23/01/2017 | 20:00
Alguns descobreixen gràcies a l’excel·lent programa de TV3 ‘Jo pregunto’ que hi ha gent patint de valent, a qui no li agrada el que veu i que està molt i molt cabrejada amb els governs. Una gran part de la ciutadania està preocupada, està decebuda i no creu en les solucions que proposen els polítics. Tanmateix, Carles Puigdemont, el president de la Generalitat i membre de la candidatura que va guanyar les eleccions catalanes fa poc més d’un any, va ser valent per anar a un programa de preguntes de ciutadans que, previsiblement, estarien indignats. En quin planeta viuen els que pensen que les preguntes de la gent avui dia no serien crítiques? Benvinguts a la vida real.
Alguns tertulians i algun polític enfadat estan atacant el programa assegurant que els ciutadans van ser seleccionats per una mà negra. La mateixa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, ha demanat als responsables de TV3 “una reflexió” sobre l’elecció dels preguntadors perquè té “la sensació que el país no estava representat en tota la seva diversitat”. Hi ha qui no és capaç d’entendre que la majoria de ciutadans faria aquestes mateixes preguntes fos qui fos el responsable polític que tingués al davant. Les farien a Rajoy si s’atrevís a fer un ‘Yo pregunto’ a TVE i, probablement, les farien a Ada Colau si fes un ‘Jo pregunto’ a BTV. Hi ha qui s’indigna perquè, per un dia i tres hores de durada, ciutadans –molts dels quals, com és lògic, polititzats, sindicalitzats o socialment compromesos, és clar!– han pogut agafar el micròfon durant 4 minuts i parlar cara a cara amb el president del seu país. El format del programa, després de l’experiència de ‘Tengo una pregunta para usted’, obliga sempre a preguntes molt crítiques. Recordeu què li va passar a Zapatero i el preu d’un cafè? Les preguntes, aleshores, van ser duríssimes.
De fet, Puigdemont se’n va sortir millor que Zapatero: comunica bé, és proper a la gent, té autenticitat i utilitza el sentit de l’humor quan pot. En aquest tipus de programes de preguntes a polítics, com deia el periodista Arturo Puente, “pel polític és molt difícil guanyar, però és molt fàcil empatar. Si no la cagues, empates”. La crítica de televisió del diari ‘Ara’, Mònica Planas, escrivia això a “Els infiltrats al ‘Jo pregunto'”: “Que el PDECat es queixi i demani explicacions és trist. Puigdemont n’ha sortit airós només pel fet d’anar-hi, i si el ‘Jo pregunto’ serà recordat per alguna cosa, serà pels nassos d’haver-ho acceptat. Plorar després és ridícul”.
Tanmateix, la periodista i tertuliana de ‘La Vanguardia’, Rac1 i 8TV Pilar Rahola ha insistit a crear una ombra de dubtes sobre la selecció dels ciutadans. Fins i tot ha opinat a Rac1 que al programa de la televisió pública catalana “es va veure la guerra interna entre els dos partits de Junts pel Sí per TV3”. No ho diu només Rahola. L’han secundat altres opinadors de l’òrbita convergent habituals dels mitjans de comunicació.
Escolta què li va semblar el #JoPreguntoTV3 a Pilar @RaholaOficial. https://t.co/boY3dURDdj
— El món a RAC1 (@elmonarac1) January 23, 2017
Tanmateix… no és cert! Com han explicat fonts de Televisió de Catalunya, els preguntadors es van triar entre ells en dos debats previs que estan penjats sencers a la web de TV3. Tots els participants que s’hi van apuntar lliurement van exposar les preguntes que volien fer, i entre ells es van votar en una urna davant de notari. Els més votats van ser els que van anar al programa. Els sis més votats van ser els primers sis preguntadors. Els altres sis van ser escollits pels periodistes del programa entre els més votats per equilibrar els criteris de gènere (tots haurien estat homes), d’edat (per tenir tant un estudiant com un jubilat), i de territori (per garantir la presència de participants d’arreu del país).
Però, tot i aquest sistema d’elecció independent –segurament perfectible, però del tot transparent–, hi ha qui prefereix empastifar el programa. Un flac favor a Puigdemont. El tema no és si les preguntes van ser més o menys crítiques. El tema no és com es van escollir els 12 preguntadors. El que han posat de manifest les crítiques a ‘Jo pregunto’ és que en determinats àmbits polítics i mediàtics hi ha qui creu que la majoria de la gent no té els problemes que van aparèixer al programa. Que a la gent no l’acomiaden de la feina perquè la fàbrica tanca, que no tenen la filla a Finlàndia sense opcions de tornar, que no existeixen els professors precaris estressats en una aula plena d’alumnes amb problemes, que les urgències dels hospitals públics no estan col·lapsades, que això dels desnonaments ja ha passat, que hi ha gent a qui li tallen la llum perquè no pot pagar el rebut el dia 31… Hi ha qui creu que tot això és un invent de l’esquerra radical. Ho neguen. No existeix.
. @RaholaOficial bon dia Pilar. pic.twitter.com/3tErN5mSHQ
— Berni Sorinas Giménez (@BerniSorinas) January 23, 2017
L’últim informe del Centre d’Estudis d’Opinió sobre ‘La societat catalana davant el futur’ fa tota una sèrie de preguntes i respostes a tall d’exemple sobre l’estat d’escalfament de la gent. “Creu vostè que la situació econòmica de Catalunya millorarà, es quedarà igual o empitjorarà?”. El 64% creu que serà igual o pitjor. “Com qualificaria vostè l’actual situació política de Catalunya?”. Més del 60% diu que és ‘dolenta o molt dolenta’. “Creu vostè que la vida dels que ara són infants serà més fàcil o més difícil que la dels infants de la seva generació?”. Atenció: el 71% hi respon que “més difícil”. El polític que sàpiga veure abans i millor que ningú que l’aigua està a punt de bullir l’encertarà. M’ho deia, fa temps, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí: “Quan pensàvem que no hi havia res de nou, hi havia les condicions perquè passés alguna cosa”. Ara, però, aquest malestar el poden captar a Europa la nova dreta populista i xenòfoba, els partits de l”establishment’ o els nous moviments de l’esquerra.
De motius per escalfar-se i per indignar-se, en sobren. Això deia el periodista Jordi Évole en un article a ‘El Periódico’ d’aquest diumenge: “La ciutadania aguanta. Es necessitaran uns quants anys perquè ens tornem a escalfar, i al preu que estan posant l’energia, costarà. Però, com que tot és cíclic, ho tornaran a aconseguir. De moment, en una setmana ja ens han escalfat amb el preu de la llum. A mi em segueix escalfant veure el Rei d’Espanya, diversos ministres i la plana major de l’Ibex fent negocis amb els dirigents d’un país com l’Aràbia Saudita. M’escalfa la grotesca presa de possessió de Donald Trump, acompanyada del silenci covard dels líders europeus que prefereixen callar. M’escalfa escoltar les preguntes d’un fiscal a un regidor de Vic per intentar saber si els ous per fer una truita es trenquen sols sense usar la violència”.
Aquest és un resum dels grans temes que van aparèixer al programa ‘Jo pregunto’ i, fet i fet, un resum d’algunes de les raons que han fet que una gran part dels catalans avui tornin a estar molt indignats.
1. Puja el preu de la llum mentre creixen els beneficis de les elèctriques
Aquest dilluns a les nou de la nit el preu de la llum torna a estar en xifres rècord: 97,67 euros el megawatt per hora. El preu mitjà durant el dia estarà en els 83,85 euros, segons les dades de l’operador del mercat (OMIE). Tot indica que la setmana que avui comença tornarà a disparar els preus de l’electricitat en una setmana que es preveu que tornarà a ser freda. L’11% de les llars espanyoles (que representen 5,1 milions d’habitants) es declara incapaç de mantenir casa seva a una temperatura adequada durant els mesos d’hivern. El 8% de les llars espanyoles (4,2 milions de persones) declara retards en el pagament de les factures de la casa, incloent-hi les d’energia. Segons un estudi d’Enginyeria sense Fronteres (ESF) amb la col·laboració de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), presentat ahir, sobre ‘Desigualtat de gènere i pobresa energètica’, les famílies monoparentals (encapçalades per dones en més del 80%), les dones majors de 65 anys, les dones migrades i treballadores del servei domèstic són col·lectius amb un risc elevat de patir pobresa energètica.
Mentrestant, les grans elèctriques guanyen milers de milions d’euros cada any. Entre el 2011 i el 2016 (fins al setembre), el benefici acumulat entre Gas Natural, Iberdrola i Endesa és de 34.974 milions d’euros. Uns 6.000 milions d’euros cada any entre totes tres. 16 milions d’euros cada dia. Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, REE i Enagás tenien l’any passat 17 expolítics als consells d’administració gràcies a les portes giratòries: onze exalts càrrecs del PP, cinc del PSOE i un de CiU. Per exemple, amb xifres salarials de l’any 2014: Ángel Acebes (Iberdrola, cobrant 299.000 euros l’any), Miquel Roca (Endesa, amb 245.000 euros) o Felipe González (Gas Natural Fenosa, 127.000 euros).
2. No n’aprenem: pugen els preus del lloguer i de la venda de pisos
El preu del lloguer creix a Catalunya el doble que a l’Estat espanyol. Segons dades d’un estudi del portal immobiliari ‘Fotocasa’, el metre quadrat del lloguer espanyol es va situar als 7,49 euros, mentre que a Catalunya quedava en 11,24 euros, el preu més car de tot l’Estat, per sobre de les illes Balears (9,61 euros), del País Basc (10,52 euros) i de Madrid (10,77 euros). Barcelona és la ciutat amb el preu més alt, amb 15,16 euros el metre quadrat, seguida de la turística Eivissa i de les catalanes Gavà i Sant Cugat del Vallès. El preu del lloguer de mitjana a la capital catalana és ja molt difícil de pagar per a la majoria de gent jove o de famílies monoparentals.
Sembla que no aprenen dels errors que van portar-nos a la crisi. El mercat immobiliari, de venda i de lloguer, torna a l’alça. La pujada més alta de preus de tot l’Estat, segons el portal ‘Idealista’, la torna a fixar Barcelona, que, amb un increment del 14,4%, ha situat el preu de l’habitatge usat en 3.879 euros el metre quadrat. Tornem a ser al mateix nivell de preus del tercer trimestre de 2010. Els preus han crescut el 31% des del mínim de 2013 després de l’esclat de la bombolla.
3. L’atur a Catalunya encara duplica les xifres d’abans de la crisi
Un treballador de Delphi, veí del barri de Sant Ildefons, de Cornellà, va anar a explicar que l’empresa tanca i que els deixen al carrer. Una altra empresa que tanca. Les xifres macroeconòmiques descriuen una recuperació de l’economia, més tímida del que s’esperava, però la realitat als polígons industrials de les ciutats catalanes és que continua havent-hi naus buides. Catalunya tanca l’any amb 453.645 aturats, el 12% menys que el 2015. L’atur registrat es va reduir el 2016 en 62.023 persones. Aquesta reducció té a veure amb la caiguda dràstica dels contractes indefinits i l’increment de la precarietat de feines, sobretot en el sector de serveis, sobretot hostaleria i turisme.
Encara, però, hi ha prop del 14% d’atur. Són xifres millors que l’any passat, però encara sumen el doble de les xifres que hi havia en el millor moment abans de la crisi econòmica o dels països europeus del nostre entorn. Actualment hi ha a Catalunya unes 190.000 persones en atur més de les que hi havia el 2008, a l’inici de la crisi. La taxa d’atur juvenil a Catalunya és del 38%, una de les més elevades de la UE, on la taxa mitjana és del 20%. De fet, hi ha una dada encara més inquietant: el sindicat CCOO destaca que avui a Catalunya gairebé 166.000 persones sense feina no tenen cap protecció econòmica. Ah, i, com sempre, reapareix la desigualtat: l’atur en barris de la ciutat de Barcelona com la Zona Franca o Ciutat Meridiana quintuplica el de zones com Vallvidrera o Pedralbes.
4. L’educació pública sobreviu malgrat les retallades
El director d’una escola pública de Manresa explicava els problemes que es troben avui dilluns milers de professors de la pública, i també d’algunes escoles concertades, arreu de Catalunya. Imagineu-vos-ho: gairebé 30 alumnes per aula, la meitat d’origen estranger –alguns amb dificultats per expressar-se en català– i la meitat amb problemes econòmics greus. Com fas classe de matemàtiques o de llengua catalana en un ambient així dia rere dia fent més hores que un rellotge, preparant classes fora d’horari, estressat pels adolescents, amb faltes de respecte constants, exigit pels pares i mares per aconseguir les millors notes i, a més, amb un sou regular i retallat?
Segons dades del mateix Departament d’Ensenyament, la despesa per alumne en termes nominals ha patit una reducció del 20%. Aquesta tisorada del 20% vol dir que, mentre que al curs 2010/2011 la despesa per alumne era de 4.085 euros, al curs 2012/2013 la xifra havia baixat a 3.370 euros. La despesa pública educativa a Catalunya, segons va denunciar fa alguns mesos un estudi de la Fundació Bofill en el capítol dedicat al finançament del sociòleg Xavier Martínez Celorrio, constituïa només el 2,8% del PIB el 2013. Lluny de la mitjana de la Unió Europea. Falten professors, sobren barracons. Segons el sindicat USTEC-STEs, els interins i substituts suposen el 32,13% del personal dels centres educatius, un total de 23.406 persones. Aquest percentatge sextuplica el sostre del 5% de personal interí que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de juny de 2016.
5. Urgències d’hospitals públics col·lapsades i llits als passadissos
Una metge va agafar el micro al ‘Jo pregunto’, va fer una dura crítica a les retallades en sanitat, va fer una reivindicació dels professionals sanitaris i va acabar rebent un dels aplaudiments més sonors de l’auditori de Manresa. Puigdemont, davant les dades de les retallades, no va poder dir-hi gaire més. El mateix conseller de Salut, Toni Comín, afirma que, si s’aproven els propers pressupostos de Junts pel Sí, aconseguiran revertir un terç de les retallades. Sí, només un terç. Però el problema segueix: llistes d’espera, urgències col·lapsades, sales d’hospitals tancades i avis dormint en una cadira al passadís. Això fa augmentar la desigualtat en l’accés a una bona salut: qui té diners pot pagar-se una mútua privada; qui no en té va directe al desbordat CAP del seu barri. Una persona que viu a Nou Barris té set anys menys d’esperança de vida que una persona que viu a Sarrià. El teu codi postal és, sovint, més important que el teu codi genètic. Aquest és el principal problema de la societat en la qual vivim: les desigualtats socials, econòmiques, educatives i culturals.
El sindicat Metges de Catalunya denunciava fa uns quants dies que “l’infrafinançament crònic de la sanitat, sumat a les retallades pressupostàries dels últims anys i a l’ofec econòmic que pateix la Generalitat, ha suposat una gran pèrdua de recursos humans i d’inversions. Continuem molt lluny de la despesa en salut de l’any 2010”. Es calcula que el sistema ha perdut més de 8.800 milions d’euros en els darrers sis anys.
Llegir seguits aquests dos tuits, escrits des dels comptes de Twitter d’Urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron i de l’Hospital del Mar de Barcelona, pot indignar més d’un.
Dimarts 17 : 99 pacients pendents de llit d'hospitalització. Els més antics del dia 12 #nomesde24haurgencies #ensagradalanostrafeina
— Urgencias VHebron (@adjuntosdeurgen) January 17, 2017
Les plantes tancades a centres SocioSanitaris Publics no son cap llegenda urbana 3 pic.twitter.com/Tf4JBQLI28
— UrgènciesDelMar (@UrgenPSMar) January 22, 2017
I sí: el debat sobre la independència també importa!
Segurament, el conflicte pel model d’Estat i de les relacions entre Catalunya i Espanya engloba moltes d’aquestes preocupacions socioeconòmiques. Qüestions socials i qüestió nacional van en paral·lel. Alguns partits argumenten que la independència és una possible solució per a aquests problemes socials i econòmics, i altres partits retreuen que parlar només del Procés tapa la resta de conflictes i les retallades a l’Estat del benestar.
El que és segur és que la qüestió de la independència de Catalunya preocupa molta gent, ja hi estigui a favor, en contra o que no sap/no vol posicionar-s’hi. El baròmetre del CEO sobre el futur de Catalunya també va preguntar als enquestats quins eren els reptes principals de Catalunya en un futur.
Que cadascú tregui les seves conclusions sobre el ‘Jo pregunto’, de TV3.
Però, sigui per una cosa o per una altra, els que volen un país millor segur que tenen motius per indignar-se.
Els polítics –tots– haurien d’intentar escoltar què és el que s’intueix al fons d’aquestes preguntes tan crítiques.
