Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Ens calen mites d’ara

Les batalles cultural i mediàtica són els terrenys de combat polític que defineixen la nostra època. La dreta i la ultradreta ho han entès perfectament, mentre que l'esquerra està perduda

26/07/2023 | 06:00

Les esquerres, han guanyat les eleccions? Potser sí, sobretot si definim esquerres en un sentit moooolt ampli.

Té, o tindrà, l’esquerra el poder? No.

On és el poder, doncs? Als mitjans de comunicació, a les xarxes socials d’Internet, a les pel·lícules de Hollywood, a les cançons pop del moment i a les sèries de Netflix.

El problema per a les esquerres és que ja portem molt de temps perdent la batalla cultural. La dreta i la ultradreta han entès millor que ningú l’esperit d’època. I l’esquerra no entén com pot ser que Ayuso tingui majoria absoluta a Madrid encara que digui que el canvi climàtic se soluciona amb plantes als balcons. Les guerres culturals defineixen avui els conflictes polítics. I, en les últimes dècades, la dreta i la ultradreta han sabut construir de forma molt efectiva els seus actius mediàtics i culturals. En canvi, l’esquerra segueix vivint en una altra època. Si no s’assumeix que el terreny cultural i mediàtic són els espais de combat d’aquesta època, anirem pel pedregar. Tot això ho va dir, fa poc, l’exlíder de Podem i ara professor de Ciència Política, Pablo Iglesias, a la Cadena SER. Tenia raó.

L’independentisme i l’esquerra sorgida del 15-M, els dos grans terratrèmols que s’havien atrevit a qüestionar el sistema de poder sorgit dels pactes de la Transició, han entrat en depressió. Podem, Sumar i els Comuns, tot i resistir bé a tot arreu, ja no aspiren a asaltar los cielos sinó a governar com a crossa del PSOE. I l’independentisme, noquejat pels càstigs judicials, per la presó i per les promeses no complertes, sembla avui incapaç de plantejar estratègies de futur factibles. L’ordre del 78 ha estat qüestionat, però no vençut.

Però és que, per molts vots que puguis arribar a tenir, cal guanyar la batalla de les emocions. Per molt bons programes socials que tinguis, cal vèncer les guerres culturals. Per molt bon lideratge que tinguis, cal guanyar l’hegemonia. Això serveix per a tots els partits d’esquerres, des dels més moderats fins als més radicals, i per al moviment independentista. En una crisi social, política i nacional com la que viu Catalunya, el que mena la pràctica política de la majoria de la gent normal sovint és la resposta emocional personal, i no un càlcul superraonat i superracional sobre com respondre millor a les seves necessitats. Hauríem de dotar-nos, doncs, dels artefactes culturals i mediàtics més potents, populars i massius per contrarestar el bombardeig diari que reben les classes treballadores per part de Hollywood, Netflix i Ana Rosa Quintana.

A What’s the Matter with Kansas? How Conservatives Won the Heart of America, l’historiador i periodista Thomas Frank analitzava el mecanisme que porta a la disjunció entre els interessos materials dels ciutadans i el seu comportament polític i electoral. Els republicans més conservadors van guanyar el vot a l’estat de Kansas als anys cinquanta i ja pràcticament no l’han perdut mai, malgrat ser un estat de majoria treballadora agrícola i proposar tot tipus de reduccions d’impostos i de l’Estat del benestar. “Els valors modelen les decisions dels ciutadans amb més freqüència que els seus interessos”, conclou. Les dades de la ciència política, segons Drew Westen, autor d’un estudi sobre el rol de les emocions en política, indiquen que “la gent vota el candidat que li provoca els sentiments adequats, no el que presenta els millors arguments”.

“Ens calen cançons d’ara” va ser un article, escrit per Lluís Serrahima, l’any 1959 a la revista Germinabit, precedent del que després seria Serra d’Or. Es diu que el text va ser clau perquè es comencés a parlar del moviment cultural i musical que després s’anomenaria la Nova Cançó: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres”. I reblava: “És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva”.

Cal una nova banda sonora i audiovisual d’esquerres per plantar cara a les guerres culturals de la dreta

Avui, com ahir, necessitem una nova banda sonora —i sobretot audiovisual— d’esquerres i amb consciència social que pugui generar les emocions i el sentiment de comunitat que hem perdut, per generar una nova mística de canvi i per poder plantar cara a totes les guerres culturals que ens plantegen la dreta i l’extrema dreta i tot el seu poder mediàtic, econòmic i cultural. Dos bons exemples sobre com plantar cara cultural, com crear mística pròpia i construir mites d’ara són precisament el moviment feminista i l’ecologisme, les dues millors coses que podien passar a l’esquerra, malgrat que això no agradi a l’esquerra roig-i-bruna, neorància i de les trampes de la diversitat.

No podem seguir vivint de les lluites antifranquistes, de les primeres comissions obreres ni del PSUC, ni de les reivindicacions anarquistes dels anys trenta ni dels col·lectius llibertaris dels setanta, ni de la socialdemocràcia d’Olof Palme, de Willy Brandt i de The spirit of 45 de Ken Loach. Les samarretes del Che Guevara, “aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia”, es panseixen a l’armari. Tot i que som fills d’aquelles victòries i d’aquelles lluites, sens dubte, necessitem mites polítics per al segle XXI. Hi ha milers de lluites i campanyes compromeses a tot el món que han marcat els últims 20 anys, i també a Catalunya, un d’aquells llocs del món que tenen com a tret diferencial l’esperit de revolta, des de l’1-O fins a les lluites per l’habitatge, però necessitem passar aquestes batalles pel filtre del mite. Ens cal convertir-les en mites d’ara!

No podem seguir vivint de les cançons compromeses de Llach i de Raimon, ni de Brassens, “J’ai mauvaise réputation”, ni de Paco Ibáñez i Rafael Alberti amb “a galopaaaar, hasta enterrarlos en el mar”, ni de Silvio Rodríguez, “iba matando canallas con su cañón de futuro”. Tot i que sempre se’ns encongirà el cor quan sentim Vive la Quinta Brigada, de Christy Moore, avui hi ha milers de cançons compromeses fetes per grups, cantants i rimadors en els últims 20 anys, i tant; només a casa nostra podrien ser himnes de l’esquerra les cançons d’Obrint Pas, de Feliu Ventura, de Txarango, de Zoo o de Ginestà. Però, ho reitero, necessitem passar-les pel filtre del mite. Ens cal convertir-les en mites d’ara!

Se’ns han mort ja la majoria dels mites de joventut, Eduardo Galeano, Mario Benedetti, Arcadi Oliveres, Josep Fontana, Xirinacs, Toni Domènech, Vázquez Montalbán, Neus Català, Pau Riba, Maria-Mercè Marçal, Teresa Pàmies, Tià Salellas, José Antonio Labordeta i… tants d’altres. Ah, i Noam Chomsky ja té 94 anys. Avui hi ha escriptors, assagistes i activistes socials de pedra picada, intel·ligents, crítics i hàbils. Però, com que no ens agrada el personalisme ni el jo, de fet, és benvist que cap d’ells i d’elles no tingui massa protagonisme. Qui és el nostre Galeano? Qui és la nostra Montserrat Roig? Qui és el nostre Montalbán? Potser un dia, d’aquí a uns anys, ens caldrà convertir-los en mites d’ara.

El fil roig

Però el fil roig no s’ha de trencar: no comencem de zero; comencem per la meitat. Recupereu una expressió de Gilles Deleuze: “Torna a començar per la meitat”, perquè “mai es torna a començar des de zero”. Tornar a l’1 de gener de 1994, amb la revolta zapatista, i com baixaven a San Cristóbal de las Casas centenars d’indígenes de la selva Lacandona amb fusells de mentida. Tornar a l’any 1936, i muntar el Front d’Esquerres de Catalunya per a les eleccions espanyoles i així posar fi al Bienni Negre de la dreta i treure els presos del vaixell Uruguai. Tornar a l’any 1976 a les primeres Jornades Catalanes de la Dona, i retrobar-nos amb les 4.000 dones de grups feministes, de partits i d’associacions veïnals al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Això no és començar de zero. Ni tampoc és trencar amb el passat. Hi ha un fil roig a seguir.

El fil roig de la història no s’ha de trencar: no comencem de zero; comencem per la meitat 

Som la història de mil derrotes. No preferim morir dempeus, però tampoc viure de genolls. Malgrat els errors i fracassos dels qui ens van precedir, necessitem el seu mite per actualitzar-lo. Tenim darrere una història de revoltes des d’Espàrtac fins al moviment antiglobalització de Seattle i de Gènova. Tenim els socialistes utòpics, el de la Revolució Francesa, el de la Revolució Americana, el de la independència dels negres haitians, el de les sufragistes, el dels pirates de l’Atlàntic. Ens queda el mite de la Guerra Civil Espanyola i el mite de la resistència contra els nazis. Tenim el Vietnam, tenim el Xile d’Allende, tenim la Nicaragua sandinista. Necessitem recordar Patrice Lumumba, i com van tirar avall el seu avió, i aprendre de l’exemple de Thomas Sankara i el (no) pagament del deute.

Aquí tenim el complot de Prats de Molló del coronel Macià i, alhora, les revoltes anarquistes a l’Alt Llobregat, i de Casas Viejas. Tenim Companys, Layret i Salvador Seguí prenent un conyac a la plaça de la Universitat. I la CNT organitzant la resistència, primer, amb cooperatives i amb fàbriques recuperades, i al final, amb fusells i barricades. Tenim la memòria contra els nazis de Neus Català i de Jorge Semprún. Tenim la resistència antifranquista del PSUC, a les presons, a la comissaria resistint tortures dels germans Creix, organitzant cada fàbrica amb les comissions obreres a tot el Vallès i el Baix Llobregat. Tenim Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies trobant-se d’amagat a la plaça de Letamendi.

Necessitem les festes de L’Humanité i del Primer de Maig. I a Montalbán fotent-se un dinar de puta mare en un bar del Xino. I a la Roig passejant per la plaça Roja de Moscou. Necessitem la nueva trova del Silvio i del Pablo, i la Nova Cançó. Recordem cada Onze de Setembre les paraules de Salvador Allende, en aquell moment d’inspiració gràcies al poeta i comunista Pablo Neruda. Ai, el Winnipeg… Necessitem els poemes de Lorca i de Papasseit, els músics dels setanta amb consciència crítica i tot el cinema social francès de sempre. Necessitem posar en una taula mil Vietnams.

Ho necessitem tot, però necessitem foc nou… Necessitarem tot l’entusiasme, tota la intel·ligència i tota la força per anar cap a una nova batalla cultural: amb la raó i amb les emocions. Nous vincles, nous temes de conversa, noves identitats, nous llocs comuns, nous relats culturals. Parafrasejant Serrahima, hem de fer cançons, sèries o twitchs d’esquerres, però han de ser “nostres i fets ara”. Que TV3 faci una sèrie sobre desnonaments, que Rosalía faci una cançó com “L’Estaca”, que l’Ibai parli d’apujar impostos al seu Twitch.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies