Final de partida

L’Estat espanyol mai no concedirà la independència a Catalunya. I si no hi ha negociació, si no es produeix una separació negociada, la història ens ensenya que l’única opció possible és la guerra. Per raons econòmiques evidents, però sobretot perquè suposaria el seu propi suïcidi polític, l’Estat espanyol mai no podrà acordar un autèntic referèndum d’independència. A la idea d’Espanya, i a la seva materialització en l’Estat espanyol, correspon un concepte d’unitat que subsumeix completament les diferències. Totes. Les que habiten a la perifèria, tant com les que habiten al centre. Durant el franquisme, a l’escola ens explicaven que Espanya era “una unidad de destino en lo universal”.

Final de partida, doncs? La guerra com a hora de la veritat. La determinació de l’enemic ens determina a nosaltres mateixos en el que som i podem arribar a ser. Ens retorna, sense cap engany, a allò que realment ens contitueix. Per aquesta raó, la guerra és un combat a vida o mort. Un dels polítics exiliats a Bèlgica, en una arrencada de sinceritat i possiblement a causa de la seva situació personal, va parlar clar: “Si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta —injusta i desagradable, però inevitable— és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat. No hi haurà independència sense sacrificis”. La seva declaració va caure com una bomba i la reacció unànime va ser d’absolut rebuig. Una consellera va respondre de seguida: “Perjudicar l’economia espanyola ens perjudica a nosaltres també. Estem en un món global”. Artur Mas, el messies ressuscitat, declarava que la resposta a la sentència del “procés” no havia de alterar l’ordre públic: “Una cosa és defensar la resistència pacífica i una altra defensar una alteració de l’ordre públic que portaria a conseqüències que no serien bones per a tots”. Una pregunta em sacseja el cap: si no estem disposats a fer mal i a fer-nos mal: llavors a què estem jugant? Potser tot no ha estat més que un conte que ha acabat malament. Molt malament. Amb detinguts, exiliats i ferits. Els polítics independentistes: van ser uns ineptes o bé van ser uns ingenus? Crec que aquests adjectius ja no són insuficients per qualificar-los. El President de la Generalitat, impertèrrit, anima a seguir endavant i, alhora, mana que el seu lloctinent reprimeixi. Sens dubte, compleixen amb diligència. Lluny se senten els crits de: “La policia espanyola i la policia catalana unides mai seran vençudes”. Pilotes de goma i pilotes de foam juntes sempre l’encerten!

Només és una galleda d’escombraries

Beckett en estat pur. L’Estat espanyol viu protegit a l’interior d’una galleda d’escombraries. No té cames i treu la mà per caçar tot aquell que se li acosta. Jo afegiria que tampoc té cervell. El moviment independentista, de la seva banda, esperant Godot, i mentrestrant, per entretenir-nos, organitza coreografies, algunes de les quals són brutalment atacades. Això sí, la violència no ens representa. Som gent de pau. Els polítics independentistes afirmen que, si perseverem com la gota d’aigua que cau insistentment, algun dia vencerem. El canvi climàtic segur que cooperarà en aquesta ímproba tasca. “Ho tornarem a fer”. Més enllà de l’admirable dignitat personal de qui va pronunciar aquesta frase, es tracta d’una frase infantil adreçada al Pare que està enfadat. I si matéssim el Pare? Tranquils, no us preocupeu. Construirem un Estat-nació nou, molt més ampli i assolellat. Tranquils, serem capaços de passar de “la Llei a la Llei”. Fins i tot ja tenim estructures d’Estat. A més tot Europa ens donarà suport. El món ens mira que bonics som. Tot mentida. A la presó es podreixen els presos polítics. Llibertat ja per a ells i elles. Però quan tornin a casa, si us plau, que llegeixin Marx. També C. Schmitt. Era un nazi empedreït, però intel·ligent. Estudiar una mica la història d’Espanya no aniria tampoc malament. Per cert, s’agraeix la dedicació d’aquests juristes que, si bé mai no han defensat cap moviment social, participen en tertúlies per desvelar-nos els secrets de la sentència. Prou de marejar la perdiu. Precisament aquest alemany reaccionari ja ho va deixar ben clar: “No es necessita dret per fer el dret”.

L’escena teatral es tanca momentàniament. La galleda d’escombraries en què resideix l’Estat espanyol té una esquerda per la qual vigila un carrer cada vegada més exaltat. Sembla que una pedra ha abonyegat el seu orgull. El nacionalisme català, de la seva banda, comença a témer un cert descontrol social. En realitat no sabem quin dels dos governs —el que s’escriu amb “b” o el que s’escriu amb “v”— tem més allò que passa. Són persones d’ordre. El diputat amb nom de lladre, i que uneix ignorància i cinisme com ningú mai abans ha estat capaç, va ser expulsat de la manifestació convocada el dia de la vaga general.

La vida fa molta voltes

Quan la policia colpeja i buida ulls, molts sabem immediatament al costat de qui cal posar-se. No ho dubtem ni per un instant. De la mateixa manera que l’1 d’octubre, el dia que va tenir lloc el referèndum, vam acudir a votar quan no anem mai a votar. En aquella ocasió, però, calia anar-hi encara que fos senzillament per introduir a l’urna un paper on estava escrit “No li desitjo un Estat a ningú”. Perquè certament són dos nacionalismes enfrontats —l’independentisme és una forma més de nacionalisme, ja que no hi ha una diferència pura i lliure—, però no són iguals. Creure que són intercanviables és massa fàcil i còmode. La qual cosa, per descomptat, no vol dir enganyar-se. Mitjançant l’Estat, el nacionalisme espanyol aplica un únic programa: “transformar la força en dret i l’obediència en deure”. És la seva manera concreta de defensar el capitalisme. No hi ha més. De fet aquesta deriva feixista del capitalisme sempre li ha estat inherent, la novetat són les diferents formes que adopta en l’actualitat. En el nostre cas, aquesta involució que passa a nivell mundial, no es plasma com a populisme sinó com a política democràtica. En aquest sentit cal interpretar la sentència contra els polítics independentistes. Evidentment, es tracta d’una venjança de l’Estat espanyol, però la repressió apunta a tota mena de dissidència. A partir d’ara, qualsevol alteració de l’ordre públic, qualsevol protesta o crítica pot ser jutjada com a sedició i castigada amb molts anys de presó. També una baralla de bar amb les persones equivocades en un lloc en el qual són poc estimades.

La sentència és una venjança de l’Estat espanyol, però la repressió apunta a tota mena de dissidència

El nacionalisme català, encara que a petita escala, participa també d’aquesta política democràtica que ha permès l’aplicació de les conegudes mesures neoliberals: retallades, privatitzacions, polítiques de concertació público-privades en els serveis, etc. Bussiness friendly, li deien. És més, la seva fugida endavant pujant al carro de l’independentisme li ha servit meravellosament per ocultar la corrupció i arraconar l’expressió política del malestar social. La Generalitat va portar a judici vint manifestants del 15-M per haver envoltat Parlament i la condemna de vuit d’ells a tres anys de presó va satisfer especialment un dels advocats defensors dels presos polítics. Aquest advocat i polític va assegurar que “la sentència concorda molt bé amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya”. El futur i anhelat Estat català ja s’entrenava també en la venjança encara que fos hipòcritament diferida a l’Audiència Nacional.

La immanència desmunta la ficció

Les raons de l’eclosió de l’independentisme són moltes i indubtablement van més enllà del que hem dit. L’Estat espanyol és un Estat-guerra. El sistema de partits català, de la seva banda, és un escarabat piloter incapaç d’autocrítica. La pilota que amb les seves potes davanteres empeny és una gran mentida feta de múltiples petites mentides. La gran mentida que, paradoxalment, suposa el punt feble de l’independentisme, consisteix a pretendre construir el poble català com una unitat política. La ficció d’un poble homogeni, és a dir, d’una massa modelable mitjançant ritus i referències a muntanyes sagrades constitueix el fonament sobre el qual se sustenta la legitimitat del futur Estat. Cal reconèixer que el Govern ha estat un mestre en el maneig de la transcendència. Nosaltres, els vostres representants. A dalt. Vosaltres, el nostre poble. A baix. Ara cantem junts. Per això és fonamental analitzar com en cada ocasió en què aquest poble —en el fons menyspreat per les elits del poder— volia prendre la paraula, era fet callar. Fer callar significa una cosa molt concret: la desactivació de qualsevol acte o manifestació que s’escapi de la cleda i pugui desbordar la negociació que mai arriba. Començant per l’1 d’octubre, a punt de ser anul·lat ja de bon matí, passant per la manifestació històrica del 3 d’octubre, desconvocada perquè s’acostaven uns temibles grups feixistes (o això deien). Per no parlar del simulacre de Declaració Unilateral d’Independència. O de la participació entusiasta en les eleccions convocades pel mateix Estat espanyol que acabava de reprimir la gent. A l’instant. Quan el poble esquerda la cotilla imposada de la unitat política, quan es transforma en un cos opac en què es recull tant el catalanisme històric insubornable com el malestar dels que no tenen futur, llavors la ficció mal·leable desapareix i la immanència fa por. Ara toca netejar el poble de violents infiltrats.

Qui gestionarà la decepció? Qui pagarà el preu per haver empès la bola de merda cap a enlloc?

S’afirma que l’independentisme català està dividit entre els pragmàtics i els que segueixen defensant la unilateralitat. A hores d’ara —només cal veure la desafecció política i l’enuig de la gent— ja ningú es creu que aquesta divisió sigui realment una qüestió important. Es tracta d’una simple pugna per veure qui acapara més escons en les properes eleccions. En el fons, el que es planteja realment és la famosa pregunta nietzscheana: quanta veritat és capaç de suportar el moviment independentista? O el que és el mateix traduït en termes monetaris: qui gestionarà la decepció? És a dir, qui pagarà el preu per haver empès la bola de merda cap a enlloc?

S’acaba la funció

Final de partida. Després de la vaga general del dia 18 d’octubre, la situació ha canviat molt. La funció teatral continua en marxa, però la galleda d’escombraries on l’Estat espanyol s’amaga ha estat fortament sacsejada. Alguns dels seus ministres han hagut de sortir a donar la cara. Hi ha separació de poders i us assegurem que la galleda d’escombraries està neta. Espanya és una democràcia consolidada. L’escarabat piloter corre per l’escenari sense saber gaire què fer. Està perdut. El sistema de partits català no té full de ruta. Hi ha gent molt enfurismada que vol aixafar-lo. Creuen que els han pres el pèl. D’altres, farts, simplement han decidit baixar del món de la representació. Ja no esperen ni l’inesperat. Ara la força de la gent s’ha transformat en força de dolor. “Pare i mare: ens heu tornat a decebre”. I algun fill o filla amb una mica més de mala llet afegirà segurament: “Ja només us falta posar-vos en el cordó de seguretat entre la policia i nosaltres cantant L’Estaca”. Els nacionalismes o s’abracen o es maten entre ells. Creure que el nacionalisme i l’anticapitalisme poden conjugar-se és una quimera. Només cal veure la desorientació de l’esquerra independentista i sentir la seva retòrica buida. Menyspreats en els moments clau, utilitzats quan convenia. En aquest camp de joc no hi ha altra sortida. Es busquen “traïdors” capaços de signar un pacte de rendició. La bona gent que estima l’ordre vingui d’on vingui, aquesta majoria silenciosa tan apreciada pel poder, els considerarà “uns valents” i els dirà “homes d’Estat”.

La independència no va (només) d’independència

Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) no es pot esperar cap altra sortida. El nacionalisme hegemònic —començant per l’actual president de la Generalitat— ha volgut sempre tancar el moviment independentista a l’interior d’una reivindicació identitària. Sense obviar, és clar, la qüestió de Catalunya i tot el que la seva història comporta, aquesta estratègia interessada ha provocat silenci i incomprensió a Espanya. No obstant això, les manifestacions d’aquests dies han resignificat completament la paraula “independència”. El crit d’independència, cada vegada més, és escoltat aquí, però també a Madrid, Granada… com un crit de ràbia col·lectiva. Qui ens impedeix pensar i defensar llavors una sortida diferent? Imaginem que els que estan farts de mentides i de precarietat, els que veuen cada dia com la seva vida no val res, decideixen ocupar el Parlament i declarar una República de repúbliques. Imaginem que la força de dolor s’organitza estratègicament per cridar “Que se’n vagin tots” i continua el “procés”, encara que ara com un procés destituent. La lluita de classes posada de nou en un primer pla i qui vulgui seguir onejant la bandera estelada, que ho faci però sense enganyar-se. Una bandera no és més que una bandera, i l’odi contra aquesta societat injusta i miserable no en necessita cap per expressar-se. Però cal anar fins al final.