La Guerra de les Paraules: diccionari crític per entendre la nova fase del Procés

La nova fase del Procés post-155 i post 1-O, arran de l’elecció de Quim Torra, ja es prepara per a una nova guerra política, judicial i, també, cultural per als propers anys. El llenguatge serà un camp de batalla polític clau. El procés independentista també s’ha jugat, i molt, en el camp de la llengua, les paraules i els conceptes. ‘Constitucionalistes’ o ‘republicans’. ‘Unionistes’ o ‘separatistes’. ‘Equidistants’ com a insult! ‘Fer República’? ‘Eixamplar la base’? ‘Kale borroka’ catalana? No són expressions innocents. Ideòlegs, creadors d’opinió i intel·lectuals, tant independentistes com defensors del Règim del 78, saben que la guerra a llarg termini es juga en la ment de la gent i, per això, porten anys llançant ‘nous conceptes’ per imposar el seu marc. Retòrica republicana, Govern autonòmic. Pots tenir el Govern o no, pots tenir la presidència o no… però el més important és tenir El Poder. Per aconseguir El Poder, cal tenir l’hegemonia cultural.

Els experts en comunicació política creuen que a la gent no cal que se li digui què ha de pensar: és millor imposar-los un marc mental. No pensis en un elefant! Ai, ja hi has pensat… Els marcs mentals es construeixen gràcies a l’ús del llenguatge.“Els límits del meu món són els límits del meu llenguatge”, deia Wittgenstein. El que els mitjans diuen o el que reenvia la gent a Twitter i a WhatsApp és producte d’una cosmovisió, d’una hegemonia, de la ideologia dominant. Les eleccions lèxiques defineixen el que som, tenen càrrega ideològica i connotació política. Segons les paraules que fem servir, estem influint en el lector d’una manera o d’una altra. No és el mateix dir que Convergència, Esquerra i la CUP són ‘partits republicans’ que ‘partits separatistes’; no és el mateix dir que el PSOE, Ciutadans i el PP són ‘partits unionistes’ que ‘partits constitucionalistes’. Com deia Vicent Partal, en un editorial a ‘Vilaweb‘, “la batalla dels conceptes és una de les més dures, i segurament també la més sòlida. La que, en definitiva, allibera”.

La neollengua ‘indepe’ ha fet fortuna amb termes com ‘Procés’, ‘dret a decidir’ o ‘estructures d’Estat’, però han tingut més èxit com a instruments de propaganda interna que pels seus resultats pràctics, mentre que la neollengua espanyolista, amb la força de grans diaris, televisions i ràdios espanyoles, ha ‘demonitzat’ l’independentisme amb l’ús de conceptes com ‘órdago separatista’, ‘desafío independentista’ o els paral·lelismes amb la ‘kale borroka’ del País Basc.

El proyecto Puigde-Torra es eminentemene propagandístico. En esta ocasión, propaganda sin desobediencia, lo que requiere un mayor volumen de propaganda. @Guillemmartnez https://t.co/MXE3ACPqGO

— CTXT (@ctxt_es) May 12, 2018

Propaganda d’anada i de tornada. Això, però, no ha acabat. Reflexionem-hi amb sentit crític i autocrític.

CDR = ‘kale borroka’ catalana

La Fiscalia estudia accions penals contra els CDR per rebel·lió i, en un primer moment, ho va arribar a fer per terrorisme. Rajoy va arribar a dir que combatria els CDR amb tots els mitjans policials i judicials. Al PP li recorden “el pitjor que vam viure en la política basca”. Pel PSOE, “els CDR són el germen de la ‘kale borroka’” i es dediquen a “assenyalar persones, negocis i seus de partits polítics”. Albert Rivera va parlar de “comandaments violents que intenten condicionar la vida de tots els catalans”. Els Comitès de Defensa de la República (CDR), nascuts com a Comitès de Defensa del Referèndum, s’han convertit en un dels actors clau del procés després del referèndum de l’1-O i de la DUI del 27-O.

L’ús del terme ‘terrorista’ ho embruta tot i demonitza l’adversari. És un clàssic. Israel anomena ‘terroristes’ els palestins que s’enfronten a l’ocupació dels Territoris Ocupats, i els defensors de Palestina titllen de ‘terrorista’ l’Exèrcit israelià. El Govern de Colòmbia deia que les FARC eren terroristes fins que s’han assegut a negociar un procés de pau. El Congrés dels Estats Units va esborrar l’expresident sud-africà i premi Nobel de la pau Nelson Mandela de la llista de presumptes terroristes l’any 2008. Terrorisme és sempre “la violència de l’altre”. Dels enemics. Mai la nostra. S’ha convertit en una estratègia propagandística del poder per debilitar l’enemic. Per demonitzar-lo davant la població. Si és terrorista, no es pot dialogar ni negociar res amb ell. Terrorisme, segons el DIEC, es defineix com a “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”.

‘Consell de la República – Espai Lliure de Brussel·les’

—”No em veig sent un president virtual, d’un país virtual, en una societat anímicament i institucionalment devastada. Em nego a anar pel món repartint targetes d’una república inexistent” —diuen que va dir Carles Puigdemont en una reunió del Govern català quan va decidir convocar eleccions a canvi de paralitzar l’aplicació del 155, segons el magnífic relat de l”Ara’ “Set dies d’octubre“.

Es proposa la creació de l’autoanomenat Espai lliure de Brussel·les, que inclouria un Consell de la República encapçalat per Carles Puigdemonthttps://t.co/DvKqpdaI6x

— VilaWeb (@VilaWeb) March 1, 2018

Tot i això, mesos després, Junts per Catalunya va llançar la idea de crear un “Espai Lliure de Brussel·les” amb un “Consell de la República”, com una mena de Govern català a l’exterior mentre la Generalitat continuï sent un Govern autonòmic d’una comunitat autònoma dins d’Espanya. Amb la creació d’aquests suposats espais polítics, Junts per Catalunya i, en menor intensitat ERC i la CUP, proposen construir una “institucionalitat republicana a l’exili”, encapçalada sense cap data límit ni eleccions ni control parlamentari per Puigdemont. Aquest tipus de ‘nous espais polítics’ podrien anar calant, tal com explicava Roger Palà en un article d’opinió titulat “Està demostrat: l’independentisme màgic funciona i seguirà funcionant“. Qui sap!

‘Constitucionalistes’

Així començava una notícia de Televisió Espanyola just abans de les eleccions del 21-D: “El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, ha afirmado que, tras los acontecimientos desencadenados a raíz del desafío independentista catalán, ‘que un partido constitucionalista ganara en Cataluña sería justicia poética'”. Fixeu-vos en la tria de les paraules: “desafío independentista” i “un partido constitucionalista”. Era una notícia purament informativa i suposadament sense opinió!

El nou ‘mantra’ de Ciutadans i, també, del PP és declarar-se “partits constitucionalistes” —per neutralitzar el terme pejoratiu  ‘unionista’, que Roger Palà va criticar— o membres del “bloc constitucional” —davant el que els independentistes van anomenar el “bloc del 155”. Cada cop ho diuen més. Sempre és millor definir-se en positiu que a la contra. Per a ells i i per als seus electors, és millor defensar la llei contra la “desobediència” dels “separatistes” o el que van anomenar sempre “referèndum il·legal” de l’1-O.

De retruc, “constitucionalista” recorda com al País Basc es van autoanomenar el PSE i el PP enfront de, com ho deien ells, els partits “nacionalistes” bascos o l’esquerra ‘abertzale’. De fet, els socialistes i els populars als anys noranta van fer un pas més i s’autoanomenaven “els partits demòcrates” davant la violència d’ETA. Els paral·lelismes entre la situació d’Euskadi i de Catalunya són cada cop més habituals en una part de la premsa editada a Madrid.

‘Eixamplar la base de l’independentisme’

“Ampliar la base social independentista” i tornar al “dret a decidir” són els pilars de la ponència política d’ERC que marca el full de ruta dels d’Oriol Junqueras per als pròxims anys. Ara la prioritat dels republicans seria augmentar el suport dels partidaris d’un Estat independent. Fixeu-vos què diuen ara: “La realitat és que avui l’independentisme no és suficientment poderós per convertir Catalunya en una República independent; entre altres coses, perquè l’independentisme representa un 50% de la població, proporció insuficient quan del que es tracta és que la República neixi per mitjans cívics i pacífics”. Un gir argumental total respecte als famosos “tenim pressa” i “ja hem guanyat” que deien abans. En els últims temps hi ha un debat en el si de l’independentisme sobre si cal “ampliar la base” o s’ha de “tirar pel dret” per la “via unilateral”. Aquest concepte, doncs, tornarà a ser moda en la nova fase del Procés. “Eixamplar” o “ampliar” la base ‘indepe’ ha estat un dels tòpics habituals de les entitats i partits sobiranistes des de fa una pila d’anys. És un lloc comú. S’ha convertit en un significant buit perquè tothom hi està d’acord, però ningú no diu com s’ha de fer.

Un matís: Jordi Cuixart, president d’Òmnium empresonat a Soto del Real, és molt crític amb expressions com “eixamplar la base” o “fer pedagogia”. En una entrevista a CRÍTIC, ho explicava: “M’he trobat molta gent amb ganes d’eixamplar les seves idees, però m’he trobat poca gent amb ganes de ser eixamplat. ‘Eixamplar’ parteix de la concepció que es té la possessió de la veritat. En canvi, jo proposo la paraula ‘compartir’. Compartir entre iguals amb la voluntat de ser permeable al que t’aporta l’altre. ‘Fer pedagogia’ m’espanta perquè sovint té una voluntat paternalista: jo t’explicaré què has de pensar perquè tu no ho saps”.

‘El món ens mira’

Notícia al diari ‘Ara‘, gener del 2014: “Alguns estats reconeixeran Catalunya, segons la visió d’un ‘think tank’ americà”. Notícia del digital ‘El Món‘, juliol del 2017: “Tremosa diu que l’actitud de l’Estat facilitarà el reconeixement de la independència”. Junqueras, en una entrevista a ‘El Nacional’, març del 2016: “Espanya no podrà actuar de forma unilateral contra la independència”, perquè depenien de les institucions financeres internacionals, el Banc Central Europeu i la UE. Notícia de TV3, el mateix 27 d’octubre de 2017: “Finlàndia i altres països podrien debatre mocions per reconèixer Catalunya”. Els dirigents independentistes, amb l’excepció de la CUP, no van parar d’insinuar que alguns països podrien reconèixer una Catalunya independent. Van córrer missatges de WhatsApp que asseguraven no sé quins suports per “apujar la moral” de la parròquia. Deien que després de la proclamació de la independència acabarien arribant els reconeixements internacionals —encara que fos per la ‘via eslovena’ que va prometre l’eurodiputat Tremosa, on els reconeixements arribarien 6 mesos més tard, ho recordeu?. Malgrat la feina del conseller Romeva a Exteriors i els esforços del Diplocat, no hi ha hagut cap reconeixement.

Un dels tòpics va ser que “Espanya no pot permetre’s el cost internacional de la fotografia de policies retirant urnes d’un referèndum…” i va ser al revés, va reprimir-ho, va colpejar centenars de persones indefenses i, a més, va tancar a la presó els líders independentistes. La Unió Europea, un club d’estats amb interessos propis dels estats, va mirar cap a una altra banda mentre això passava. La geopolítica és dura. Ho dèiem a CRÍTIC en un article del 2014 titulat “La fi de la innocència“: Les últimes independències (Montenegro, Kosovo, el Sudan del Sud o Ossètia del Sud) han comptat amb el suport entusiasta dels Estats Units o de Rússia. Ara els Estats Units i la UE no volen sentir a parlar de més independències a Europa. Recordeu què va dir Obama sobre el cas d’Escòcia? Washington ha donat suport a Espanya, fins i tot sota la dictadura de Franco, a canvi de bases militars i d’un mercat per a les seves empreses. França mira el cas català pensant en els melons per obrir a Còrsega, a la Bretanya, al País Basc o a la Catalunya del Nord; Itàlia no s’hi fica perquè té el mateix risc a Sardenya o el repte de la Lliga Nord; el Regne Unit lluita per mantenir Irlanda del Nord i va jugar dur en contra d’Escòcia. Què diu, però, l’Alemanya reunificada? Merkel dóna ple suport a Rajoy i només sembla interessada que els països del sud redueixin el dèficit i paguin el deute.

El que és clar, això sí, és que “el procés independentista es va internacionalitzar”, però lamentablement es va “internacionalitzar” sobretot per la repressió policial contra els votants de l’1-O, per l’empresonament de mig Govern català i per la persecució judicial contra Puigdemont i els membres del Govern a l’exili.

‘Estructures d’Estat’ i ‘hisenda pròpia’

“Estructures d’Estat” serien els “pilars o fonaments clau que ha de tenir un Estat per tal de desenvolupar les seves funcions de forma independent”. Una hisenda pública, un aparell policial, un gabinet de relacions exteriors, un sistema de justícia propi, serveis de benestar social amb pensions, sanitat i educació, el control sobre l’energia i un model de transport intern. El terme es va començar a fer servir durant el segon Govern d’Artur Mas arran del seu primer pacte amb ERC. Aleshores, Convergència encara parlava de coses que han caigut en l’oblit com “Estat propi” o “dret a decidir” en lloc d'”Estat independent” i “referèndum d’autodeterminació”. La idea era que, abans de fer cap declaració d’independència, hi havia d’haver unes estructures mínimes, sobretot un sistema de cobrament d’impostos, el que es va anomenar “hisenda pròpia” —un concepte que només existeix aquí— i un Banc Central de Catalunya, que havia de ser l’Institut Català de Finances actual.

El Govern de Junts pel Sí havia promès que “les estructures d’Estat estarien preparades” i que la independència seria tan senzilla com fer el pas “de la llei a la llei”. Carles Viver i Pi-Sunyer, Raül Romeva i Elisenda Paluzie van fer una roda de premsa al setembre del 2015 en què anunciaven que el Govern construiria sense aprovar-les per no ser impugnades l’Agència de Protecció Social, el Banc Central, l’Autoritat Catalana d’Inversions i de Mercats o el servei de Correus. “Sabem com fer-ho, tenim la gent millor i més ben preparada per fer-ho i tenim molt clar com ho farem”, van dir. Tot i això, dirigents polítics d’ERC i del PDECat han reconegut ara que no estaven preparats. Tal com van reconèixer des d’ERC, “la situació actual de la hisenda catalana està lluny, no només d’una estructura d’Estat, sinó del recorregut autonòmic possible”. La Rioja, Múrcia, les Canàries, Cantàbria… són comunitats de règim comú amb una hisenda molt més desenvolupada que la catalana. En les converses telefòniques intervin­gudes al Jutjat número 13 de Barcelona, com la que va mantenir Josep Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, amb un assessor de la Generalitat, s’admet la situació cruament: “El mes d’octubre no hi ha capacitat, ni tenim control de duanes, ni un banc. La cosa no pinta, està molt verda. Això qualsevol que té dos dits de front ho sap. Ara bé, a mi em fa pànic que transmetem les coses com són en realitat”.

‘Equidistants’

La paraula ‘equidistància’ sempre havia estat entesa com una virtut, sobretot en el periodisme: equivalia a visibilitzar totes les parts d’un conflicte, a no situar-se al costat d’uns o d’altres. ‘Equidistant’ s’ha convertit en una mena de nou insult, sobretot dirigit pels independentistes cap als “Comuns” o, en menor mesura, contra els ciutadans que no vegin clara la independència per la via unilateral ni tampoc mantenir l’autonomia actual. Equidistant ja serveix de crítica a qualsevol que se situï en els grisos.

Tot i això, en un primer moment, els independentistes ho van començar a fer servir massivament a les xarxes socials contra els polítics que van optar per quedar-se al mig entre els partidaris de la DUI (declaració unilateral d’independència) i els que volien aplicar l’article 155 i suspendre l’autonomia catalana. Un tuit d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va encendre el debat el 4 d’octubre, tres dies després de l’1-O: “Ni DUI ni 155”, va dir, com una mena de lema que van popularitzar els Comuns.

M'he despertat trista. Però no resignada.
Ni DUI ni 155.
Necessitem més diàleg i ponts que mai. Mediació i referèndum acordat

— Ada Colau (@AdaColau) October 4, 2017

L’esquerra no hauria de ser equidistant entre les parts en un conflicte desigual on hi ha un bàndol més fort que té la força i un bàndol més feble que és reprimit. Una part de l’independentisme va culpar Colau de situar-se just al mig del camí entre la independència i la suspensió de l’autonomia, els cops de la policia l’1-O o els presos polítics, però cal matisar que Barcelona en Comú sempre ha denunciat l’estratègia repressiva de l’Estat i s’hi ha manifestat en contra.

‘Fer República’

“Posem-nos a fer República. Deixem-nos de declaracions simbòliques”, expressava Marta Rovira, secretària general d’ERC, en una entrevista a ‘Vilaweb‘ abans del 21-D. Aquest sembla que serà un dels ‘hits’ de la legislatura de Quim Torra. Un cop vist el fracàs de la DUI, una part del discurs independentista va girar full cap a l’expressió ‘fer República’ o ‘construir República’. En la meva última conversa amb Rovira, al programa ‘FAQS’ de TV3, la dirigent d’ERC, que ara pateix l’exili, va dir diverses vegades que calia “fer República”, i, al final de l’entrevista, vaig poder preguntar-li què carai volia dir això. Em va respondre que, per exemple, “fer República” era lluitar contra la pobresa energètica o posar fi a la bretxa salarial de gènere. Tal com deia provocadorament el periodista Guillem Martínez, en un article recent a ‘Ctxt‘, “hacer república no significa proclamarla. De hecho, la alocución “hacer república” se parece notoriamente a su versión 0.1: “fer/hacer país”, la frase plurisignificativa de Pujol, piedra sobre la que edificó una iglesia”.

L’ús del terme ‘República’ com a sinònim d”independència’ o d”Estat independent’ s’ha popularitzat. Òbviament, és una elecció lèxica que permet atraure una part dels votants dels Comuns, d’Iniciativa i d’EUiA que sempre han vist amb simpaties les idees republicanes. D’aquí ha sorgit l’ús de l’expressió ‘partits republicans’ —que sol referir-se només a ERC, a la CUP i al PDECat tot i que l’antiga Convergència no acostumava a declarar-se republicana— o la popularització dels CDR, els Comitès de Defensa de la República.

‘Full de ruta de 18 mesos’

Ara no hi ha cap full de ruta independentista ni dates límit sobre la taula. Però, atents, si al final n’apareix algun altre, caldrà ser crítics i autocrítics. El 27-S, el programa electoral de Junts pel Sí preveia la independència en 18 mesos. Que un Govern tingui un “full de ruta” connota davant de l’electorat que sap el camí, que no hi haurà enganys i que té fortalesa suficient per dur-lo a terme. El mateix Gabriel Rufián afirmava en una entrevista a ‘Público’ que, passat aquest termini, els diputats d’ERC se n’anirien del Congrés. “D’aquí a 18 mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana”, deia.

El full de ruta promès per Junts pel Sí en les eleccions catalanes del 2015 establia que el “Parlament —sorgit d’aquelles eleccions— declararia la independència” en 18 mesos sense necessitat de cap més referèndum perquè, com deien, “ja hem votat” tant el 9-N com el 27-S. “Tenim pressa”, deien. Tot i això, després d’un acord amb la CUP, es va modificar el full de ruta sobre la marxa i es va supeditar la declaració al referèndum sobre la independència de l’1-O. La idea era que, després de l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat, “s’iniciarà la segona fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes ‘eleccions constituents’ en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les ‘eleccions plebiscitàries’ del 27 de setembre”.

‘Órdago separatista’

La reiteració d’un llenguatge negatiu o bel·ligerant per part d’una part de la premsa de Madrid l’acaben repetint de forma acrítica els catalans contraris a la independència. Són ja conceptes habituals a les pàgines informatives de diaris del nivell d”El País’ o d”El Mundo’, no solament a la secció d’opinió: ‘deriva’, ‘sedició’, ‘separatisme’, ‘tensió nacionalista’ o ‘desafío independentista’. Aquest ús del llenguatge no ajuda gens a un periodisme que busca resoldre el conflicte, sinó que alimenta la confrontació i demonitza l’enemic. Això permet després defensar davant la ciutadania de la resta de l’Estat que els polítics independentistes hagin comès delictes tan greus com el de “rebel·lió” i “sedició”.

El meu favorit, però, és “órdago independentista”. Notícia a ‘El País‘, maig del 2017: “Rajoy ante el órdago independentista: ‘No lo voy a permitir”‘. Notícia a ‘El Mundo‘, setembre del 2017: “¿Por qué el órdago independentista de Cataluña es un lastre para el crecimiento económico y la inversión?”. Notícia a ‘El Confidencial‘: “El órdago independentista pone en jaque las salidas a bolsa del sector inmobiliario”. És important entendre que s’utilitza com a sinònim d”amenaça’, d’amenaça cap als catalans i cap a la resta d’espanyols. La definició del terme ‘órdago’ al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola és:

“1. m. En el juego del mus, envite de los tantos restantes. 2.  extraordinario (‖ fuera de lo común).”

‘Restitució del Govern legítim’

Una de les idees força de la campanya electoral de Junts per Catalunya, i segurament una de les raons que van fer que els neoconvergents s’imposessin a l’ERC de Junqueras contra totes les enquestes, va ser que el que calia ara era “restituir el Govern legítim” tombat pel 155. La intenció era mobilitzar el vot cap a les forces independentistes i alhora derrotar el PP a les urnes i, en últim terme, tornar a nomenar els mateixos consellers a qui Rajoy havia cessat. El president a l’exili, Carles Puigdemont, va dir, tal com van publicar tots els mitjans: “Per mi no hi ha un altre vicepresident que Junqueras, no hi ha un altre conseller de la Presidència que Turull, no hi ha un altre conseller d’Exteriors que Romeva. És a dir, defensar el Govern legítim vol dir restituir cadascun dels seus membres en el seu lloc”. Tot i que no ho deia, era clar que, segons el seu axioma, tampoc no hi havia un altre president que no fos Puigdemont. De fet, en paral·lel, la promesa que va fer és que tornaria a Catalunya per ser president. Després, però, va dir que preferia ser “president” que “presidiari” i no tornaria si havia de ser detingut i empresonat a Estremera.

