17/03/2021 | 06:00
El 15 de març es van complir 10 anys de l’esclat de la guerra de Síria. Una guerra que, fins avui, ha provocat quasi 400.000 víctimes mortals. A més a més, cal sumar-hi totes les persones que, provant d’escapar-se del país, han perdut la vida al Mediterrani o a les fredes muntanyes dels Balcans.
5,7 milions de persones refugiades; refugiades que massa sovint no han trobat refugi. Sis milions que no han pogut exiliar-se i sobreviuen desplaçades en immensos campaments. Camps que també cremen: només durant el darrer mes s’han declarat 34 incendis als camps on resideixen les persones desplaçades del front d’Idlib, al nord-oest del país. La setmana passada, una nena de només un any va morir cremada quan es va calar foc a la seva tenda.
I un país pràcticament devastat. Runes arreu i una moneda extremament devaluada. El Govern de Baixar al-Assad és qui acabarà controlant la major part del territori. I, amb tot, centenars d’empreses dels països que li han fet costat al llarg de la guerra –principalment, Rússia i l’Iran– competeixen pel repartiment dels contractes milionaris per a una reconstrucció del país que s’estima que costarà entre 250.000 i 450.000 milions de dòlars (el pressupost del Govern de Síria per al 2019 era de 9.000 milions de dòlars). Però no serà fàcil: les sancions imposades a Síria per la Unió Europa i pels EUA, que han participat al costat dels que han “perdut la guerra” (Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar i grups terroristes com Al-Qaida, entre d’altres), dificulten a les empreses competir per les concessions i les adjudicacions per reconstruir i gestionar els serveis del territori, així com explotar-ne els recursos naturals.
L’Administració Autònoma del Nord-est de Síria
En canvi, al nord-est de Síria la situació és diferent. El territori no està controlat ni per les forces governamentals ni pels rebels. Tampoc, és clar, per l’Estat Islàmic, que va ser derrotat per les SDF (Forces Democràtiques Sirianes) i les YPG-YPJ (Unitats de Protecció Popular). Allà hi viu el poble kurd en convivència amb àrabs i minories com la cristiana. S’organitzen a través de l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria, un projecte polític que neix a partir de la revolució que comença a Rojava, al Kurdistan sirià. La seva doctrina política és el confederalisme democràtic, proclamat per Abdullah Öcalan el 2005 (empresonat i en règim d’aïllament a l’illa presó d’Imrali des del 1999, quan va ser condemnat a cadena perpètua per Turquia) i proposa una solució pacífica, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologia social.
Mantenen una treva relativa amb el Govern d’Al-Assad alhora que viuen sota l’ofensiva turca –amb el suport espanyol a través, per exemple, de la missió Patriot del Ministeri de Defensa o dels 1.463.912.420 d’euros exportats per l’Estat espanyol en material de defensa entre el 2011 i el 2019. Avui, Turquia té una part de Rojava ocupada, manté atacs militars constants que acaben amb nombrosos crims contra la població civil, incloent-hi la desplaçada, i amenaça amb una invasió total del territori.
Per una cooperació basada en xarxes de solidaritat
Durant la guerra de Síria, a Espanya s’ha donat una situació semblant al que va passar durant la guerra de l’Iraq: mentre l’Estat enviava armament i negava l’acollida de persones refugiades, Catalunya provava de representar-se a si mateixa organitzant la manifestació més gran del món en contra de la guerra (2002) i la manifestació més gran al món pels drets de les persones refugiades (2017).
Catalunya no té competències per aturar cap guerra; però, en canvi, té marge per enfortir la cooperació al desenvolupament. Malgrat l’absència de relacions institucionals entre Catalunya i l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria, existeix un estret i potent vincle de solidaritat internacionalista entre moviments socials, brigadistes i societat civil catalana, i el moviment i l’Administració del Kurdistan sirià. Aquesta xarxa de solidaritat de base entre Catalunya i el Kurdistan és una oportunitat per explorar i avançar cap a altres formes de reconstrucció allunyades del capitalisme salvatge.
Quan el 1995 va acabar el setge de Sarajevo, Catalunya va ser un dels actors principals a participar en la reconstrucció de la ciutat. Els ajuntaments del país, la Generalitat, les entitats i la societat civil es van conjurar per fer-ho possible. No es van necessitar grans recursos per assolir-ho: es va aconseguir enviar tant material d’equipament urbà que alguns barris de Sarajevo semblaven Barcelona. L’establiment d’una xarxa important de solidaritat –que, en aquell moment, va liderar Barcelona i va escampar-se per tot el país– va permetre un agermanament entre pobles que avui pot inspirar-nos per impulsar un nou moviment de confraternitat. En aquest cas, entre Catalunya i el Kurdistan.
El Parlament podria reconèixer l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria com a subjecte polític
Avui, les administracions de Catalunya també haurien d’estar disposades a liderar-ho. El Pla director 2019-2022 de cooperació al desenvolupament, aprovat amb el suport majoritari del Parlament de Catalunya (amb l’abstenció de C’s i el vot contrari del PP) i de les entitats del sector, conclou que la cooperació catalana ha de tenir una atenció especial amb els pobles sahrauí, palestí i kurd. És un primer pas important, però pot convertir-se en paper mullat si no s’articula una proposta concreta.
Una bona eina per impulsar-ho podria ser la creació d’una taula que agrupi i coordini les diverses administracions del país (la Generalitat, els ajuntaments, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les diputacions), d’una banda, i representants del teixit associatiu i de la societat civil, de l’altra. I en el pla més polític, el Parlament de Catalunya, en aquesta legislatura que ara comença, podria reconèixer l’existència de l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria com a subjecte polític per donar pas, així, a l’establiment de relacions institucionals entre administracions.
Sovint, i especialment durant la darrera dècada, a Catalunya hem abocat moltes hores a preguntar-nos com ens mira el món. Sovint, dedicant més atenció als conflictes polítics que vivim aquí. En el mètode científic –que també pot inspirar la cosa política– per trobar la resposta a vegades resulta indispensable canviar la pregunta. I si en lloc de preguntar-nos “com ens mira el món” ens preguntem “com Catalunya mira el món”?
