De renovables i de repeticions

Mentre a les xarxes i als mitjans, més que no pas allà on potser caldria que es dugués a terme de manera real i efectiva, el debat sobre la transició energètica i la implantació de renovables segueix viu i sovint enrocat, per la carretera veus passar camions immensos carregats de les parts de les torres que s’aixecaran 200 metres amunt per acabar de modificar l’horitzó de la banda de la Terra Alta i de la quasi totalitat dels horitzons que des del Priorat albirem. Camions, per cert, que han exigit i aconseguit modificar trams de carrers i accessos per poder transitar, prepotents, pel mig de pobles que s’han empetitit de cop, materialment i de tota manera. Com llavors que, ja fa anys i panys, vam veure aparèixer un pont sobre l’Ebre, talment un pont del diable, i eixamplar i refer de cop una carretera per poder “acollir” el transport del reactor d’allò que havia de ser una fàbrica de xocolata i acabà sent una nuclear.

Les comparacions diuen que són odioses, però uns i altres no parem de fer-ne perquè, malauradament, quan des de Sant Pau de la Figuera, la miranda per excel·lència del Baix Priorat, als tardets, darrere la fumerola de vapor d’Ascó hi veiem centenars de llums rojos intermitents, que semblen una corrua de camions col·lapsats en alguna autopista plantificada damunt l’altiplà de la Terra Alta i per les serres de la Ribera, i anar fent la volta cap a les Garrigues, no poden deixar de pensar que ara, com llavors, la presa de decisions sobre el com, el quan i l’on no ha variat gaire. Potser perquè tampoc no ho ha fet ni el perquè, ni el qui, ni des d’on se prenen.

L’emergència climàtica és un indicador irrefutable de mala gestió dels recursos

L’emergència climàtica és un fet indiscutible que, com tota emergència, requereix actuacions per fer-hi front i mitigar-ne los estralls que ja apunten maneres. Les emergències com aquesta, però, són també un indicador irrefutable de la mala gestió dels recursos que hem fet de fa temps i que ens hi ha conduït. Per tant, aquesta emergència té causes i responsabilitats que haurien de tenir, doncs, efectes alliçonadors i aplicació d’esmenes en tots els àmbits afectats. Però això darrer ja entra en el domini de les possibilitats poc probables perquè suposaria un qüestionament de fons dels criteris, i els interessos, que es prioritzen quan es planifica el model energètic d’un país (i tants altres models existents o no).

Fa aproximadament 20 anys va saltar a la palestra el tema de la implantació de les dites energies renovables, denominació que fa referència a la font de producció energètica que no s’esgota (sol, vent… i l’aigua). La contraposició d’aquestes fonts d’energia amb la dels combustibles fòssils fa decantar la balança de manera contundent i unànime cap a un canvi de font energètica. I no només per la seua qualitat de renovable, sinó per l’altra qualitat que li atribuïm: la de “neta”. Ara bé, aquest canvi, si no ve acompanyat de molts d’altres, és una vegada més un nyap que, això sí, afavoreix interessos ben determinats del lobby energètic. I és per això que, en aquest debat, hi ha qui oblida incloure-hi els contextos i els ingredients que són imprescindibles per implementar propostes realment efectives per fer front de debò a l’emergència climàtica. Ingredients i criteris que han de configurar un autèntic canvi de model. Més enllà de la tria de la font més neta i renovable i verda.

Qui se suposa que ha de decidir no es qüestiona en absolut un canvi de model energètic global

I, ara i adés, en aquest debat, qui se suposa que ha de decidir no es qüestiona en absolut un canvi de model energètic global –només cal veure que, paral·lelament, se segueix prorrogant la vida de les nuclears. No planteja un canvi de model productiu, ja que les grans empreses segueixen sent les impulsores i propietàries de les grans centrals (siguin del color que siguin). No proposa una distribució que minimitzi les pèrdues energètiques (i d’impacte en el territori) que es produeixen per traslladar l’energia del lloc de producció al lloc de consum. No preveu cap redimensionament a l’hora de plantejar un estalvi de consum energètic imprescindible –parlar de decreixement ja seria fer volar coloms que s’estavellarien a les pales dels aerogeneradors. No té en compte criteris d’equilibri territorial a l’hora de repartir, i menysprea de manera flagrant els mínims requisits d’una governança real, menystenint l’opinió de les persones i les comunitats que viuen en els espais triats per implantar les centrals.

En definitiva, s’aferra a una emergència real per emmascarar una manca absoluta de planejament a mitjà i llarg termini. Perquè això mateix passava fa 20 anys, quan van començar a retreure’ns la nostra manca de solidaritat amb el planeta quan plantejàvem alternatives a les imposicions decretades des de dalt i des de lluny. Perquè, per poder sustentar visions globals, més enllà dels discursos, cal una acció local ferma i compartida per administracions i comunitats, que mai no se’ns ha permès.

I si en 20 anys no hem modificat ni poc ni gaire l’estratègia per fer front a aquesta emergència, potser vol dir que l’objectiu, si més no a curt i mitjà termini, no és aquest, sinó seguir engreixant els beneficis de qui comanda de bon de veres. Això sí, ben embolicat amb tots els adjectius i eufemismes que calguin i una llaçada d’un color verd llampant, de plàstic.