Tot i això, al gener passat, ja es va anar veient que la promesa de restituir el Govern català del pre-155 desapareixia de l’agenda política i mediàtica. Les negociacions per formar Govern van quedar determinades per la situació judicial dels consellers, i la majoria d’ells o ja estan patint una situació de presó preventiva o ja han anunciat que no tenen cap intenció de repetir en el seu càrrec com Dolors Bassa, Carles Mundó, Joaquim Forn i Meritxell Borràs. L’amenaça judicial també explica l’adéu de la majoria dels membres independentistes de la Mesa del Parlament anterior, com Carme Forcadell —serà diputada, però ha renunciat a tornar a ser presidenta— o Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet. 

‘Sant Esteve de les Roures’ o ‘Tabàrnia’?

Arran del xoc independentista de la tardor del 2017, han sorgit dues ‘entitats pseudoinstitucionals falses’: una d’independentista, ‘Sant Esteve de les Roures’, i una de contrària a la independència, ‘Tabàrnia’. Totes dues recorren a la ironia i al sarcasme per criticar l’altre bàndol del conflicte buscant mostrar les debilitats, la falta de criteri o les contradiccions de l’adversari.

‘Sant Esteve de les Roures’ hauria estat l’escenari d’un dels episodis més violents de l’1-O contra la policia, segons un dels informes que la Guàrdia Civil va enviar al Tribunal Suprem. L’atestat dels fets, que va publicar ‘El Mundo’ al març, situa en aquest poble inexistent fets com que “un dels manifestants que ja havia agredit altres agents va aprofitar la caiguda d’un d’ells, que va quedar totalment indefens, per donar-li una brutal puntada a la part posterior del cap” o que un motociclista va intentar atropellar un policia. Només hi ha un petit problema: el municipi NO existeix. D’aquí va sorgir el perfil de Twitter de Sant Esteve de les Roures, amb 35.000 seguidors i desenes de perfils més entorn dels partits, del CDR o de la policia local del poble.

‘Tabàrnia‘ va sorgir arran de l’1-O. La plataforma Barcelona is not Catalonia, contrària a la independència, va llançar la idea a Internet i, en pocs dies, ja era portada dels principals diaris espanyols i havia arribat al Congrés dels Diputats. La iniciativa, que és en teoria una broma que ha comptat amb l’ajuda d’Albert Boadella, consistiria en la petició d’una nova autonomia, separada de la Catalunya actual, i formada per bona part de Tarragona i de Barcelona per “aïllar de l’amenaça separatista”. Teòricament, en aquestes comarques, el vot contrari a la independència hauria estat superior als vots a partits independentistes, tot i que, analitzat municipi per municipi, els comptes no els sortirien.

Albert Rivera, de Ciutadans, no va dubtar a abonar-se a la idea de Tabàrnia.

Si los nacionalistas alegan el inexistente derecho a dividir, cualquiera puede hacerlo. Prefiero diversidad y unión. https://t.co/sHEn2ZL2oF

— Albert Rivera (@Albert_Rivera) December 26, 2017

Els independentistes, però, creuen que no es poden comparar ‘Sant Esteve de les Roures’ amb ‘Tabàrnia’ perquè els partidaris del col·lectiu espanyolista són “una ocurrència que es vol portar a la realitat” i una forma d’opressió.

Ahir, després de la xerrada, vaig sentir unes veus que comparaven Sant Esteve amb Tabarnia. "Ens queixem d'ells però nosaltres estem fent el mateix amb Sant Esteve", em va semblar que deien. La resposta? Negació rotunda.

— Ajuntament de Sant Esteve de les Roures (@st_esteveroures) April 27, 2018

La cosa, però, ha arribat lluny. ERC va presentar —i, després, va retirar— una esmena al pressupost espanyol per demanar unes millores en l’estació de la Renfe al municipi fictici de Sant Esteve de les Roures.

Això acaba de començar.