Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Cinc coses més que cal saber després de veure el documental ‘Astral’ de Salvados

16/10/2016 | 23:54

585846El documental ‘Astral’ de Salvados és un treball excepcional, vibrant i interessantíssim per mostrar la duresa de les migracions al Mediterrani. El film dirigit per Jordi Évole es converteix en un clam contra els murs i les fronteres. En ‘prime time’ i amb audiències de rècord. Aquest any, segons xifres oficials, han mort com a mínim 3.500 persones al Mediterrani per culpa de la política d’immigració i de refugiats de la Unió Europea. No són morts en un naufragi o per una catàstrofe natural. Són la cara B del sistema capitalista en què vivim.

Els càmeres de ‘Salvados’ es van jugar el tipus per mostrar-nos el rostre d’aquells dos germanets negres desorientats i amb la por al cos, d’aquell jove que creu que està tocant les costes de Grècia i se n’adona que pràcticament no ha sortit de Líbia o d’aquella dona africana que afirma, amb tota seguretat, que “tot això valdrà la pena perquè la meva filla tindrà un futur millor a Europa”. Testimoni brutal d’una realitat que no volem mirar. Testimoni brutal d’una realitat que passa a pocs quilòmetres del nostre sofà. Dóna nom i rostre a les xifres fredes. Però, què passa darrere de les càmeres?

El drama de la immigració al món, i al Mediterrani en concret, va començar abans i seguirà després de l’expedició de l’ONG ProActiva OpenArms. Què els ha passat abans i què els passarà després als migrants/refugiats després de ser rescatats per l’Astral en plena mar? CRÍTIC aposta per donar context al viatge de l’Astral: causes i conseqüències. Ja ho deia el mateix capità de l’Astral, Andreu Rul·lan, en una entrevista recollida per Jordi Évole a la seva columna a El Periódico: “Només una opinió pública informada pot empènyer els polítics a legislar contra la desigualtat, que està en l’origen de la seva fugida de la misèria i la guerra”. Cinc preguntes per trencar tòpics sobre el fenomen de la immigració.

Quants migrants moren al Mediterrani?

Les morts de migrants al Mediterrani  no són un problema de l’últim any, ni dels últims cinc anys. Ve de lluny! Els naufragis al Mediterrani omplen minuts de televisió i portades de diari, però de vegades les imatges d’impacte no ens deixen ser prou conscients del volum de la tragèdia. Les dades recollides pel projecte Missing Migrants, impulsat per la International Organization for Migration (IOM), ha documentat 10.613 morts al Mediterrani des de gener de 2014 fins el 12 d’octubre de 2016. Enguany, 3.632 persones han mort al Mediterrani intentant arribar a Europa. Però des de l’any 2000, més de 30.000 persones han mort en l’intent d’arribar a Europa, segons el projecte periodístic The Migrants’ Files. El projecte inclou una completíssima base de dades sobre les víctimes de la tragèdia del Mediterrani.

Infografia interactiva amb les morts de migrants en el viatge cap a Europa
Infografia interactiva amb les morts de migrants en el viatge cap a Europa / MIGRANT FILES

Per què i de què estan fugint?

Segons dades recopilades per l’ACNUR, el nombre actual de desplaçats al món és el més elevat des de la II Guerra Mundial. Des que el 2011 ACNUR va anunciar la xifra rècord de 42,5 milions de persones desplaçades per la força arreu del món, aquests números no han fet més que créixer cada any. En darrer informe de 2015, amb dades de 2014, parla de 59,5 milions de desplaçats, el que suposa un increment de més del 50% en cinc anys. La població global de persones desplaçades forçosament és avui en dia més gran que tota la població del Regne Unit. Si fos un país, seria, el 21è més gran del món.

Els conflictes a Síria i Iraq han contribuït de forma significativa a l’increment del nombre global de desplaçats al món. Al finalitzar 2015 hi havia gairebé cinc milions de refugiats sirians:  un increment de gairebé un milió d’homes, dones i nens en tan sols un any. Fins al 7 de setembre de 2015, el nombre de refugiats i migrants que han creuat el Mediterrani, segons l’ACNUR, és de 951.412 i d’acord amb les xifres de la OIM, són 999.343 persones, en la seva majoria provinents de Síria, Afganistan, Eritrea, Nigèria, Albània, Pakistan, Somàlia, l’Iraq, Sudan, Gàmbia, Egipte, el Marroc, Índia, Nepal, Butan, Sri Lanka i Bangladesh. Gairebé tots ells són països en conflicte, sota dictadures o en una situació de pobresa insuportable.

L’arribada de refugiats és conseqüència d’un món en guerra i conflicte. Un simple llistat dels conflictes més rellevants oberts des de l’inici del segle XXI: la guerra d’Afganistan; la insurgència al Magreb i la insurgència islamista de Nigèria des de 2002; la invasió d’Iraq el 2003 i la posterior guerra fins a 2011, a la qual ha seguit la insurgència iraquiana posterior a la retirada de les tropes dels EUA; l’aparició d’Al Qaeda a Iemen des del 2003; la guerra del nord-oest de Pakistan des de 2004; la guerra civil de Somàlia i altres conflictes al corn d’Àfrica; la guerra civil sudanesa i el conflicte al Sudan del Sud; les primaveres àrabs entre 2010 i 2013; la intervenció militar a Líbia i la guerra civil de Síria des de 2011; i, com no, la brutal aparició de l’Estat Islàmic (que, sobretot, ha assassinat població musulmana).

Però una bona part dels migrants són ‘refugiats’ econòmics i, cada cop més, climàtics. La causa directa i concreta no és un altra que la crisi econòmica, la fam, unes relacions comercials injustes entre el nord i el sud, un deute extern que asfixia les economies del Sud i un món marcat per la desigualtat econòmica. En el fons, el gran problema continua sent un sistema capitalista profundament injust.

Quins són els països que acullen més refugiats?

Segons dades d’Amnistia Internacional de principis de 2016, hi havia més de 4,5 milions de refugiats sirians en només cinc països: Turquia, el Líban, Jordània, Iraq i Egipte. Turquia n’acull 2,5 milions, més que cap altre país del món. El Líban n’acull 1,1 milions, i això equival a una de cada cinc persones de la població d’aquest petit país. Jordània n’acull 635.000, la qual cosa suposa el 10% de la població. Iraq, on ja hi ha 3,9 milions de persones internament desplaçades, acull 245.000 refugiats sirians. Egipte n’acull 117.658.

Refugiats sirians a l'Orient Pròxim, a inicis de 2016 / ACNUR
Refugiats sirians a l’Orient Pròxim, a inicis de 2016 / ACNUR

Tot i això, aquestes xifres estan canviant els últims mesos, sobretot per l’arribada de refugiats a Alemanya. Al voltant d’un milió de refugiats van entrar en 2015 en el que ja era el país més poblat de la UE, i es calcula que uns altres 300.000 ho hauran fet en acabar 2016. Els primers mesos de 2016, el 84% de les peticions d’asil es concentrava en cinc països: Alemanya (61% del total), Itàlia (8%), França (6%), Àustria (5%) i el Regne Unit (4%). Espanya va rebre un 1% del total de peticions d’asil.

L’Estat espanyol continua a la cua d’Europa en matèria d’acollida de refugiats. El passat gener es feia públic que només n’havia acollit 18 en sis mesos. El govern espanyol s’ha compromès a acollir-ne 16.000 abans que arribi 2017. A mitjans de juny, Interior va anunciar que esperava dur a Espanya un total de 586 refugiats. Les darreres informacions parlen de 481. Cal tenir en compte que el govern de Mariano Rajoy ha de rebre una aportació de 330 milions d’euros de la UE entre els anys 2014-2020 per gestionar els fluxos migratoris.

Quins països reben més immigrants?

Una enquesta de Metrocosm mostrava unes dades excepcionals. Generalment, tenim la percepció que al nostre país hi ha més immigrants dels que realment n’hi ha.

inmigrantes en tu pais

De fet, segons dades d’un informe del Banc Mundial, els migrants internacionals han superat els 250 milions, un nivell sense precedents. Tanmateix, l’informe revela que la migració sud-sud és molt més gran que la migració sud-nord. El 2013, més del 38% dels migrants internacionals va traslladar-se entre països empobrits, en comparació amb el 34% que va desplaçar-se de sud a nord.

mapa rutas migratorias
Principals rutes de les migracions al món, en l’actualitat / BBC

Amb 13 milions de migrants l’any 2013, el corredor de migració més important del món és el de Mèxic-Estats Units. Rússia-Ucraïna se situen en segon lloc, seguits per Bangladesh-Índia i pel flux africà cap als països del Golf com l’Aràbia Saudita i els emirats àrabs, com Qatar o Doha. Els principals països de destí dels migrants van ser els Estats Units, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Rússia, els Emirats Àrabs Units o el Regne Unit.

De fet, hauríem de ser conscients que l’Estat espanyol ha estat històricament un país d’emigració. Milers i milers d’espanyols van migrar o van haver d’exiliar-se després de la guerra civil cap a l’Amèrica Llatina o altres països europeus com França. Actualment, de fet, hi ha milions d’europeus vivint fora dels seus països natals.

eu-diaspora-map
Nombre de ciutadans europeus vivint fora del seu país natal / ONU

Quants diners gastem en aixecar murs?

Les tanques de Ceuta i de Melilla constitueixen el màxim paradigma espanyol en l’objectiu de barrar el pas a persones del sud i només entre el 2005 i el 2013 hi ha destinat gairebé 72 milions d’euros —47,3 a Melilla i 24,6 a Ceuta—, segons va reconèixer el govern de Rajoy recentment en resposta a una pregunta parlamentària d’Amaiur. Detenir a Espanya i deportar als seus països migrants i refugiats ens costa 49 milions anuals. La llista de costos per allunyar migrants i refugiats de les fronteres d’Europa acumula milers de milions d’euros. I tot i això, els intents d’arribar a les fronteres de la UE continua incrementant-se.

The Migrants’ Files ha rastrejat els diners dels fons europeus destinats a contenir la immigració, revelant que  durant els últims quinze anys traficar amb migrants i refugiats ha generat un benefici de com a mínim 15.700 milions d’euros a les màfies. Segons el mateix treball periodístic, les polítiques d’expulsions i repatriacions han costat com a mínim 11.300 milions d’euros des de l’any 2000. Els grups que han participat en la creació de les polítiques europees de defensa fronterera –Finmeccanica, Airbus, Thales o l’espanyola Indra– han estat els grans beneficiaris dels projectes d’I+D dedicats a evitar l’arribada de migrants.

I, finalment, què passa després de ser rescatats a alta mar per ONG’s o pels equips de salvament marítim d’Itàlia, Grècia o Espanya? Doncs, quan aconsegueixen arribar, després d’un llarg, costós i duríssim viatge, els expulsem de tornada. L’Estat espanyol, de fet, expulsa més immigrants que cap altre país de la Unió Europea. Des de 2010 a 2014, el govern espanyol va fletar amb l’agència europea de control de fronteres 31 vols ‘macro’ amb un cost superior als vuit milions d’euros. En total, en aquests quatre anys, l’Estat espanyol va expulsar gairebé 26.291 immigrants en més de 250 vols, la gran majoria amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat i 31 finançats per la UE.

Una part dels migrants sense papers rescatats al Mediterrani per ONG com Metges sense Fronteres o ProActiva acaben en un gris centre d’internament d’estrangers. Això també té un cost. La despesa associada als centres d’internament d’estrangers a l’Estat espanyol s’apropa, segons ha pogut esbrinar CRÍTIC amb l’ajuda de SOS Racisme, a un mínim de 34 milions d’euros anuals. Deu milions en despeses de funcionament, alimentació i atenció sanitària; deu milions en salaris de la policia; 400.000 euros per a Creu Roja, i dotze milions en vols d’expulsió d’immigrants. Empreses privades com Air Europa, Swift Air, Clínica Madrid o l’ACS de Florentino Pérez han fet negoci amb la política migratòria.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació