Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

27-S. Guia pràctica del terratrèmol català

24/09/2015 | 01:18

Bloc de pisos a la Meridiana durant la manifestació de l'Onze de Setembre / Teresa Grau Ros
Bloc de pisos a la Meridiana durant la manifestació de l’Onze de Setembre / Teresa Grau Ros

Un taxista argentí de València iniciava la típica conversa d’aquests dies si ets un català fora de Catalunya: “I el diumenge, què? Voteu i ja marxeu d’Espanya? Serà un quilombo!”. Vaig intentar no marejar-me i, entre anades i vingudes al voltant del Procés i el processisme, li vaig intentar respondre. Però el paio, quan ja estàvem descarregant la maleta a l’estació de tren, em diu traient tot l’accent de psicoanalista porteny del barri de Palermo: “Y ché… todo esto cuándo se fue al carajo?”

Febrer de 2010. Catalunya. El líder d’Unió i portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida i l’eterna aspirant a liderar el PSOE i aleshores ministra de Defensa, Carme Chacón, són els polítics més ben valorats pels catalans. Tots dos amb vocació de ministre a Madrid, tots dos partidaris de l’statu quo i tots dos amb més de vint anys de carrera política.

Abril de 2014. La mateixa Catalunya. Els dos polítics més ben valorats són David Fernàndez, portaveu de la CUP, cooperativista i activista social, i Oriol Junqueras, un historiador, alcalde de poble i líder d’ERC. Tots dos independentistes, tots dos d’esquerres i tots dos diuen “estar” de pas en la política.

Com valora del 0 al 10 els líders polítics catalans? / CENTRE D'ESTUDIS D'OPINIÓ
Pregunta del Baròmetre: com valora del 0 al 10 els principals líders polítics catalans? / CENTRE D’ESTUDIS D’OPINIÓ

Les enquestes del Centre d’Estudis Opinió, organisme depenent de la Generalitat, mostren només una ratlla minúscula del sismògraf català. És obvi que un terratrèmol ha transfigurat el sistema de partits polítics catalans en només quatre anys. 10 graus a l’escala de Richter. La falla sobiranista, la crisi social, la corrupció i els dèficits de la democràcia del Règim del 78 han obert les venes de Catalunya. Conseqüències imprevisibles. Això, però, no s’ha acabat. Els radars han captat l’avís de tsunami.

L’auge independentista, la desafecció amb el funcionament de la democràcia i la crisi econòmica semblen ser els explosius catalans sobre els fonaments del Règim constitucional del 1978. Catalunya, que va deixar de ser l’oasi després del cas Palau de la Música i les comissions del 3%, avui viu en efervescència constant davant d’un possible trencament amb l’Estat espanyol. La història s’ha accelerat: de la retallada de l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional fins a les eleccions “plebiscitàries” del proper diumenge, que auguren una àmplia victòria per a la candidatura de Junts pel Sí. Crisi social i crisi nacional transfigurades, en l’alquímia del Procés, en noves propostes polítiques que, probablement, no són antagonistes sinó cares de la mateixa moneda. Els nous lideratges socials, majoritàriament femenins, ja són també lideratges polítics com els d’Ada Colau, exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i ara alcaldessa de Barcelona, o Carme Forcadell, portaveu de l’Assemblea Nacional Catalana i número dos de la candidatura de CDC i ERC al Parlament.

Quan carai va començar tot?

Jo, si fos historiador, li podria haver respòs al taxista: 1714, amb la caiguda de Barcelona davant de les tropes borbòniques; 1939, amb la dictadura de Franco; o 1982, amb l’aprovació de la Loapa i “el café para todos”. Però com sóc periodista, no vaig anar tan lluny. Tot va començar el 16 de novembre del 2003. Aquell dia les esquerres catalanistes van aconseguir el govern de la Generalitat per primera vegada des de la Segona República i posaven fi a 23 anys de pujolisme. L’últim intent federalista llançat pel govern tripartit de Pasqual Maragall amb ERC i ICV-EUiA volia ser una nova oportunitat per a la Ibèria somiada per Pi i Margall, Francesc Macià, els lluitadors antifranquistes del PSUC o de qui va ser anomenat “Espanyol de l’Any” pel diari ABC, Jordi Pujol…

Però la cosa va topar amb el mal humor dels jutges del Tribunal Constitucional, el rebuig frontal del PP i la desídia del PSOE. El missatge era: fins aquí hem arribat, la Constitució no permet ni un mil·límetre més. L’aleshores president català, José Montilla, nascut a Iznájar, Còrdoba, poc sospitós d’independentisme, va avisar del que podia venir als seus camarades del Comitè Federal. “José Luis, t’estimem molt, però estimem més Catalunya i els seus ciutadans”, li va dir a Zapatero en un míting.

CiU va recuperar el poder el novembre de 2010 amb un programa autonomista i el reclam d’un nou pacte fiscal. No va funcionar. Després d’un dur rescat per part del Fons de Liquiditat Autonòmica i de dos anys de retallades a l’Estat del Benestar pactades amb el PP, Artur Mas va convocar eleccions just després de la primera gran manifestació de l’Onze de Setembre. Demanava “una majoria extraordinària”. No van calcular bé. Tanmateix, CiU va guanyar les eleccions de 2012 i, fins i tot amb un mal resultat perdent 12 escons d’una tacada, va sumar 50 diputats i va duplicar els escons del primer partit de l’oposició. De fet, CiU ha guanyat, en nombre d’escons, totes les eleccions catalanes des de 1980. Només va perdre, en nombre de vots, els anys 1999 i 2003 davant del PSC de Maragall. De 35 anys de govern autonòmic des de la dictadura, el partit de centredreta nacionalista ha governat 28 anys.

El foc nou independentista va fer aflorar, probablement per la insistència de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, el cas Pujol, després de reconèixer tenir una fortuna a paradisos fiscals, i els dubtes sobre el finançament de la vella Convergència.

Manifestació contra les retallades de la Generalitat / JORDI BORRÀS
Manifestació contra les retallades de la Generalitat / JORDI BORRÀS

Catalunya iniciava el procés irreversible cap a la independència enmig de la pitjor crisi social i economica des de la Segona Guerra Mundial. El país té encara les venes obertes. És un dels pitjors llocs de l’Europa occidental per trobar feina, on el pressupost públic s’ha retallat més i que acumula una major desigualtat entre rics i pobres. La situació ha arribat a tal punt que Catalunya ha perdut població per primer cop des que hi ha estadístiques. La població catalana va disminuir en 40.000 persones l’any 2013. El país viu un situació d’estrès postraumàtic després de cinc anys de crisi, desnonaments, acomiadaments i petites i mitjanes empreses en fallida. És la tempesta perfecta d’un país trinxat.

Els pressupostos públics de la Generalitat de Catalunya s’han rebaixat en 14.000 milions en sis anys. De gastar 34.750 milions d’euros al 2008 a gastar 20.300 al 2014. El mateix president Artur Mas va reconèixer el 29 de novembre de 2011 –fa ja gairebé tres anys- que no es podien reduir més els comptes perquè ja no es pot reduir més la despesa pública sense traspassar aquestes línies perquè, segons ell, “en alguns casos hem tocat fons i hem tocat os”.

L’eix esquerra-dreta es veia desplaçat, sobretot als mitjans de comunicació i al Parlament, per l’eix nacional Espanya-Catalunya. CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP -en una aliança inèdita i històrica avui ja trencada- van intentar convocar una consulta sobre la independència per primer cop a la història del país el passat 9-N. Però l’èxit de Ciutadans i la força que manté el PP a Catalunya són l’altra cara de la moneda del fort pes del debat nacional a l’agenda catalana. Les celebracions de l’Onze de Setembre i el 12 d’Octubre impulsades per Societat Civil Catalana, emparada pels partits de la dreta espanyolista, busquen impulsar una campanya de l’estil “Better Together” escocès amb el seu “Mejor Unidos”.

Vicenç Navarro, catedràtic de Ciència Política i ferm crític del nacionalisme conservador català, explicava aquesta setmana en un article al diari Público “el que els nacionalistes espanyolistes mai entenen -perquè no volen entendre- és que el que ells consideren que és la causa del creixement de l’independentisme és, en realitat, conseqüència de la causa real, que és precisament l’enorme caràcter opressiu i asfixiant del nacionalisme espanyolista que existeix a l’Estat central espanyol, i que ells promouen i reprodueixen”. En conclusió de Navarro, que ha donat suport en els últims temps a Podem i al Procés Constituent, “mai admetran que el nacionalisme espanyolista és el major causant del creixement de l’independentisme català, qüestionant fins i tot que ells mateixos siguin nacionalistes”.

Què hi ha en joc?

Les eleccions del 27-S són les més importants i decisives dels últims trenta anys. Poden, o no, inaugurar un segon procés constituent a Catalunya.

1.- Un sistema de partits politics implosionat

Romeva, Junqueras i Mas en un míting de Junts pel Sí / CDC
Romeva, Junqueras i Mas en un míting de Junts pel Sí / CDC

El sistema de partits catalans del Règim del 78 ha desaparegut. El proper 27-S no apareixeran les sigles ni de CiU, ni d’ERC, ni d’ICV-EUiA. Tots els caps de llista són nous respecte a les eleccions de 2012. Hi ha, però, algunes preguntes clau: serà Junts pel Sí la refundació de CDC? Es consolidarà la candidatura conjunta? Es traslladarà d’alguna manera a l’àmbit municipal? Recordem que CiU encara existeix formalment a 500 municipis de Catalunya i al Parlament Europeu.

Una de les claus del futur polític de Catalunya serà qui ocupi la segona plaça. Si és Ciutadans, l’eix del debat públic es desplaçarà definitivament cap a l’eix nacional, espai on se senten còmodes tant Junts pel Sí com Ciutadans. En canvi si CSQP -amb ICV, EUiA i Podem- queda segon, el debat podria virar cap a l’eix esquerra-dreta.

El PSC i el PP -els dos partits majoritaris a l’Estat- resistiran millor del que diuen les enquestes o s’enfonsaran? Unió serà extraparlamentària?

Els socialistes són avui el paradigma d’un partit en crisi. El nou primer secretari, Miquel Iceta, intenta tapar vies d’aigua amb estratègia, però el seu posicionament en clau nacional i també econòmica dels darrers anys sembla haver-los debilitat. A les eleccions municipals del maig van conservar poder i regidors, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot just l’any 2010 governaven la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i les diputacions i tenien ministres a Madrid. Ho han perdut gairebé tot. A les darreres catalanes van patir els pitjors resultats de la seva història. El partit que al 2003 i amb Maragall va arribar a sumar un milió de vots, va quedar-se a les europees del 2014 en 350.000 votants i sent quarta força a Barcelona.

2.- L’hegemonia del procés independentista

Qui tindrà l’hegemonia del procés cap a la independència? Qui fabricarà els consensos del futur procés constituent? Qui tindrà més força per redactar els articles de la Constitució? El centre-dreta? Una visió liberal de l’economia? L’esquerra? L’extrema esquerra de la CUP?

ERC podria haver liderat un gir a l’esquerra de l’hegemonia del Procés, però l’intent va morir abans de consolidar-se. Recordem que la primavera de 2014 els republicans van guanyar unes eleccions a Catalunya -les europees- per primer cop des de la Segona República.

La CUP pujarà probablement i, fins i tot, si C’s es queda amb tot l’espai del PP, podria arribar a superar els de Mariano Rajoy. Els d’Antonio Baños i Anna Gabriel són l’única candidatura de l’esquerra independentista fora d’ERC que ha entrat al Parlament després dels fracassos del BEAN de Xirinacs, Nacionalistes d’Esquerra o el PSAN. La CUP, però, ara tindrà un gran debat intern si JxSí no obté la majoria absoluta i es converteix per primer cop a la seva història en la clau del govern. Ha de decidir si s’absté en el més que previsible debat d’investidura d’Artur Mas o si es veu amb suport per forçar la màquina del Procés en una altra direcció.

Convergència dóna molta importància a la figura de Mas com a president i com a referent polític i comunicatiu del Procés. Per què? Perquè cal deixar clar qui ha de negociar amb Madrid. El pujolisme va imposar en el debat mediàtic i polític que qui negociava amb l’Estat en nom dels catalans era el president de la Generalitat. Ningú més. Ni la Barcelona maragalliana ni el PSUC.

3.- La unitat de les esquerres en un futur

Lluís Rabell, cap de llista de CSQP, ha dit en campanya electoral que la seva aposta per l’endemà de les eleccions seria un govern de coalició amb els diputats i independents propers a ERC i amb la CUP. Una mena de reedició del segle XXI del Front d’Esquerres que va guanyar les eleccions l’any 1936. Objectiu impossible. Impossible, com va dir el veneçolà Hugo Chávez, “ara per ara”. La futura unitat dependrà de com es reconfiguri la relació de forces entre les esquerres i quanta tensió política s’acumuli entre republicans, Sí Que Es Pot i l’esquerra independentista.

Les esquerres a l’esquerra del PSC, malgrat el context de crisi econòmica i l’esclat de casos de corrupció a CiU i PP, no han aconseguit el resultat que esperaven en aquest cicle electoral. La unitat de les esquerres, de la qual tant s’ha parlat des de 2010, ha estat impossible. Fins i tot el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, que va néixer per reclamar la unitat, pot acabar trencant-se. Només s’hi han albirat algunes excepcions, importants i simbòliques, com els governs municipals de Barcelona i Badalona.

El terratrèmol econòmic i nacional ha recuperat l’etern debat sobre la unitat de les esquerres. Referents com la Syriza grega fan trontollar esquemes prefixats per al futur de l’esquerra.

4.-  La presidència de Mas

Artur Mas és un extraordinari supervivent polític. Ho explica Anna Punsoda en aquest perfil que CRÍTIC ha publicat aquesta setmana. Mas, de directiu d’empresa amb problemes i de frustrat candidat per Barcelona, “el noi dels encàrrecs”, “el treballador perfecte del partit”, “el que mai no creava problemes”, s’ha convertit en l’indispensable, per a alguns, timoner del Procés. Malgrat Liechtenstein i l’herència; malgrat els dubtes sobre el finançament de CDC; malgrat la trencadissa amb Unió Democràtica.

Mas és probablement l’únic dirigent polític de pes del Sud d’Europa que ha sobreviscut a l’aplicació de les polítiques d’austeritat durant la Gran Recessió. Ni Sarkozy, ni els portuguesos, ni Berlusconi, ni Zapatero-Rubalcaba, ni Papandreu o Nova Democràcia a Grècia, ni els laboristes britànics. Gairebé només resisteixen Merkel, els socialistes andalusos -ara amb noves cares- i Convergència. “Mas té una capacitat de navegar en la tempesta espectacular”, explicava l’historiador Xavier Domènech, en un debat organitzat aquesta setmana per l’editorial Icària a Barcelona. Al 2010 tenia 62 diputats. Va convocar eleccions i en va perdre dotze per quedar-se amb 50. Va seguir governant i, quan les enquestes li donaven entre 35 i 40 diputats, el pitjor resultat de la història de CiU, va saber fer un gir extraordinari, captar el suport de l’ANC i Òmnium i forçar ERC -el seu gran rival dels propers anys- a aliar-se.

Segons el parer de Domènech, “el factor Mas-president no és menor”. Ell té la clau de volta de la negociació un cop sigui escollit president. Malgrat tenir un règim parlamentari, hi ha qüestions clau que depenen del president i del seu equip. Per exemple, la més important: convocar noves eleccions o, si s’arriba el cas, una consulta.

5.-  La quarta volta: les espanyoles

Una part de l’esquerra no independentista considera que les eleccions catalanes estan immerses en un cicle electoral més ampli. L’onada acabaria amb les espanyoles del 20 de desembre. Aquesta és la hipòtesi de Podem i, en part, d’Iniciativa per Catalunya. Creuen que la gran finestra d’oportunitat de canvi polític, malgrat les últimes enquestes publicades als mitjans, passa pel Congrés i per acabar amb el PP de Mariano Rajoy. Per a ells, les europees de 2014 van ser un primer cop d’efecte; les municipals van servir per guanyar ciutats clau com Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Corunya, Cadis… a través de les confluències d’esquerres; i les catalanes seran fonamentals perquè cap partit d’esquerres pot guanyar les espanyoles sense un bon resultat a Catalunya (d’aquí la presència destacada aquests dies de Pablo Iglesias, Íñigo Errejón o Alberto Garzón). La temporada és llarga: l’ull està posat al mes de desembre. El frame mental canviarà a partir de l’octubre per un frame d’eleccions espanyoles.

El Procés, o processisme, continuarà segur durant uns mesos: en principi, 18 mesos. Però, bàsicament, vulgui o no, el Procés té davant seu unes eleccions al Congrés dels Diputats cabdals a tres mesos vista. La idea del govern Mas serà negociar. Ho diuen els informes del Consell de la Transició Nacional. La majoria de qüestions -deute, seguretat social, pensions, tractats, qüestions hidràuliques, gestió d’infraestructures- es deixen a una negociació futura. Per tant, és important saber qui governarà l’Estat.

Quines candidatures es presentaran al Congrés des de Catalunya? Junts pel Sí, segons ja han anat filtrant als mitjans des de l’entorn de CDC, estaria disposada a presentar candidatura a les espanyoles. PSC i PP, òbviament, confiaran en tenir millor sort a les eleccions generals. Els socialistes presentaran Carme Chacón, en el retorn de la candidata socialista que millor resultat ha tret mai a Catalunya: 25 diputats socialistes catalans a les eleccions de 2008. El gran rival serà Podem, i la confluència que previsiblement construiran a Catalunya amb ICV i, potser EUiA, si finalment hi ha pacte entre Podemos i Izquierda Unida. La CUP no s’ha presentat mai i, segons diuen ara, no està en l’horitzó.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació