La islamofòbia no sorgeix de la ignorància

[Pròleg del llibre ‘Islamisme(s). Islam i política en un món global‘, d’Editorial Base i Fundació Flama]

He citat moltes vegades aquesta síntesi fatalment exemplar. El 13 de febrer de 2003, en vigílies de la invasió de l’Iraq per part dels EUA i els seus aliats, el diari espanyol La Razón publicava una portada en dos colors en què es representava el mapa d’Europa en l’escala Peters, petita i desdibuixada, cenyida amenaçadorament per una marea intensament vermella: la de tots els països on l’islam té una presència notable o majoritària. El titular era «Temor davant la reacció de 1.300 milions d’islamistes». Tot estava pensat, gràficament i lingüísticament, per invertir en la percepció del lector el repartiment de papers en aquesta imminent agressió a un país sobirà de la qual eren còmplices els governs europeus.

Davant d’aquesta portada, hom no podia deixar de sucumbir a la il·lusió que la veritable «acció» era la hipotètica «reacció» anunciada a la notícia i que qui estava amenaçat d’invasió no era l’Iraq, sinó Europa i els europeus. D’acord amb els esquemes mecànics de producció d’un altre negatiu, 1.300 milions de persones —avui 1.800— en cinquanta països diferents, no tots amics de Saddam Hussein, amb règims i poblacions molt dispars, eren considerats una unitat homogènia i negativa, operació que es tancava amb una suplantació tan insidiosa com eficaç: perquè els milions de clons estrangers que estaven a punt d’envair les nostres fronteres no eren musulmans, sinó islamistes, terme que en l’imaginari occidental s’identifica immediatament amb el fanatisme, la violència i el terrorisme.

S’ha construït una amenaça civilitzacional que justifica les intervencions neocolonials i les legislacions d’excepció

Com sabem, a partir d’un cúmul d’imatges —periodístiques, polítiques i militars—, «confirmades» pels atemptats gihadistes, s’ha anat construint durant les últimes dècades una amenaça civilitzacional, externa i interna al mateix temps, que justifica tant les intervencions neocolonials com les legislacions d’excepció, que són causa i efecte d’aquesta preocupant radicalització que viuen els governs i les poblacions d’Europa.

Allò que neix com una manipulació interessada de seguida es converteix en una evidència compartida. Els últims vint anys, aquesta projecció freudiana no sols no ha perdut vigència, sinó que ha passat a ser explotada pels partits polítics amb un cert i tràgic èxit electoral. El 16 de setembre del 2018, Ortega Smith, un dels caps de la força ultradretana Vox, declarava en un míting a Covadonga: «El nostre enemic comú, l’enemic d’Europa, l’enemic de la llibertat, l’enemic del progrés, l’enemic de la democràcia, l’enemic de la família, l’enemic de la vida i l’enemic del futur es diu invasió, es diu invasió islamista».

Malgrat les crítiques d’organitzacions civils i la intervenció de la mateixa fiscalia, Santiago Abascal, líder del partit, va donar suport al seu correligionari i la pàgina web El Diestro, per la seva banda, va publicar nombrosos articles en defensa d’aquesta mateixa idea, com ara: «Quan arriben a Espanya, quan arriben a Europa, no només arriben ells, porten l’islam, que és, més que una religió, la ideologia més perversa, radical i perillosa a la qual podem enfrontar-nos». Com veiem, en aquestes declaracions sumaríssimes de nou s’identifica dolosament l’amenaça de la invasió amb l’islam i, al seu torn, l’islam amb l’islamisme.

No sols un sector radicalitzat de la població acaba acceptant els bricolatges islamòfobs; també els seus detractors els assumeixen

El problema és que aquest abús epistemològic —i ideològic— acaba per penetrar en el sentit comú general, i és així que no sols un sector radicalitzat de la població acaba acceptant, de manera natural, els bricolatges islamòfobs. Molt més preocupant és el fet que també els seus detractors assumeixen amb naturalitat aquestes evidències. En efecte, quan el 4 d’abril del 2019, durant una trobada a Eivissa, el mateix Ortega Smith va reiterar la seva alarma per la «invasió islamista», li van respondre dos articles d’elDiario.es i Público, ambdues publicacions progressistes de Madrid.

