El marge de confiança

Fa tres dies que Ernest Maragall va anar a la presó de Soto del Real a visitar en Jordi Cuixart. A la sortida, naturalment, l’esperaven les càmeres de televisió. Canutazo. Una vegada més Maragall va apel·lar a un govern de Barcelona que, entre altres qüestions, treballés indubtablement per aturar la repressió. Un ajuntament determinat en demanar –i exigir– la llibertat de les preses i els presos polítics. Immediatament alguns perfils propers als comuns titllaven de “bucle” les declaracions de l’alcaldable per ERC. I és que efectivament el tema cansa. Si no preguntem-ho a les persones que porten centenars de dies preses per haver posat les urnes l’1-O.

L’Ajuntament de Barcelona, una de les ciutats més escoltades del món, no pot ser aliè a aquesta situació. Tot el contrari: ha de ser part resolutiva del conflicte. Ha d’estar al capdavant en la defensa de les llibertats i els drets civils. Ha de seguir exigint de forma clara i inequívoca la llibertat de les persones encausades i ha de treballar perquè la ciutadania de Catalunya pugui decidir el seu futur lliurement.

Durant aquests dies de debat, negociacions i batussa mediàtica en cap moment s’ha posat la qüestió programàtica sobre la taula

Òbviament aquesta no ha de ser l’única tasca prioritària del mandat. La ciutat, com el conjunt del país, travessa una situació social difícil, complexa i alarmant. Cal tractar amb urgència la pobresa i l’exclusió, la crisi climàtica i les dificultats per accedir a un habitatge digne, el turisme desbocat mentre la migració per motius econòmics, bèl·lics, de gènere, polítics o climàtics topa cada dia amb més murs: d’aigua salada, de formigó, de concertines i també murs administratius. Tot cares de la mateixa moneda. Conseqüències que comparteixen causa.

Tenint en compte aquests dos eixos, el social i el nacional, i a partir de l’aritmètica donada a partir dels resultats electorals, moltes persones vam signar un manifest a favor d’un govern a Barcelona format per ERC i Bcomú, les dues formacions guanyadores. Les dues formacions que, a més, comparteixen més punts programàtics. Durant aquests dies de debat, negociacions –i de batussa mediàtica– per aconseguir l’alcaldia de Barcelona, s’ha parlat molt més del “qui” que del “què”. En cap moment s’ha posat la qüestió programàtica sobre la taula. Si s’hagués fet, possiblement ens trobaríem en una altra situació.

Les majories absolutes són cosa del passat. La part positiva és que la diversitat ciutadana està més ben representada als parlaments i als plenaris. És per això que avui cal pactar més que mai. Però pactar vol dir cedir, fer autocrítica i identificar i reconèixer els errors permanentment. Saber-se aproximar als altres també vol dir assumir contradiccions, perquè en política qui no assumeix contradiccions imposa dogmatisme.

ERC ha de reconèixer que alguns dels moviments dels darrers mesos per acostar-se a l’espai i al votant comú han generat més controvèrsia i irritació que aproximació

La capacitat de fer autocrítica és tan necessària com difícil de fer. I més en política, on sembla que reconèixer errors és alguna cosa similar a la fi del món. Durant aquests quatre anys Esquerra Republicana no ha fet sempre la millor de les oposicions possibles. S’han votat moltes coses complicades d’entendre. Res més lluny, en tot cas, del que malauradament acostumen a fer totes les formacions, sovint per motius partidistes. Aquest fet, a la vista dels resultats, no ha afectat electoralment. Però ha contribuït a generar un clima de desconfiança amb els comuns. Esquerra potser també ha de reconèixer que alguns dels moviments dels darrers mesos per acostar-se a l’espai i el votant comú han acabat generant més controvèrsia i irritació que aproximació.

De la sinceritat amb els electors i amb el conjunt de la ciutadania la política tampoc va gaire sobrada. Els comuns tenen tot el dret i la legitimitat del món en intentar revalidar l’alcaldia. Però quan aquests dies manifesten que aquesta voluntat respon a la intenció de fer un govern d’esquerres el més ampli possible, i apel·len a la necessitat de “trencar els blocs” mentre denuncien i assenyalen els “vetos creuats” entre ERC i el PSC, no ho fan explicant i abordant amb sinceritat la complexitat de la situació.

Malgrat que és evident que un govern compartit entre acusats i acusadors (no es pot ometre que el partit socialista està demanant desenes d’anys de presó per a polítics d’ERC a través de l’advocacia de l’Estat), Maragall ha ofert fins a dues trobades a Collboni per parlar sobre Barcelona. La primera bilateral; la segona a tres, tal com reclamava Ada Colau. En els dos casos el PSC ha rebutjat seure a parlar. Ni tan sols això: parlar. Les mostres explícites de la voluntat de trencar blocs van arribar el dia que l’Ernest va anar a Soto del Real a dir-li al candidat de Junts per Catalunya –que porta quasi dos anys tancat a la presó– que no comptava amb ell per governar Barcelona. Un pas difícil –i valent– per la situació repressiva que viu Joaquim Forn però també per la forta pressió de certs sectors independentistes contraris a aquest acostament.

Esquerra ho ha intentat ara a Barcelona i ho va intentar fa un any votant la moció de censura que va permetre a Pedro Sánchez convertir-se en president de l’executiu espanyol. Ho va fer, malgrat les crítiques, per responsabilitat democràtica i per expulsar de la Moncloa a un govern corrupte i repressor. Tanmateix, a hores d’ara, ni la repressió ha acabat ni el diàleg ha arribat, fet pel qual se li suma valor polític a l’oferiment de Maragall a Collboni. A la vista queda que aquest any de mandat socialista tampoc ha portat canvis socials com per pensar que un govern amb el PSC a Barcelona seria la millor de les receptes socials possibles.

Si es vol constituir un govern en favor de les llibertats i els drets civils, sembla més recomanable governar al costat de represaliats que de la mà dels repressors

Donada la impossibilitat manifesta de constituir el govern a tres tan reclamat pels Comuns, doncs, dissabte hauran de decidir: governar amb el PSC o governar amb ERC. Si la voluntat dels comuns és un govern que trenqui blocs, és evident i notori qui ha intentat trencar-los, encertant o no, com a eina per afavorir a la resolució del conflicte. Si la seva voluntat és un govern el més ampli possible, la coalició amb ERC és la que dóna més regidors. A només un de la majoria absoluta.

Si el que volen és un govern el més d’esquerres possible i que treballi en favor de la justícia social, la coalició amb el partit que ha bloquejat els vaixells de rescat al Mediterrani segur que no és la millor idea per la ciutat que va fer la manifestació més gran del món en favor de l’acollida de persones refugiades. Escrivint això, a més, no puc no recordar el paper de Collboni al debat sobre el “Top Manta”, que també va impulsar ‘Casa nostra, casa vostra’, i on totes les propostes del socialista pels venedors ambulants només giraven al voltant de la seguretat, assumint el marc de la dreta més racista. Cap proposta social.

Si el que es vol és constituir un govern en favor de les llibertats i els drets civils, sembla que és més recomanable governar al costat de represaliats que de la mà dels repressors. Tot això, és clar, sense parlar dels vots de Ciutadans. I cal dir-ho sense pèls a la llengua: només escoltant les al·legacions finals al judici de Forn, Rull i Turull, i malgrat les discrepàncies ideològiques evidents que els separen, els Comuns haurien de veure en ells un suport digne i amb horitzó de treball en molts àmbits compartits. Aplicar-se allò de “trencar blocs”. La dignitat i “el torrent esclatant al Tribunal Suprem”, paraules de Xavier Domènech, són la mostra més fiable de la presa de consciència i l’acostament dels membres de l’antiga convergència cap als drets civils. El passat pot servir per a dues coses: per retreure o per aprendre. La segona, sense dubtes, és la que permet que evolucionem com a societat. L’enyorat Jordi Sánchez lamentava no haver estat conscient abans de la duresa de la presó preventiva i aprofitava els pocs minuts de l’al·legat final per reivindicar una revisió profunda del sistema penitenciari. Bravo.

Al llarg de la història s’han encunyat diversos termes per explicar els denominadors comuns entre diferents causes i lluites civils. Aquí, a Catalunya, fa dos anys ho van fer en Jordi Cuixart i en Marcel Mauri parlant de les “lluites compartides”. Perquè sempre arriba un moment en què t’adones de la necessitat i de la capacitat col·lectiva per reconèixer lluites que a priori no identifiques com a pròpies. De com defensar els drets dels altres és la millor manera de defensar els teus drets. La capacitat, també i sobretot, de compartir en lloc d’eixamplar.

Si finalment els comuns consumen un govern amb el PSC i el suport de Manuel Valls, a l’independentisme li caldrà tota la serenitat del món

La situació del país és prou complexa i fosca perquè malgrat tot, Esquerra i els comuns s’atorguin un ampli marge de confiança pensant en el futur que ens ve a sobre com una tempesta. Començar de zero. Per fer-ho, l’únic camí possible és deixar al marge els noms associats a les cadires i obrir la carpeta de la ciutat i la seva gent.

Si finalment els Comuns consumen un govern amb el PSC i el suport de Manuel Valls, a l’independentisme li caldrà tota la serenitat del món. Molts sectors ho aprofitaran per intentar dinamitar encara més els pocs ponts que van quedant, una mala notícia pel país. I mentre segueix una mica més sol en la lluita antirepressiva i el camí democràtic per la resolució del conflicte, s’haurà de preguntar perquè les bases dels Comuns han preferit –i votat– anar al costat del PSC i de Ciutadans la mateixa setmana que el país escolta, emocionat, trist i encongit, les al·legacions finals de les preses i els presos polítics. Haurà d’entendre que la fotografia del 3 d’octubre, possiblement la més col·lectiva de tota la història de Catalunya, s’està esfumat. I de totes, totes, fa mesos que és necessari i urgent repensar les estratègies d’aquests darrers dos anys.