Com afectarà Catalunya el tsunami d’Ayuso i de Vox

Les eleccions a la Comunitat de Madrid s’han saldat amb una victòria contundent de la dreta espanyolista del PP i de Vox. La participació històrica, pròxima al 80%, no ha impedit que Isabel Díaz Ayuso s’hagi imposat de manera clara. El PP en solitari suma més diputats que la resta dels partits d’esquerres, llastats per un lamentable resultat del PSOE, que s’ha vist superat per un estret marge de vots per Más Madrid (MM).

Que la dreta guanyi a Madrid no és una novetat. De fet, hi ha hagut ocasions en què ha guanyat encara amb més contundència (el 2011, per exemple, el PP i UPyD sumaven 80 diputats). Sí que és més nou, però, que s’imposi en un context de molt alta participació i que, a més, el PP requereixi el suport de l’extrema dreta de Vox per governar, sigui amb vots favorables o amb una abstenció. Un pròleg del que podria passar a l’Estat espanyol si algun dia el PP i Vox sumen majoria absoluta.

El tsunami d’Ayuso i de Vox tindrà rèpliques en tota la política espanyola i en especial a Catalunya. En aquest article n’apuntem les tres més importants.

La victòria d’Ayuso reforça el discurs indepe ‘unilateral’

La victòria d’Ayuso reforçarà a Catalunya el discurs de l’independentisme més unilateralista i refractari al pacte amb les esquerres espanyoles. L’aliança del PSOE al Congrés amb les esquerres i els sobiranistes perifèrics és avui políticament més fràgil que ahir. Amb l’alè d’un PP crescut al clatell, els socialistes tindran menys incentius per avançar en la negociació política amb el sobiranisme català, ja sigui en la forma dels indults o en la taula de diàleg. La victòria ayusista reforça indirectament els sectors sobiranistes més contraris a arribar a acords amb els socialistes o amb l’esquerra estatal, i en especial aquells que, des de l’independentisme, s’han posicionat sempre contra les aliances amb forces com Podem. El missatge per part d’aquests sectors davant del resultat de Madrid serà clar: “Amb Espanya no se puede“.

Després de la desaparició de C’s, el PSOE només tindrà opció de governar l’Estat amb el suport dels sobiranistes

El cert, però, és que els resultats també permeten constatar que el PSOE no té cap altra alternativa si vol governar l’Estat que fer-ho amb el suport del món de Podem i dels independentistes. Després de la desaparició de Ciutadans i amb Vox en clar ascens, cap altra aliança sembla possible per al PSOE. Ni tan sols un pacte de gran coalició: el PP no ho necessita perquè pot comptar amb Vox. Si el PSOE no té la valentia necessària per explorar aquesta via amb més profunditat, a curt o mitjà termini acabarà defenestrat del poder.

El fracàs del PSOE ‘ciutadanista’ és un avís per a Salvador Illa

El gran fracàs d’aquestes eleccions és l’aposta centrista i conservadora del PSOE d’Ángel Gabilondo, buscant de manera obtusa els vots de Ciutadans que era clar que s’enduria el PP. Más Madrid (que ha superat els socialistes) i Podem sí que han pujat i han lligat curt els seus feus electorals.

El resultat humiliant de Gabilondo és també un cop dur per a Pedro Sánchez i per a l’estabilitat del Govern central. I també és un avís per a l’estratègia de Salvador Illa a Catalunya, situat a anys llum del maragallisme històric que havia convertit el PSC en el partit referencial de l’esquerra catalana. Aquest PSOE ciutadanista està incapacitat per interpel·lar l’electorat progressista i construir aliances que puguin ser una alternativa als neocons i a l’extrema dreta.

La campanya de Madrid ha tornat a demostrar que no serveix de res que el PSOE intenti fer de Ciutadans: al PSOE li han anat millor les eleccions quan es veu obligat a mirar a la seva esquerra com van fer el primer Zapatero i el segon Pedro Sánchez. El PSC de Miquel Iceta, i no el de Salvador Illa, podria explicar demà a Sánchez, amb números a la mà, que, quan posen l’accent social i s’alien amb Podem, l’Espanya plural i l’independentisme basc o català, els ha anat bé històricament, i que, quan miren cap al centredreta i tenen por de la COPE, d’Antena 3 i d’El Mundo, acaben pel pedregar.

La victòria de la dreta farà tremolar els insípids passos fets pel PSOE en matèria d’indults o de la taula de diàleg

El PSC, en lloc d’amagar-se ara sota la catifa, podria fer demà un pas endavant i treballar en aquesta direcció tant al Parlament català com a La Moncloa si no vol que el bifachito de dretes s’imposi també al Congrés. Probablement, però, com ha passat en altres moments històrics, la victòria de la dreta farà tremolar, en l’eix nacional, els insípids passos fets per l’indult als presos polítics independentistes o en la taula de diàleg. I, en l’eix social, en les decisions per ampliar “l’escut social” contra la Covid-19, l’ingrés mínim vital o la llei trans, aprovades amb Podem.

La inevitable refundació de l’esquerra transformadora passa per Catalunya

Set anys després de l’eclosió de Podem, els resultats de Madrid aboquen l’espai de l’esquerra transformadora a un inevitable procés de refundació. L’aposta de Pablo Iglesias per intentar liderar una candidatura guanyadora amb Más Madrid no ha reeixit, i el balanç final no és bo per a ningú: ni per a Errejón —tot i que surt reforçat—, ni per a Iglesias, encara que tots dos creixin en vots i en escons davant la davallada del PSOE.

Si sumem els escons de MM i de Podem, representen 34 diputats per 24 del PSOE. Són 700.000 votants per a Errejón i per a Iglesias, per 500.000 del PSOE. L’espai que representen aquests dos partits és avui majoritari dins l’esquerra sociològica madrilenya. Tot i això, i malgrat les dificultats del ciutadà mitjà per trobar diferències en el seu programa polític, insisteixen a anar separats. Amb aquest model és impossible bastir un projecte que guanyi eleccions, com havia estat la seva idea inicial quan van imposar-se en ciutats com Madrid, Saragossa, Cadis o a les principals capitals gallegues.

Després de la retirada d’Iglesias, quin paper tindrà Colau en el procés de reconfiguració de l’espai a l’esquerra del PSOE?

L’esquerra a l’esquerra del PSOE és una realitat perifèrica, plural i confederal, però sembla que el nucli que va idear Podem al principi de la dècada se n’ha oblidat. El “me pilla lejos” d’Errejón va fer mal a Catalunya. Tanmateix, la crisi electoral de l’espai tampoc no arriba en un moment desastrós en l’àmbit institucional: i, si no, que ho preguntin a Ciutadans. Amb centenars de regidors, diputats autonòmics i ministres al Govern espanyol, poden aprofitar el moment per tornar a recuperar l’esperit del 2015.

En el procés de refundació de l’espai de Podem, els Comuns hi podrien tenir un paper central. Catalunya en Comú i, en especial, Barcelona en Comú, són dues de les úniques confluències que han resistit (a empentes i rodolons) durant el darrer cicle electoral. Una de les claus ha estat el lideratge indiscutit d’Ada Colau. Quin paper tindrà Colau en el marc de la reconfiguració d’aquest puzle ara que Pablo Iglesias abandona la política? Originàriament, l’avui alcaldessa de Barcelona va fer una aposta per presentar-se durant dos mandats. En les darreres eleccions, que no va guanyar, va aconseguir ser investida amb els vots del PSC i de Manuel Valls. Optarà a un tercer mandat? O, per contra, voldrà tenir —ella o el seu nucli— algun paper més rellevant en la política estatal?