosa i desmesurada que hi acudia de totes bandes. Des dels barrancs coneguts, des dels camins esdevinguts torrents, des dels bancals que jugaven a ser aprenents de presa, de per tot arreu, com si d’un mar caigut del cel se tractés. L’aigua inundava la terra enduent-se camins, canyars, arbres i algun conreu que no tocava. I ja no mos era amiga. Amb tot, lo padrí Cosme sempre mos deia que, encara que costés de capir, a la nostra terra l’aigua sempre acabava fent bé. I sí, costava de capir.

Amigues o no, totes les aigües no són iguals, com no ho és l’aire ni la claror del sol. De les bromes ja se sap que no n’hi ha dos d’iguals; doncs de l’aigua que traginen, tampoc. I jo, en un país que tot regalima aigua tothora, vaig arribar a enyorar l’aigua escassa i rampelluda. Sí, potser sí que això també costa de capir.

L’aigua és un clam. Un clam que creix a mesura que minva la seua presència

Però l’enyorament més fort no és lo que vius lluny, sinó lo que se t’instal·la a casa quan dia sí dia també veus com aquella aigua lliure i cavallera, escassa, i a vegades fins i tot invisible quan la calor la feia amagar-se davall de les pedres, ja no fa camí pel riu. La Riguera, com una pell de serp resseca, resta allà, tan esblaimada com esmaperduts los canyars, aubes i tamarius de les vores, o la moixonada que fuig. Dels peixos i dels crancs no cal ni parlar-ne.

L’aigua és un clam. Un clam que creix a mesura que minva la seua presència. A mesura que la veus partir. A mesura que sents com s’evapora, amunt amunt en un camí que massa sovint ja no té retorn, per mor d’aquest sol d’injustícia que ja no la deixa escolar-se terra endins per fer saó de la bona, la que ni sabem que ho és perquè va ben fondo a nodrir aqüífers i se fa llac negre i artèries i venes d’una terra-cos. En un cos humà la meitat és aigua. Ara la sequera que cada dia perpetrem mos eixuga aquest cos que és la terra, i los cossos que som naltros.

I l’escassedat esdevé riquesa per als que de la necessitat ne fan negoci. Negoci per als lladres del riu, extermini silent i ocult. Com per a l’estruç se torna inexistent allò que no veu, lo robatori deixa d’existir per a qui clou orelles i parpelles i no li cal mirar al cel per saber quin futur proper o llunyà l’espera. Perquè li han segrestat la mirada mentre mos furten l’aigua, és a dir, la vida.

Les ruïnes que són les lleres dels rius secs, les fonts sense raig, les cadolles buides, los canals esborrats…, són com aquelles despulles d’alguns molins d’aquells rius, que cada dia que passa vas veient com lo cel hi penetra més i més per on no toca. Los esbarzers se’n fan estadants, portes i finestres han deixat de fer llur funció d’obertura. Los còdols deslluïts, mats, cremats pel sol i del tot aturats ja en la davallada que els fa ser, són la runa deixada a la intempèrie dels rius que esdevenen uadis, que anuncien deserts.

Desert d’amors, de bens e de senyors quan los llocs se mos tornen estranys. Perquè aquesta ruïna de l’aigua que ja no hi és segueix fent de mirall, ara estàtic, del món, que a les ribes se torna un simulacre d’allò que en dèiem vida.

Si mos furten l’aigua, mos furten lo riu, mos furten la vida

Revertir la suposada maledicció que aquest simulacre ja no pot disfressar, ¿és encara possible? ¿Alentir-la, si més no? No permetre que allò que és del riu sigui espoliat sense mesura. ¿De qui és l’aigua escassa que encara cau del cel? ¿I la que baixa riu avall? Confederacions hidrogràfiques, agències d’una aigua que se’n va en orris, comunitats de regants més o menys fantasmes… N’hem fet ús sempre. Ne fem abús d’un temps ençà, massa ja. Seguir-ho fent és un crim. Seguir permetent que ho facin, una complicitat.

Llavors aquell enyor del riu creix i es transmuta en indignació, la indignació en ràbia, i la impotència aguaita a tocar.

L’aigua és vida, lo riu és vida. Si mos furten l’aigua, mos furten lo riu, mos furten la vida. Mos maten, a foc lent si voleu, però sense subterfugis.

Som un país que sempre enyora i espera l’aigua, com la palmera… Les pieds dans l’eau, la tête dans le feu. Però l’aigua mos la furten i el foc ja ho socarrima tot.

  • 'Lo mig del món', de Roser Vernet

    'Lo mig del món', de Roser Vernet

    Aquest llibre respon a una pregunta: quin vincle tens amb el lloc on vius? És un vincle tan important, complex i emotiu com el que lliga els membres d’una família. S’hi juga la nostra capacitat de ser persones o plaga, habitants benèfics o nocius.

    Per a Roser Vernet, aquest lloc és el Priorat. On s’espera la pluja, que és poca. On els governs furten l’aigua dels rius. I on la lluita per la terra fa imaginar noves maneres d’habitar el món —les úniques que valdran a partir d’ara.

    Amb capítols breus que et passegen al ritme de la prosa de Josep Pla, Lo mig del món (Club Editor, 2023) explora un microcosmos. Qui l’explica el coneix pam a pam: perquè l’ha viscut, se n’ha exiliat i hi ha tornat. El seu pensament arrela amb la força de qui sap totes les cares d’un territori, i el llegeix.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies