Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Contradiccions turístiques del típic ‘progre’

Arran de la crisi de la Covid-19, sorgeix una finestra d'oportunitat per canviar el model turístic català: aquí van algunes propostes realistes pensant en les classes treballadores i el medi ambient

20/07/2020 | 06:00

/ HELENA OLCINA

Quan tenia 22 anys, vaig agafar una motxilla, vaig comprar unes vambes de caminar i vaig patejar-me bona part d’Amèrica del Sud durant nou mesos. Va ser, lògicament, un viatge iniciàtic, el viatge de la meva vida. Havia estalviat ‘currant’ durant mesos de cambrer, vigilant d’exposicions, repartidor de ‘flyers’, i ara podia fer el meu primer gran viatge. Mai a la vida havia sortit de la Península. Vaig arribar a Buenos Aires, i vaig pujar la Panamericana fins a les illes del Sol i la Luna del Titikaka, des de les selves amazòniques del nord de Bolívia fins a la freda estepa de la Patagònia. Viatjava sense rumb, agafava busos i camionetes de tota mena, intentava viure com un “local”. Vaig aprendre, vaig gaudir, vaig passar-m’ho malament. Ho recomanaria a tothom. Em considerava un ‘mochilero’, un viatger, dels que fèiem un viatge autèntic, no com la resta. Per als locals, però, jo era un ‘gringo’. Per als meus amics, feia ‘turisme’. Paraula maleïda.

La gent d’esquerres vivim en una eterna contradicció davant del que està sent un dels grans debats d’aquest estiu: turisme sí o no, o a mitges? Amb el virus, amb els rebrots, amb els confinaments que vindran, quines vacances farem? És coherent fer vacances mentre el virus corre, contagia i mata? És d’esquerres fugir de la ciutat i visitar pobles d’arreu del país a risc de portar-hi el virus? Està bé deixar entrar turistes i, alhora, demanar als catalans que no sortim de casa? Volem acabar amb la indústria turística que depreda el territori, però volem anar de vacances, un dret social aconseguit després d’anys de lluita sindical. Volem que l’economia no depengui únicament del turisme, però alhora no volem deixar sense ‘curro’ milers de treballadors, les ‘kelis’, els cambrers o els que porten una casa rural al Ripollès. Tenim una certa turismofòbia, sí, però alhora ens encanta viatjar i conèixer altres cultures d’arreu del planeta. Tinc un dubte: nosaltres som al món els turistes que a Barcelona odiem?

És coherent fer vacances mentre el virus contagia i mata? És d’esquerres fugir de la ciutat i escampar el virus?

Som a les portes de l’estiu més estrany de les nostres vides. Enmig de la pitjor pandèmia de salut global de les últimes dècades. Tenim el dret a fer vacances o no? Han de ser unes vacances igual que sempre? Arran de la crisi de la Covid-19, sorgeix una finestra d’oportunitat per canviar el model turístic almenys a Catalunya, les Illes i el País Valencià, on hi ha governs sensibles davant del col·lpase climàtic i turístic. El més coherent en la lluita contra el coronavirus i davant l’emergència climàtica seria demanar un impossible: prioritzar el turisme de proximitat, l’slow tourism, ampliar la xarxa de trens a tot Europa, que la població treballi menys i faci més vacances durant tot l’any, no dependre només del ‘sol i platja, sinó que el turisme arribi a zones despoblades o empobrides del país, i mil propostes més. Aquí van, doncs, algunes propostes realistes pensant alhora en les classes treballadores i el medi ambient.

“No es tracta de dir turisme sí o no, en un discurs dicotòmic, sinó de com transformem el turisme amb una mirada emancipadora”, planteja en conversa amb CRÍTIC el professor de la Universitat de les Illes Balears i investigador en economia ecològica del turisme Ivan Murray. “Estem acomplexats amb relació al turisme. A l’esquerra hem tingut poca proposta. Això és un problema perquè si pressionem cap a la seva destrucció, trencaríem aliances amb molts treballadors que volen fer la feina dignament”, em matisa el coordinador del centre d’estudis Alba Sud, Ernest Cañada, que va escriure amb Murray el llibre ‘Turistificación global’ (Icaria, 2019). “L’esquerra sol tenir un tint antiturístic i crític, però, quan fa acció institucional, tant a Balears com a Barcelona o Catalunya, continuen mantenint una política que afavoreix la indústria turística”, denuncia el professor i expert en turisme i canvi climàtic Joan Buades.

Prendre consciència: turisme, capitalisme i clima

Aleshores, què? Tots critiquem el turisme, i tots som turistes. Jo estic a favor del turisme, del viatge, del coneixement d’altres ciutats, dels que passegen, dels ‘flâneurs’, dels que pugen als busos turístics, dels ‘guiris’ despistats, dels que surten del seu país per conèixer l’altre. Però, arribats a aquest punt de destrucció del planeta i de col·lapse turístic als llocs més turistificats, l’esquerra hauria de plantejar un turisme diferent, o 1) destruirem la gallina dels ous d’or del turisme a Catalunya si el massifiquem, i 2) Catalunya deixarà d’existir, i només quedaran quatre catalans aguantant el decorat de cartó pedra d’aquell poblet mariner que ja no és, d’aquell poblet de muntanya on les vaques seran estàtues de ferro.

Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, “el problema no és que hi hagi turistes, sinó que només hi hagi turistes”

Com va dir fa anys l’antropòleg urbà Manuel Delgado, “el problema no és que hi hagi turistes, sinó que només hi hagi turistes”. Però no són els ‘guiris’ envermellits pel sol, amb mitjons i espardenyes a l’agost i cridant mentre prenen gerres de cervesa els que han destruït els centres de les ciutats o els pobles de la costa catalana, sinó que, en paraules de Delgado, “qui ho ha destruït ha estat un model de gestió de la ciutat —i de la costa catalana— com a negoci i diners”. Hauríem d’analitzar a fons quin paper van tenir els governs i consorcis turístics a l’Ajuntament de Barcelona amb el PSC i ICV-EUiA i a la Generalitat i als ajuntaments de la costa catalana amb CiU i el PP.

El tema que cal entendre, segons explica Joan Buades, és que els Països Catalans i Catalunya ja som una superpotència mundial de turisme. El segon país del món en recepció de turistes. “Som una terra saturada de turisme”. A l’Estat espanyol hi venien abans del virus 84 milions de turistes internacionals a l’any, la meitat dels quals anaven a petar bàsicament a les Illes, Catalunya i el litoral del País Valencià. “Això és insostenible. Té límits físics (pel clima, per l’aigua…), límits d’habitatge i, de fet, tampoc produeix la riquesa que hauria de produir. El turisme ha crescut un 50% des dels anys 90, i la riquesa general no ha pujat tant. No ens fa més rics sino més precaris, i hi ha un desgast dels béns comuns. Volem turisme, sí, però molt menys”, conclou.

Té propostes realistes l’esquerra?

Tinc tants dubtes sobre això que vaig decidir parlar amb gent que ha estudiat el tema del turisme a fons des d’una perspectiva social i ambiental com Ernest Cañada, Ivan Murray o Joan Buades. Quin model turístic proposa l’esquerra? Que no hi hagi cap turista i s’acabin les vacances? Hi ha alternatives? Quins canvis són factibles de fer? Cal fomentar el temps lliure, el descans i l’oci dels treballadors? Què podem fer individualment amb les nostres vacances per canviar el model?

Decreixement, turisme de proximitat, reduir els avions, garantir vacances per als col·lectius vulnerables i unes condicions laborals dignes

Cañada, que coordina Alba Sud, un centre d’investigació sobre el turisme global, creu que sobretot ara, arran de la pandèmia de la Covid-19, sorgeix una oportunitat per “pensar el canvi model turístic en termes de classe” ja que si apostem només pel “turisme de qualitat” o per encarir els preus “anirem cap a l’elitització del turisme i només uns quants podran viatjar i gaudir del temps lliure i l’oci en vacances”.  Tanmateix, com afegeix Ivan Murray, “no hi ha una sola recepta. S’han de conjugar moltes praxis, algunes a curt i altres a llarg termini”.

Aquí van algunes propostes molt pràctiques, pensades des de l’esquerra, per transformar el model turístic -no eliminar-lo!- amb un sentit social.

– Pactar un decreixement turístic coordinat amb empresaris, el tercer sector i el món rural, lligat a un programa de transició ecològica i climàtica. “El turisme d’esquí és inviable a poques dècades vista, per tant, caldria pactar un decreixement coordinat en els propers anys perquè, si no, vindrà el col·lapse de cop i no estarem preparats. Hi ha una forquilla de 20 o 30 anys. La gent ha de menjar i arribar a final de mes, i, perquè això no peti de cop, hi ha d’haver concertació social entre governs, sindicats i patronals, tenint en compte el factor rural i els joves. La Generalitat ha anat comprant estacions d’esquí perquè donen pèrdues, però vol mantenir-les obertes artificialment per mantenir els llocs de feina que en depenen al Pirineu”. (Buades)

– Portar més turisme allà on ho necessiten, i treure’l d’allà on hi ha massificació. “El turisme ha de decréixer en algunes zones i, en canvi, en altres zones pot créixer o fomentar-se, sempre en un marc de transició socioecològica. Al Pla d’Urgell segurament ja li aniria bé tenir una mica més de turisme. A Barcelona li’n sobra”. (Cañada)

– Definir una política pública d’esquerres sobre turisme, el temps lliure i el descans. “No és només activitat hedonista i d’oci, sinó que un Govern d’esquerres hauria de tenir una política de turisme social que ajudi a fer vacances a tots els treballadors, per salut, per benestar, per al desenvolupament cultural i artístic. S’ha d’evitar que les grans majories treballadores amb pocs recursos no en quedin excloses”. (Cañada)

– Ajudes públiques al turisme de gran escala, sí, però condicionades al fet que es compleixin les legislacions de treball digne i a un control fiscal molt gran d’on van a parar els beneficis. Cal obligar les grans empreses a fer garanties de retorn social i en forma de drets laborals, etc. La feina en un hotel pot ser tan digna com qualsevol altra: les cambreres de pis volen fer bé la seva feina, cuidar les persones que hi descansen, i, si són explotades, no poden. (Cañada)

– Transparència financera de la indústria turística. “Tothom que operi en turisme ha de declarar amb hisenda del país. Els números s’han de conèixer. Està ple de societats fantasma, que no deixen impostos, o molt per sota del que els tocaria pels beneficis que tenen. Molts dels diners que deixen de pagar les grans empreses en les comunitats on treballen -i on depreden el territori i l’aigua- se’n van a paradisos fiscals o altres llocs del món. Airbnb, fons d’inversió internacionals que inverteixen en hotels, grans cadenes de restauració, Uber… Operen en un territori com les Illes, i, en canvi, els diners no es queden aquí. Les comarques més pobres del País Valencià -entorn Benidorm-, de Catalunya -Salou o Lloret- i les Balears tenen alguns dels pitjors indicadors socials i de renda per càpita del país”. (Buades)

– Recuperar l’esperit del turisme de classes treballadores de finals del XIX i el XX. “Aquelles vacances tenien un component d’esbarjo, i creació de consciència obrera col·lectiva en el món dels ateneus, de l’excursionisme, dels esplais i de l’escoltisme, i també hi va ser en els països de l’òrbita comunista. Es podria adaptar amb programes de turisme socials que hi ha arreu d’Europa. No cal inventar la pólvora, sinó capgirar aquestes fórmules per no haver de subvencionar les grans corporacions turístiques. Així redigirim el sistema de producció turística i afavorim empreses mitjanes o cooperatives”. (Murray)

– Apostar pel turisme de proximitat. “El viatge d’ara ja no l’hem de pensar en termes de grans distàncies, sinó amb experiències més properes o baixa petjada ecològica. Això és un canvi de xip important. Segurament viatjar a l’Àfrica et pot aportar molt emocionalment, però la situació amb el canvi climàtic serà molt dura i cal adaptar-s’hi. Hi ha un 5% de la població mundial que fa viatges internacionals, i un 95% no surten mai o gairebé mai del seu país. Un 40% de la gent a Espanya no fa ni tan sols dues setmanes de vacances a l’any. Això dels viatges internacionals és una preocupació de classes mitjanes i altes”. (Murray)

– Reduir l’ús de l’avió al mínim possible. “Si has de fer un viatge de llarga distància, que sigui per molt de temps. Té un cost ambiental que pagaran els teus fills o nets. A Europa hi ha un ‘boom’ de trens nocturns i regionals, i, en canvi, a l’Estat espanyol es retallen o no arriben a molts indrets”. (Buades)

– Millorar les infraestructures públiques que permetin un oci o descans autoorganitzat. “L’Estat ha de mantenir oberts i en bon estat els parcs, platges, rius, els espais públics per acampar o descansar, i valoritzar-los perquè la gent pugui organitzar-se vacances sense haver d’entrar en el negoci turístic”. (Cañada)

– Evitar allotjaments de plataformes com ara Airbnb, i els que converteixen habitatge habitual de la gent en habitatge turisme. “L’exemple bo és Amsterdam ara. Val més anar a un hotel familiar petit que no a un apartament turístic o un hotel amb una empresa transnacional que té la seu en un paradís fiscal”. (Buades)

Cal cercar fórmules d’oci, de descans, de temps lliure, que ens omplin més emocionalment, i que, segons com, podem tenir més a prop. “Tothom parla sempre de les vacances de quan eren nins com les vacances que més petjada emocional els han deixat, i aquelles vacances no tenien gens de glamur. Pensem-hi!”. (Murray)

– Turisme de proximitat. Triangular l’economia local, el turisme i el desenvolupament de zones empobrides o abandonades. “Quan vagis a un lloc, consumeix productes de la terra, interessa’t per la vida cultural d’allà, fes servir alguna frase de la llengua local, busca el mercat del poble. Sabent que qui ho rep és gent de la comunitat i que l’ajudes a prosperar i mantenir la vida econòmica del lloc. No vagis al McDonald’s o al mateix restaurant, hotel o centre comercial que tindries a qualsevol ciutat del món”. (Buades). “Per exemple, l’agroturisme pot ser un bon model: combina producció agrària, comerç/consum de producte local i turisme”. (Cañada)

I, de propostes, n’hi ha moltíssimes més. L’esquerra no ha de renunciar a les vacances, al descans, a l’oci, al temps lliure, però, alhora, ha de replantejar-se de manera més sòlida una política pública sobre el turisme. “El problema de l’esquerra acomplexada és que vol tancar els ulls i que els turistes desapareguin, i s’acabi el problema de cop i volta”, clou Ernest Cañada.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies