La tirania del sensacionalisme televisiu de cada accident d’avió

Paradoxes. Quan hi ha una gran inundació el primer que troben a faltar els supervivent és l’aigua potable. Això sol passar amb el periodisme. Quan hi ha una gran catàstrofe amb milers de periodistes seguint-la en directe i a l’instant el primer que troba a faltar el ciutadà és la informació fiable, rigorosa i de qualitat. Què estem fent els periodistes? En què ens hem -o ens han- convertit els propietaris dels mitjans? Això era el que volíem fer quan anàvem a la facultat?

Aquest article no donarà cap informació rellevant sobre l’accident d’avió de German Wings. La bona informació la trobareu als mitjans de comunicació que estan seguint aquesta qüestió en profunditat, amb rigor i amb context. Però, com sempre, el bon periodisme cal saber trobar-lo. Estic en contra del discurs antimitjans i antiperiodístic que s’ha instal·lat sobre que els periodistes sempre fem malament les coses. Aquest només és un article contra la tirania del sensacionalisme i la dictadura de l’audiència per l’audiència.

Un tuit del periodista de Catalunya Plural, Arturo Puente, posava en alerta del que vindria després.

Esto es lo q encuentran los familiares antes de la sala de atencion. Colegas periodistas, pensemos sobre ello. 🙁 pic.twitter.com/jS33VsGEsl

— Arturo Puente (@apuente) March 24, 2015

El professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Àngel Guimerà, afegia això:

Tot això és un drama i fruit de l'obsessió per les "històries personals" del periodisme actual i la seva audiència. Cal pensar-hi, crec.

— Josep Àngel Guimerà (@jaguimera) March 24, 2015

Un altre periodista, Nacho Creus, corresponsal a la Xina, alertava al Facebook:

“La CNN connectant des de “Llinars del Vallès, Spain” per informar sobre l’accident de l’avió. És aquest moment en què els periodistes deixem de ser-ho per convertir-nos en una mena d’híbrid entre portera d’escala i voltor carronyer. Tan important és informar a temps com saber quan retirar-se, crec jo”

El presentador televisiu, Josep Cuní, a la cadena privada 8TV, buscava anit l’audiència a tota velocitat donant dades personals i publicant fotografies de Facebook d’algunes víctimes quan encara no s’havia donat cap informació oficial de les víctimes. Què aportava informativament? Res. Simplement, morbo, drama, emoció, llàgrimes… I, molt probablement, audiència. “Informar sense respectar les víctimes és tot menys periodisme”, conclou l’assessor en comunicació David Espinós. “En què s’ha convertit el periodisme català? Càmeres enfocant familiars de víctimes i joves entrant en un institut? No era això, companys!”, es queixava el periodista Lluc Salellas.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, feia un tuit definitiu:

De tanto buscar "historias humanas" estamos deshumanizando la prensa…

— Ismael Peña-López (@ictlogist) March 24, 2015

Això sí, però, el periodisme ha d’explicar històries humanes. És bo. Serveix per entendre fenòmens complexos. Serveix per apropar-se a la realitat que estan patint famílies destrossades. El problema no és el què, el problema és com s’expliquen aquestes històries. Ho reivindicava el mestre de periodistes Manuel Cuyàs.

Totes les històries humanes de l'accident les sabrem perquè un periodista s'ha acostat a preguntar. I no és una feina agradable.

— Manuel Cuyàs (@ManuelCuyas) March 24, 2015

Un periodista de Catalunya Ràdio, en una connexió telèfonica des del centre d’atenció als familiars de les víctimes als Alps francesos, afirmava: “Han traslladat les famílies en part per la situació incòmoda que ha generat la premsa”. Deia “ha generat”, en tercera persona. Alguns periodistes expliquen escenes dantesques de càmeres perseguint familiars pels aeroports i barricades de periodistes que dificultaven l’arribada amb intimitat dels familiars als centres d’atenció tant a Barcelona com a França.

No és, però, la primera vegada que ens passa. És la tirania del sensacionalisme de cada catàstrofe. És la dictadura de l’audiència per l’audiència. Des de l’atac a les Torres Bessones de Nova York fins a l’accident d’avió de German Wings als Alps.

El que explica la televisió és fonamental per construir una societat ben informada, democràtica i amb capacitat de reflexió crítica. La majoria de catalans, segons les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, s’informen a través de la televisió. És allò que Toni Soler ha anomenat ‘la platocràcia’: el poder dels platòs televisius com a noves àgores de debat.

L’expert en comunicació Manuel Castells asegura que els mitjans de comunicació s’han convertit definitivament en l’eix fonamental de la construcció de la nova cultura. El consum de televisió és l’activitat a la que més hores es dediquen en l’àmbit domèstic. “Els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”, assegura a la seva última obra ‘Comunicación y poder’. La lluita postmoderna per l’hegemonia cultural i política en l’actualitat no pot oblidar que les societats capitalistes occidentals estan immerses en el que  Castells va anomenar un “canvi de civilització”:  el capitalisme informacional.

Ramonet: “Imatges espectulars, anècdotes i informació en directe”

Ignacio Ramonet va escriure l’any 1998 un llibre fonamental per explicar el que està passant avui amb la cobertura de l’accident d’avió per part de la majoria de televisions, ràdios i alguns digitals. Es va titular ‘La tiranía de la comunicación’. Ramonet explicava que la informació a la televisió, sobretot als Estats Units, s’ha convertit en un espectacle que es nodreix “fonamentalment d’accidents, de violència i de mort”. A Catalunya no hem arribat a superar aquests límits. Però, sovint, déu n’hi do. Els informatius de les cadenes privades Tele 5, Antena 3 o, fins i tot, a vegades La Sexta i Cuatro són un contínuum de successos, accidents, drames humans i històries violentes. Quan passen accidents d’avió o de tren el sensacionalisme ja es dispara sense límits.

Ramonet denuncia que les empreses d’entreteniment veuen la informació com una mercaderia. Això, segons ell, “danya la seva funció democràtica”. Ell posava com a exemple la mort de Lady Di, la cobertura de la primera Guerra del Golf -amb les imatges de llum i de color de la CNN amb projectils caient sobre Bagdad- o les manipulacions televisives per falta de rigor i excés de pressa.

Aquesta és la tesi de Ramonet: el telenotícies dóna prioritat a les imatges espectaculars -incendis, disturbis, violència als carrers, catàstrofes, guerres- i, condicionat per aquesta selecció realitzada en nom de la qualitat visual, es veu condemnat a afavorir l’anecdòtic i el superflu. La informació es converteix a més en un mer espectacle, on el que importa és buscar l’emoció de l’audiència (el que anomena com a “hiper-emoció”). Ramonet, en conclusió, explicava que el telenotícies té la mateixa estructura que els films de Hollywood als anys 30: la fi és provocar emocions mitjançant un impacte dramàtic cada 10 minuts i acabar sempre amb un final divertit, relaxant i tranquil·litzador.

A més, l’exdirector de Le Monde Diplomatique denunciava aquella falsa sensació de creure que estàs informat només perquè has vist un esdeveniment “en viu” o “en directe”. Si ho estàs veient, és que està passant. Lamentablement, la realitat és molt més complexa. “La informació es basa ara en la ideologia del directe i en la importància de les imatges, tant que alguna cosa existeix si es tenen imatges sobre això, i no existeix si no podem mostrar d’aquesta manera. La informació perd per tant en descripció, contextualització i explicació”, diu. La fascinació pel directe, continua Ramonet, ha creat un model de telenotícies on l’important és com explica el presentador la informació. Les imatges prevalen sobre les paraules. Ai… Aquella gran mentida de que “una imatge val més que mil paraules”.

I, finalment, no hi ha temps. És, com deia Noam Chomsky, “la censura del minut”. En un minut és impossible explicar un fet amb tots els punts de vista, matisos i context. Mai no hi ha temps per explicar coses en profunditat. I, en canvi, sí que hi ha temps -hores i hores de programació- per cobrir tragèdies humanes com l’accident aeri o un atemptat terrorista malgrat que no hi hagi cap informació rellevant a oferir al ciutadà.

Hi ha un vídeo de 30 segons que resumeix què és i què hauria de ser el periodisme. És un anunci que va fer el diari anglès The Guardian fa molts anys.

El més trist és que la primera edició d’aquest llibre de Ramonet és de 1998. Què poc hem canviat els mitjans de comunicació!

*** Si us plau, no es tracta de donar lliçons sobre bon i mal periodisme. Es tracta de reflexionar sobre com ho fem i com podem millorar. El meu company professor a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i cronista del diari Ara, Toni Vall, alertava de nou caure en això: “Avui les lliçons de bon i mal periodisme són gratis”. Informar sobre un fet com l’accident d’avió és molt complicat. Sé que els meus companys periodistes que es veuen obligats a informar al minut ho fan el millor que poden i amb la millor intenció. No tots, però sí la immensa majoria. Fins i tot sé que entre ells parlen sobre si cal o no cal plantar les càmeres per gravar els familiars de les víctimes, si cal o no posar imatges de cadàvers o si cal o no buscar la llagrimeta fàcil amb un testimoni. Ho he viscut algun cop en primera persona. A mi també m’ha tocat fer-ho. Els periodistes no som ximples! La majoria estan fent una bona feina aquests dies! Però ens hem de rebel·lar contra la tirania del sensacionalisme i la dictadura de l’audiència.