En el primer, Javier Arteta dirigia el seu atac a la filiació franquista Vox evocant la Guerra Civil: «Es posin com es posin Abascal i Ortega Smith, va ser Francisco Franco qui va acabdillar l’última invasió islamista que hem conegut a Espanya quan entre setanta mil i cent mil soldats moros van envair el nostre país, amb Franco al capdavant», escrivia. Aquells dies, a Público, Luis M. García, justament indignat amb els clixés incendiaris dels destropopulistes, intentava demostrar que era mentida que hi hagués una «invasió islamista» aportant dades demogràfiques de la comunitat musulmana, que havia crescut només un 1,4% i representava tot just el 4% de la població espanyola. Ni l’un ni l’altre, en tot cas, qüestionaven el terme islamista, sense el qual la idea d’invasió perdria bona part de la seva amenaçadora violència.

Tampoc ho fa la pàgina Salam Plan, que en les mateixes dates va publicar un reportatge titulat «’Invasió islamista’? Desmuntem amb fets les afirmacions de Vox». És veritat que invasió islamista figura al titular entre cometes, però més per impugnar la idea d’invasió que no pas la confusió entre l’islam i l’islamisme. Al llarg de l’article les organitzacions musulmanes a Espanya argumenten el seu compromís amb la pau, la democràcia i la Constitució, i assumeixen, en qualsevol cas, aquesta fórmula en què només l’enunciat introdueix als nostres caps perillosíssims efectes en cascada. Qüestionar la idea d’una «invasió islamista» no implica només desmuntar com a ideològicament freudià el concepte invasió, sinó rebel·lar-se intel·lectualment contra la generalització criminalitzadora dels termes islamista o islamisme.

Per a aquesta tasca, és important saber on estem situats, sobretot quan tractem de corregir inèrcies instal·lades en el sentit comú. Islamisme(s): islam i política en un món global, diguem-ho d’entrada, no és una obra erudita per a especialistes, tot i que el rigor i l’autoritat intel·lectual dels seus autors satisfà tots els estàndards acadèmics, ni tampoc una obra de batalla conjuntural, tot i que aborda, des de diferents escenaris i posicions, la història més actual de l’islam polític al món, amb alguns textos clarament periodístics. Tant l’acadèmia com el periodisme estan necessàriament convocats a la demolició de falses evidències i de titulars performatius. Ara bé, aquesta combinació de formats i gèneres, cristal·litzada en peces breus i directes, ben cenyides a cada objecte, inscriu «islamismes» en un terreny minat —perquè és ideològic i no científic—, en què cada paraula i cada debat comporten un forcejament dins del mateix coneixement i no simplement contra la ignorància i els seus buits.

M’explico. Un llibre sobre budisme, publicat a Espanya, seria un llibre sobre budisme, sobre el qual els espanyols —llevat d’excepcions— no en sabem res. Podríem llegir-lo amb curiositat, i fins i tot podríem deixar-nos enganyar, sense que ni la nostra curiositat ni el nostre engany introduïssin cap efecte en el món del voltant. Fins i tot podríem defensar la llibertat de continuar ignorant l’espiritualitat dels seguidors de Buda. Aquesta «llibertat d’ignorància» indica que el budisme a Espanya no intervé en la construcció de les nostres relacions socials amb els altres.

La islamofòbia no és resultat d’un buit de saber, sinó d’un excés cognitiu: de la convicció d’un saber total sobre l’islam

Les dificultats sorgeixen, doncs, allà on el mateix coneixement esdevé el problema; on no som lliures d’ignorar l’objecte i on, per tant, sempre en sabem alguna cosa, és a dir, on la batalla no és entre ignorància i coneixement, sinó entre més o menys coneixement o entre bon i mal coneixement. Els malentesos socials no són fruit de la ignorància —que es corregeix sabent—, sinó d’un saber atapeïdament articulat en les nostres ments, les quals no poden reproduir-lo sense reproduir amb aquest saber la història de la seva construcció conflictiva. En les relacions de poder desigual, allò que és perillós és el coneixement, que inventa un objecte i el descriu exhaustivament. Així, per exemple, el racisme no és una forma d’ignorància, sinó de coneixement: el racista ho sap tot sobre les «races inferiors». El mateix passa amb el masclisme: el masclista ho sap tot sobre la «dona», i amb la islamofòbia, que no és el resultat d’un buit de saber, sinó d’un excés cognitiu: de la convicció sense fissures d’un saber total sobre l’islam i la seva visió de món.

L’islamòfob, en efecte, no rebutja els musulmans perquè no els coneix, sinó perquè creu que els coneix bé; si no els conegués, li resultarien indiferents, com els budistes, i triaria conèixer-los o no, segons el seu caprici intel·lectual. L’islamòfob occidental no té aquesta elecció: ja coneix els musulmans i no es pot escapar d’aquest coneixement, que el fa parlar i de vegades —per desgràcia— actuar. Per què la islamofòbia coneix tan bé els musulmans? Perquè l’islam —i aquesta intimitat privilegiada és precisament la seva perillositat— també som nosaltres, en el sentit que forma part de la nostra història, de la nostra identitat pugnaç, del nostre sincretisme social contemporani.

Així doncs, el problema, allà on l’altre és també un mateix, rebutjat i irreconeixible, és sempre el coneixement. I el coneixement és un problema que no té solució, o que només en té una: un coneixement superior o més adequat.

La ignorància, insisteixo, no és islamofòbica: per a l’ignorant l’islam pertany a un món paral·lel. Ara bé, hi ha molt pocs ignorants a Europa, on hem de decidir en tot moment com tractem, fora i dins de les nostres fronteres, els musulmans. Tots som cognoscibles. Quan vam començar a conèixer, en condicions socials sempre donades, resulta que ja ho sabíem tot, i els nostres coneixements manufacturats ens porten a l’error, i fins i tot al deliri. Ens duen, sobretot, a generalitzar, que és la necessitat i el perill de tot coneixement que es vol que sigui veritable. Primer generalitzem i després definim, és a dir, posem límits a l’objecte de la nostra investigació.

El coneixement confinat a aquest excés inicial i que es redueix a generalitzar, quan el que està en joc és el coneixement de l’altre proper, adopta de seguida la forma de fanatisme, de rebuig i de fòbia. La islamofòbia, ho hem vist en els exemples tràgics de més amunt, no distingeix entre l’islam, l’islamisme i les connexions entre tots dos. De fet, no distingeix entre l’islam i l’islamisme perquè la connexió entre tots dos, als seus ulls, és una equació tautològica.

Aquest llibre impedeix al lector situar-se allà on no és possible traçar aquesta línia. Pressuposa la complexitat de l’objecte anomenat «islam», amb tots els seus corrents i formes de culte, d’Indonèsia a Mauritània, del sunnisme maliki al sufisme globalista, i explora la complexitat d’aquesta connexió molt particular que anomenem «islamisme» o «islam polític», igualment ric i complex, amb les mil maneres possibles d’interpretar la xaria i la intervenció política.

Un cop dissolta l’equació islam-islamisme, és imperatiu preguntar-se si l’islamisme és allò que ja coneixem

Aquesta era la tasca, encara pendent, d’aquest llibre. Per això es parla d’«islamismes» en plural, i per això no dona veu només a estudiosos o cognoscibles incòmodes, sinó també als mateixos islamistes que, de maneres molt diferents, entre la democràcia islàmica i el neogihadisme, han triat intervenir políticament a les seves societats d’origen en un context de des-democratització planetària, fracàs «revolucionari» i desordre global. Un cop dissolta la perillosíssima equació islam-islamisme, és imperatiu preguntar-se, a més, si l’islamisme és allò que ja coneixem; preguntar-se quants islamismes hi ha, quin perill comporten, per a qui i de quantes classes, i si és possible o no considerar-los, en algun cas, a més d’indefugibles, políticament «alliberadors».

Si es tracta, com crec, de des-conèixer allò que ja coneixíem, el llibre que el lector té a les mans socorrerà, amb un coneixement millor i més adequat, en un àmbit en el qual, entremesclat en el coneixement propi, està en joc el futur polític de les nostres relacions amb l’altre i amb el mateix destí geopolític i social del món en el seu conjunt.