Crític Cerca
Opinió
Rubén Martínez

Rubén Martínez

Investigador social i soci treballador de La Hidra Cooperativa

Entendre el teu veí reaccionari

Els moviments reaccionaris interpel·len gent que s'ha dedicat a treballar i a seguir les normes amb horitzons de vida truncats. Etiquetar-ho amb el segell de “feixista” és el principi de la derrota

30/05/2019 | 19:23

El declivi de la classe mitjana condueix a la guerra, deia Tocqueville. Tingués o no raó, és indubtable que la decadència de les classes mitjanes provoca reaccions de por, susceptibles de ser usades per a assenyalar com a culpables de tots els mals els grups socials més vulnerables. El continent europeu ja ha viscut aquesta misèria política i social en altres moments. En la crisi actual, de nou emergeixen organitzacions polítiques que fomenten la xenofòbia, el racisme i la guerra entre pobres.

Ser o sentir-se de classe mitjana significa deixar de lluitar, en la mesura que un percep la seva vida com quelcom estable

No importa què defineix la “classe mitjana” (si el nivell de renda o el prestigi social) per a entendre una de les seves funcions: ser o sentir-se de classe mitjana significa deixar de lluitar, en la mesura que un percep la seva vida com quelcom estable. Una estabilitat guanyada amb esforç que, si altres persones no han aconseguit, és per vagància. Un equilibri garantit pel respecte a les normes i les formes, encara que siguin normes injustes i formes classistes. Però l’augment de les desigualtats ha provocat una crisi d’identitat de les classes mitjanes. El miratge d’estabilitat s’ha trencat. La por a no complir les expectatives d’ascensió social o a reconèixer que més que mileuristes o precaris som pobres, obre la porta a tendències reaccionàries basades en el campi qui pugui.

La sensació compartida d’abandonament, de ràbia mal canalitzada o de repulsió per “l’altre” també genera sentiment de pertinença. Sovint pensem en el vincle social i en la solidaritat en clau emancipadora: ens unim i sortim al carrer per a defensar drets i causes justes. Però els moviments anti-societaris tenen la seva pròpia trajectòria a les nostres ciutats. A Madrid, després de “la época del desencanto”, van sorgir moviments amb consignes contra els joves addictes a la droga o contra la comunitat gitana, amb algunes entitats del moviment veïnal que van reproduir aquest ideari. A Barcelona, la campanya Volem un Barri Digne el 2009 va interpel·lar molts veïns que van penjar aquest lema als balcons del Raval. Fomentada per la Plataforma Raval per Viure amb discursos populistes, aquesta campanya també expressava un problema de fons: la manca de llaços comunitaris interclassistes en el barri donava ales al subjecte classe mitjana, a qui basta una empenta per a criminalitzar a la pobresa si la troba al seu pati del darrere.

Els partits de dretes es barallen per liderar l’alarma social, denunciant la falta de seguretat i prometent més policia i més “civisme”

Hi ha un clar paral·lelisme entre aquestes reaccions i els actuals discursos contra immigrants i okupes en barris on creix la desigualtat, la precarietat i l’expulsió residencial. Els partits de dretes es barallen per liderar l’alarma social denunciant la falta de seguretat en el Raval, prometent més policia i més “civisme”. Són els mateixos partits que demonitzen les xarxes de solidaritat veïnals quan paren desnonaments, però les intenten instrumentalitzar quan s’enfronten als narcopisos. Són els qui callen enfront dels pisos buits i els negocis de grans propietaris o entitats financeres, però criminalitzen als qui okupen per a exigir habitatge social. Una estratègia classista i demagògica per a despertar l’odi entre veïns, buscant la dretització del malestar social mentre legitimen l’especulació immobiliària.

Aquestes tendències no només s’expressen en els barris. Si fem un petit salt del carrer a la pantalla, també trobarem fenòmens similars. Cada vegada hi ha més usuaris de youtube que es defineixen com anarcocapitalistes o com a “autèntics liberals”. Uns semblen nens de bona família i uns altres d’origen humil, però tots comparteixen un odi visceral a la creixent hegemonia feminista i progressista. No es consideren ni d’esquerres ni de dretes, sinó anti-statu quo, contra la “ideologia de gènere” i pro-capitalistes. Una versió espanyola i exòtica de l’alt-right americana. Un dels més populars insisteix en denunciar que la seva identitat privilegiada en realitat està sent assetjada: el seu canal es diu Un Tío Blanco Hetero i s’oculta sota una disfressa.

L’objectiu d’aquesta comunitat és empènyer un nou imaginari en defensa de la llibertat individual a través del mercat, prenent el relleu de gèrmens com l’Instituto Juan de Mariana. Fan servir arguments idèntics als aforismes de Friedrich Hayek o del polèmic Jordan Peterson, un predicador de la “veritable masculinitat” i enemic de la “correcció política”. Aquest psicòleg canadenc s’ha convertit en un supervendes de llibres d’autoajuda i és un fenomen explosiu en la xarxa. Peterson assegura que les jerarquies o la desigualtat no són un problema, sinó un patró humà amb 6 milions d’anys d’antiguitat que ha estat fonamental per al progrés.

L’impacte d’aquesta comunitat youtuber a Espanya encara és modest, amb visualitzacions que van de les 100.000 a les 600.000. Entre tots, sumen més de mig milió de seguidors en les seves xarxes. Defensen Internet com a mitjà alternatiu i d’accés lliure a la informació i estan convençuts de fer servir fonts més rigoroses que les manipulades pels oligopolis mediàtics, que pel que sembla conspiren amb Podemos i PSOE per a reflotar el comunisme soviètic. En aquest món, Ciutadans és un partit socialista. A l’uníson, van fer campanya a favor de VOX en les eleccions generals. No es van complir els seus pronòstics de victòria demolidora, però aquest partit va captar el vot d’un notable segment de joves urbanites digitalitzats.

De nou, la falta d’altres llaços donen per bons els produïts en compartir la ràbia o la frustració. Els seus diagnòstics són esbiaixats i confusos, però els convencen i agreguen, canalitzant les seves aspiracions. Però, sobretot, no troben alternativa més desitjable que l’ensomni del subjecte de classe mitjana que cavalca el seu propi camí i ascendeix socialment per mèrits propis. Qualsevol idea sobre relacions de poder heretades, estructurals o que els assenyali com a privilegiats alimenta el seu sentiment de pertinença a un moviment que viuen com contrahegemònic i subversiu.

Han sorgit moviments reaccionaris que produeixen forts vincles prenent com a adversari a grups socials exclosos o desfavorit

Podríem sumar altres tendències a la llista. Són moviments reaccionaris que produeixen forts vincles prenent com a adversari a grups socials exclosos o desfavorits. Interpel·len gent que s’ha dedicat a treballar i a seguir les normes amb horitzons de vida truncats o a joves que veuen frustrades les seves aspiracions. Etiquetar tot això en un paquet amb el segell de “feixista” no ens explica gran cosa i és el principi de la derrota. Buscar una explicació política per a entendre aquestes tendències no tracta de justificar-les, al contrari, és imprescindible per a evitar-les. Sobretot perquè produeixen un sentit comú que apel·la a un canvi polític i cultural basat en la guerra entre pobres.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació