22/12/2017 | 01:23
Aquí van set apunts crítics per entendre què ha passat el 21-D a Catalunya.
Victòria amarga de l’independentisme
El ‘sí’ a la independència ha guanyat, sí. Ha tornat a guanyar. S’imposa malgrat el 155, els presos polítics i el Govern a l’exili i la suspensió de l’autonomia. Fins i tot s’imposa malgrat la campanya de la majoria dels grans mitjans de comunicació d’àmbit espanyol en contra. Dos milions de vots, any rere any, any rere any. No hi havia suflé. L’independentisme té prou majoria per mantenir el Govern de la Generalitat i és lògic que sigui el candidat convergent, el president a l’exili, Carles Puigdemont, qui pugui liderar el Govern de Catalunya els propers quatre anys. De retruc, li torna la patata calenta a l’Estat, envia un missatge dient: “Aquí estem, aquí seguim”. La victòria de Puigdemont posa contra les cordes el Govern espanyol del Partit Popular.
Però, si anem més enllà del curtterminisme i mirem més enllà, s’ha de dir que l’independentisme es queda novament en el 47%. Ha sumat pràcticament el mateix nombre de vots del ‘sí’ al referèndum de l’1-O. L’independentisme, malgrat set anys d’agitació sobiranista al carrer, en un clima marcat pels sentiments i en un moment d’alta tensió, no supera el llindar del 50%. Els blocs del ‘sí’ i del ‘no’ pràcticament no es mouen. Bé, no exactament: el ‘no’ a la independència puja quatre punts respecte al 27-S. Passaria ara al 43%. Podem dir que pràcticament la meitat del país no està d’acord amb la independència. La victòria de Ciutadans —que es menja pràcticament el PP— i un digne resultat del PSC donen oxigen al ‘no’ malgrat la pràctica desaparició del PP a Catalunya. El ‘no’ segurament s’ha vist afavorit per l’augment de la participació en comarques com el Baix Llobregat, el Barcelonès o també en zones de Lleida i de Tarragona.
Quatre reflexions en calent, que són les arriscades:
1- L'independentisme guanya però rep un cop estètic contundent en veure com C's és la primera força. Ara cal tornar a recordar que l'estètica és potser el nostre pitjor defecte. Però…— Francesc Ribera (@francescribera) December 21, 2017
Al Procés sobiranista se li ha criticat sovint fer una lectura que s’allunyava de la realitat —o de la ‘realpolitik’— per caure en una certa èpica o en l’autoreferencialitat. Els resultats del 21-D els donen l’oportunitat de fer una lectura diferent.
L’independentisme pot decidir si s’obre a la complexitat i les dificultats del seu projecte. Algú voldrà ara reconstruir els ponts cremats entre ERC, la CUP i els Comuns? Algú vol pensar una estratègia per compartir lluites amb els barris de les perifèries metropolitanes de Barcelona, Tarragona, la costa del Maresme o la ciutat de Lleida? O tot seguirà igual que fins ara? Alguns independentistes ja portaven temps avisant que calia un replantejament de l’estratègia del ‘tenim pressa’ i que en tot conflicte polític cal tenir en compte la correlació de forces. Però no és clar que algú com Puigdemont, que va optar per la DUI i per l’exili polític, vulgui afluixar la marxa justament ara malgrat l’amenaça de multes, inhabilitacions, presó i, com va dir Rajoy, d’un ‘segon 155’. El cert és que els partits independentistes han tornat a guanyar les eleccions i tenen el dret a tornar a accelerar en favor de la independència si així ho decideixen. Ho veurem en els propers mesos.
T’agradi o no: aquí tens la Catalunya de Ciutadans
Després de la gran mobilització de l’1-O i d’una tardor extremament calenta, les eleccions les ha guanyat un partit nacionalista espanyol i de dreta neoliberal com Ciutadans. Una altra Catalunya que no s’havia expressat mai amb tanta força a les urnes ha aparegut: i ha vingut per quedar-se. No existeixen, no els veiem, els neguem, els reduïm a ‘fatxes’ i ‘quillos’. És una Catalunya que no hem escoltat gaire. Però un milió i escaig de catalans prefereixen Arrimadas. Poca broma. Guanya a la ciutat de Barcelona —la capital de Catalunya— per primer cop. Fins i tot suma un 20% de vot a la demarcació de Girona en un resultat històric. Té diputats a les quatre províncies. El 27-S ja va ser un avís del que vindria. Dos mons cada vegada més separats en una Catalunya dualista i binària que no ens agradarà però que hi és i ha alçat la veu aquest 21-D.
Prioritzar l’eix nacional ha ajudat a créixer un partit que va néixer com a partit minoritari i monotemàtic. De fet, va estar a punt de desaparèixer després de més d’una crisi en els seus primers anys. Si fas escollir la gent entre la independència i mantenir-se a Espanya, poden passar coses així. Ciutadans va entrar al Parlament l’any 2006 amb només tres diputats liderats per Albert Rivera. En 11 anys multiplica per 12 els seus escons.
Que un partit sense cap alcalde, pràcticament sense militància, que no treballa el territori, però que és omnipresent als grans mitjans espanyols pugui ser el més votat a Catalunya és molt significatiu de l'actual era política. Veurem… #21D
— Marc Font (@marcfontribas) December 21, 2017
La victòria de Ciutadans, robant bona part del vot del PP i concentrant el vot útil en clau d’unitat d’Espanya, llança un missatge molt diferent a les portades de la premsa internacional i a les cancelleries principals: el que llegiran avui és que, si bé l’independentisme manté el Govern, qui puja després de la DUI és justament el partit més radicalment contrari a la independència.
El que caldria, com diu l’activista de la PAH al Bages Berni Sorinas és no tractar la gent d’imbècil. En canvi, haurem de fer tots un esforç per comprendre què ha passat. Titllar els votants de Ciutadans com un grapat de fatxes no aporta res.
Quan avui Cs tingui uns resultats brutals, no tracteu a la gent que els vota com si fossin idiotes, penseu que carai estem fent malament.
— Berni Sorinas Giménez (@BerniSorinas) December 21, 2017
El bloc format per Ciutadans, pel PSC i pel PP, però, és encara molt lluny d’una majoria absoluta.
L’enfonsament del PP de García Albiol impossibilita qualsevol opció de governar al bloc del 155. El partit que presideix el Govern espanyol i que, actualment, controla la Generalitat per decret és l’últim partit al Parlament, amb només tres diputats. El vot espanyolista i de dretes ha preferit Ciutadans com a vot útil. Rajoy ha naufragat a Catalunya. Ha tingut un resultat que no li permet ni tan sols fer grup propi. I… ara l’esquerra espanyola l’atacarà més que mai. Ja li demanen la dimissió.
A modo de resumen: El PP controla la Generalitat con 3 diputados #21D
— Neus Tomàs (@neustomas) December 21, 2017
Un pacte ERC-Convergència-CUP que s’haurà de negociar
El futur Govern de Catalunya serà fruit d’un pacte entre JxCat i ERC amb un suport —encara que sigui via abstenció— de la CUP però… el full de ruta no és ni tancat ni escrit. Poden passar coses encara. Aquest gener s’haurà de negociar de valent. Un pacte de Govern necessita un full de ruta i un acord polític entre els partits, i ara mateix hi ha molts dubtes sobre quins han de ser els propers passos d’un Govern independentista si vol realment, com ha promès Puigdemont als seus votants, implementar la República. Què carai significa “implementar la República”? Ai, amb la neollengua del Procés.
S’atropellen moltíssimes preguntes. Hi haurà acord entre independentistes per escollir Govern? Puigdemont amb aquests resultats seria qui hauria de reivindicar la presidència, però és a Brussel·les i, si torna, serà detingut. CDC proposarà un altre candidat? Qui seria? Apostaran Puigdemont i Junqueras per un full de ruta independentista de veritat —no en la ficció, no en els gestos— i tornar a declarar la República proclamada unilateralment el passat 27 d’octubre? Si no hi ha un programa per implementar la República, què farà la CUP? A l’esquerra independentista li demanen ja l’abstenció. Hi haurà ‘pressing CUP’? A canvi de què? La CUP, novament, es veu en la tessitura d’haver de facilitar un Govern liderat per la nova Convergència. L’escenari serà molt complicat.
El Procés fa girar Catalunya a l’esquerra?
Sempre havíem defensat que el Procés sobiranista havia fet girar Catalunya cap a l’esquerra i que estava fent mal a la vella Convergència i als altres partits del Règim del 78. Tanmateix, en l’interregne, la Convergència de Puigdemont —l’home escollit per Artur Mas per succeir-li i de qui no s’ha apartat ni en els dies més convulsos d’octubre— seguirà governant les estructures de poder clau de la Generalitat de Catalunya.
1. Catalunya, la seva gent, no és més de dretes ara per culpa del Procés. Aquest 21-D no ha fet virar a la dreta. De fet, ERC i la CUP superen en vots i en escons a la llista neoconvergent. Votar JxCat o C’s no vol dir intrínsecament ser de dretes (tot i que són òbviament partits de dretes en allò social, fiscal, cultural…). Probablement, no tenim encara enquestes, molta gent que es considera d’esquerres ha votat Puigdemont —en un vot contra el 155 i per restituir el president legítim de la Generalitat— i molta gent que es considera d’esquerres ha votat Ciutadans perquè l’eix nacional s’ha imposat i volien votar ‘no’ a la independència.
2. Les eleccions a Catalunya les ha guanyat dos partits de dreta, dreta catalanista (segurament més civilitzada i oberta en allò social) i dreta espanyolista (més moderna que el PP). La gent potser és d’esquerres, però els governs estan en mans de la dreta. Mana la dreta. Igual que a Espanya, a França, al Regne Unit, a Alemanya… No som cap excepció.
La candidatura de Puigdemont, trencant totes les enquestes, va imposar-se a una ERC que veia la victòria a tocar. Potser és d’hora per dir que Convergència aconsegueix refundar-se, però sí que és cert que milloren tots els resultats previstos pel PDECat. El partit d’Oriol Junqueras, en presó preventiva, estava cridat, segons totes les enquestes publicades des de fa gairebé dos anys, a guanyar per primer cop unes eleccions catalanes des de la Segona República. Però no solament no ha guanyat, sinó que ha quedat per darrere de la llista de Puigdemont. Aquest cop li han faltat 11.000 vots només. Malgrat tenir totes les enquestes a favor, malgrat haver vençut la vella Convergència en les europees i en les eleccions espanyoles… finalment no ha aconseguit imposar-se al ‘gen convergent’ en unes eleccions catalanes.
ERC no aconsegueix mai guanyar al món del PDeCAT cap partida electoral. Potser alguna d'estratègica? Espero que sí. Preocupant, en qualsevol cas. Allò que diu n' @EnricJuliana del gen convergent és encara ben present. Això i l'efecte Puigdemont, potser.
— Antoni Lluís Trobat Alemany (@antonitrobat) December 21, 2017
Tanmateix, no s’ha parlat prou del fet que aquest és el pitjor resultat de la història d’una candidatura de Convergència en unes eleccions catalanes: 34 diputats, mentre que havien arribat a tenir-ne més de 68 amb CiU durant les majories absolutes de Pujol, i, fa només set anys, obtenien 62 escons.
L’independentisme és, doncs, majoritàriament de dretes? Doncs no és clar. L’hegemonia d’aquest espai polític està en disputa i els números mostren resultats molt ajustats entre la dreta de l’antiga Convergència i l’esquerra dels republicans i dels cupaires. Aquest 21-D, Junts per Catalunya ha aconseguit 938.249 vots, però la suma dels vots d’ERC i de la CUP arriba a 1.119.397 vots. És a dir: les esquerres tenen la majoria dins l’independentisme per 181.148 vots. Ara bé, seran capaces les esquerres de marcar el discurs d’aquest àmbit amb un més que possible president convergent?
La CUP queda tocada tot i la victòria independentista
Què ha passat amb la CUP? Ha passat de 10 escons a 4. Fins ara, de 72 diputats independentistes, 10 eren de la CUP. Tenien una forta capacitat de pressió sobre el Govern de Junts pel Sí. Després del 21-D, de 70 diputats independentistes, només 4 són de la CUP. No ha aconseguit diputat ni a Tarragona ni a Lleida, i ha perdut bona part de la força a la demarcació de Barcelona. Ha passat de 337.000 vots el 27-S a 193.000 vots el 21-D: del 8,2% al 4,5%. És un resultat decebedor després de dues legislatures de molts esforços i d’algunes contradiccions al Parlament, malgrat que òbviament la CUP no va néixer per fer màrqueting electoral ni per ser una maquinària electoral resultadista. Potser cal reconèixer ara que els 10 diputats del 27-S, com ha dit algú, no eren reals, sinó prestats?
Cal dir-ho, no hem fet un bon resultat. I ara ens toca autocrítica i anàlisis per avançar perquè el procés no té volta enrere i cal dotar-lo de contingut social. Dit això:
— Pau Juvillà (@pjuvilla) December 21, 2017
La CUP ha ensopegat sobretot a la ciutat de Barcelona —on passa del 10% al 5% dels vots— i és a la capital on lògicament es deixa més quantitat de votants. A Badalona, on l’esperit de la CUP té un pes important al govern de l’Ajuntament, no passa del 3%. A Sabadell, on la Crida per Sabadell té ara mateix l’alcaldia tot i que és compartida amb altres forces d’esquerres, es queda en el 4%, mentre que havia arribat al 8%. No aconsegueix passar del 3% al Baix Llobregat. Perd la meitat dels vots a les comarques tarragonines. I, a mig recompte de la nit electoral, va perdre el diputat que tenia a Lleida, Mireia Boya.
Per què surt castigada la CUP? Des d’un punt de vista d’esquerres, segurament hi ha qui ha deixat de votar-los per haver donat suport al Govern de Junts pel Sí i haver aprovat uns pressupostos allunyats del que havien defensat els anticapitalistes; però també, des d’un punt de vista més nacionalista, els motius poden ser just els contraris: gent que ha deixat de votar la CUP per ser massa radicals, per posar pals a les rodes del procés o, simplement, ha passat que votants propers a ERC que van votar la CUP el 27-S perquè els de Junqueras s’hi presentaven amb Convergència ara han tornat a votar ERC.
https://twitter.com/NoraMMC/status/944000572142874624
Això, sí, com a mínim, la CUP supera el PP de Xavier García Albiol, i ja no són el partit més petit amb representació al Parlament. Després del xoc traumàtic de la nit electoral, l’esquerra anticapitalista probablement veurà que el del 21-D no és tan mal resultat i tornarà a plantar cara, ara amb les mans una mica més lliures.
Els Comuns, en fora de joc per la qüestió nacional
Ja es veia venir. Els Comuns no han aconseguit millorar les enquestes. Només han perdut 40.000 vots respecte al 27-S, però s’hi deixen tres escons menys. Queden com un partit eminentment barceloní i, per un pèl, una mica tarragoní. Però és que allà on han demostrat tenir més força, com la ciutat de Barcelona, el Barcelonès i el Baix Llobregat, són cinquena força fins i tot per darrere d’ERC i de Junts per Catalunya. “No són els resultats que esperàvem, i, de fet, aquests resultats haurien de fer reflexionar les esquerres a Catalunya”, va dir el mateix Xavier Domènech un cop coneguts els resultats. La campanya centrada en l’eix nacional ha castigat Catalunya en Comú. De fet, la candidatura liderada per Xavier Domènech ha anat encara pitjor en percentatge de vots i en escons que la llista encapçalada per l’activista veïnal Lluís Rabell i l’ecosocialista Joan Coscubiela, que ja va quedar atrapada el 27-S per l’eix nacional.
Catalunya en Comú no ha sabut o no ha pogut imposar el seu discurs de ‘ni DUI ni 155′ i, probablement, han acabat perjudicats per la falta d’un relat propi en clau nacional en temps de trinxeres, soroll i sentiments. A més, s’han vist incapaços de col·locar a l’agenda mediàtica —era molt difícil, era pràcticament impossible, tot s’ha de dir— la qüestió social o la reivindicació democràtica de les places que els havia donat la victòria en les eleccions espanyoles —en dues ocasions— i a la ciutat de Barcelona.
Causes? Encara és d’hora per saber-ho sense tenir més enquestes i estudis. Alguns haurien volgut més presència d’Ada Colau en campanya, alguns haurien preferit menys intervencions estranyes —per dir-ho suaument— de Pablo Iglesias i de Juan Carlos Monedero. Hi ha dirigents dels Comuns que expliquen fora de ‘micro’ que els ha faltat empatia amb la repressió de l’1-O i haurien volgut un apropament als independentistes; altres dirigents, però, opinen també fora de ‘micro’ tot el contrari: creuen que no haver parlat clar i no haver criticat més durament l’independentisme els ha perjudicat als barris obrers castellanoparlants on abans guanyaven i ara ha guanyat C’s. Això serà un dels debats interns dels propers mesos.
En un escenari mega polaritzat els comuns "només" perden 47.000 vots. Resisteixen bé. Però després de les estatals apuntaven a governar Catalunya.
— Oriol de Balanzó (@orioldebalanzo) December 21, 2017
El fet més positiu per als Comuns és que no tindran cap pressió per afavorir cap majoria de Govern —ni convergent ni de Ciutadans— i podran dedicar-se a treballar durant quatre anys fent d’oposició d’esquerres. Xavier Domènech, com a bon orador, pot fer una oposició dura contra un Govern liderat pels convergents.
El cinturó roig i morat torna a ser taronja
El vot de l’àrea metropolitana de Barcelona —així com de barris de Tarragona, una part de la costa del Maresme i els entorns de Lleida— ha tornat a ser decisiu en aquestes eleccions, sobretot per a la victòria de Ciutadans i, de retruc, per frenar un avenç major de l’independentisme, que segueix tenint el mateix problema de sempre a les perifèries metropolitanes. Com ja va passar el 27-S, el cinturó roig torna a ser taronja. Va ser morat durant les eleccions espanyoles gràcies a la victòria de Xavier Domènech i del fenomen Podemos. Ara, però, Ciutadans ha aconseguit una victòria a l’àrea metropolitana de Barcelona en el seu conjunt d’una manera clara i contundent. Ha guanyat a la ciutat de Barcelona —la capital— i, de fet, també ho va fer al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental i al Vallès Oriental. El partit d’Arrimadas ha guanyat amb majories àmplies en ciutats com l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, el Prat, Sant Boi, Santa Coloma, Sabadell o Terrassa o Sant Feliu de Llobregat. Fins i tot vencen per primer cop al poble de Junqueras, Sant Vicenç dels Horts.
El PSC ha rascat, com sempre, bona part del seu vot a l’antic cinturó roig i, fins i tot, és segona força al Baix Llobregat i aconsegueix superar la seva mitjana catalana al Barcelonès i al Vallès Occidental. Tot i això, tampoc no s’ha fet valer com es preveia en algunes enquestes en el seu feu tradicional. De fet, per posar només un exemple, els socialistes perden davant Ciutadans a Santa Coloma de Gramenet ara, mentre que el 27-S sí que van aconseguir ser primera força a la ciutat de Núria Parlon. Recordem que els socialistes governen la majoria de les ciutats més poblades de la zona metropolitana com ara l’Hospitalet, Terrassa, Cornellà, Santa Coloma, Sant Boi, Gavà, Esplugues, Rubí…
I qui realment ha patit una davallada a l’àrea metropolitana ha estat el PP: només un exemple, Xavier García Albiol només aconsegueix ser el sisè partit a Badalona, la seva ciutat.
