Crític Cerca
Opinió
Santiago López Petit

Santiago López Petit

Químic i filòsof

El coronavirus com a declaració de guerra

Si la mobilització es desplega com una guerra contra la població, és perquè el seu únic objectiu consisteix a salvar l'algoritme de la Vida, la qual cosa, per descomptat, no té res a veure amb les nostres vides personals i irreductibles, que importen ben poc

18/03/2020 | 08:00

Al matí em rento a consciència les mans. Així aconsegueixo oblidar els ulls arrencats per la policia a Xile, a França o a l’Iraq. Abans de dinar em torno a rentar les mans amb un bon desinfectant per oblidar els migrants que són amuntegats a Lesbos. I, a la nit, em rento novament les mans per oblidar que al Iemen cada 10 minuts mor un nen a causa dels bombardejos i de la fam. Així puc agafar el son. El que em passa és que no recordo per què em rento tan sovint les mans ni quan vaig començar a fer-ho. La ràdio i la televisió insisteixen que es tracta d’una mesura d’autoprotecció. Protegint-me a mi mateix, protegeixo els altres. Per la finestra entra el silenci del carrer desert. Tot allò que semblava impossible i inimaginable passa en aquests moments. Escoles tancades, prohibició de sortir de casa sense una raó justificada, països sencers aïllats. La vida quotidiana ha saltat completament per l’aire i només queda el temps de l’espera. Va ser bonic sentir ahir a la nit els aplaudiments que la gent des dels balcons dedicava al personal sanitari.

Restem tancats a l’interior d’una gran ficció amb l’objectiu de salvar-nos la vida. Es diu mobilització total, i, paradoxalment, la seva forma extrema és el confinament. “La major contribució que poden fer és aquesta: no es reuneixin, no causin caos”, afirmava un dirigent important del Partit Comunista Xinès. I un mosso que vigilava a Igualada hi afegia: “Recordi que, si entra a la ciutat, ja no en podrà tornar a sortir” mentre li comentava al seu company: “La por aconsegueix el que no aconsegueix ningú més”. Però la gent mor, oi? Sí, és clar. Passa, però, que la naturalització actual de la mort cancel·la el pensament crític. Alguns il·lusos fins i tot creuen en el nosaltres invocat pel mateix poder que ha declarat l’estat d’alarma: “Aquest virus el pararem units”. Però només van a treballar i s’exposen al metro aquells que necessiten imperiosament els diners.

El capitalisme és assassí, i aquesta afirmació no és conseqüència de cap teoria conspiranoica

Cada societat té les seves pròpies malalties, i aquestes malalties diuen la veritat d’aquesta societat. Es coneix massa bé la interrelació entre l’agroindústria capitalista i l’etiologia de les epidèmies recents: el capitalisme desbocat produeix el virus que ell mateix reutilitza després per controlar-nos. Els efectes col·laterals (despolitització, reestructuracions, acomiadaments, morts, etc.) són essencials per imposar un estat d’excepció normalitzat. El capitalisme és assassí, i aquesta afirmació no és conseqüència de cap teoria conspiranoica. Es tracta simplement de la seva lògica de funcionament. Drons i controls policials als carrers. El llenguatge militaritzat recorda el dels manuals de la contrainsurgència: “En la guerra moderna, l’enemic és difícil de definir. El límit entre amics i enemics és a l’interior mateix de la nació, en una mateixa ciutat, i algunes vegades dins de la mateixa família” (Biblioteca de l’Exèrcit de Colòmbia, Bogotà, 1963). Recordin: la millor vacuna és un mateix. Aquesta coincidència no és estranya, ja que la mobilització total és sobretot una guerra, i la millor guerra —perquè roman invisible— és aquella que es fa en nom de la vida. I aquí està l’engany.

Si la mobilització es desplega com una guerra contra la població és perquè el seu únic objectiu consisteix a salvar l’algoritme de la vida, la qual cosa, per descomptat, no té res a veure amb les nostres vides personals i irreductibles, que importen ben poc. La “mà invisible” del mercat posava cada cosa al seu lloc: assignava recursos, determinava preus i beneficis. Humiliava. Ara és la Vida, però la Vida entesa com un algoritme format per seqüències ordenades de passes lògiques, la que s’encarrega d’organitzar la societat. Les habilitats necessàries per treballar, aprendre i ser un bon ciutadà s’han unificat, Aquest és l’autèntic confinament en què estem reclosos. Som terminals de l’algoritme de la Vida que organitza el món. Aquest confinament fa factible el Gran Confinament de les poblacions que ja té lloc a la Xina, a Itàlia, etc., i que, a poc a poc, es convertirà en una pràctica habitual a causa d’una natura incontrolable. El Govern es reestatalitza i la decisió política torna a un primer pla. El neoliberalisme es posa descaradament el vestit de l’Estat guerra. El capital té por. La incertesa i la inseguretat impugnen la necessitat del mateix Estat. La vida fosca i paroxística, allò incalculable en la seva ambivalència, escapa a l’algoritme.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies